El plaer de l'escriptura

El plaer de l'escriptura
el plaer de l'escriptura

divendres, 9 de maig del 2014

PETJADES SILENCIOSES


Era una nit fosca, els carrers freds de la ciutat es trobaven inundats de pluja, llàgrimes i sang, de por; d’inquietud i temor. Feia molt que el sol havia deixat d’aparèixer. Potser s’havia espantat en veure tals abominacions i havia fugit, o només, potser només, seguia apareixent cada dia però ningú ja no el podia veure.  Els crits no havien cessat, però, jo ja no els escoltava. Ningú els escoltava ja. Caminava a l’uníson com un cos sense ànima, buit, sense esperança ni escapada. Fa temps que vaig deixar d’escanejar rostres i cossos mentre caminava, buscant les respiracions irregulars, els moviments de parpelles, alguna cosa que em suggerís que la gent llençada al terra estava simulant estar inconscient. Fins ara totes les respiracions eren uniformes i totes les parpelles estaven quietes.


La cara em cremava pels talls superficials, però els meus ulls estaven secs. Aquestes morts nomes eren una altra càrrega que no era capaç de suportar. Feia molt que m’havia abandonat, que havia après a evadir-me d’aquest món. Ja no m’esperava ningú a casa.                       

Havia aconseguit escapar de la persecució dels nazis,; en canvi, no sabia si la meva família havia tingut la mateixa sort. El meu subconscient sabia que no podien seguir vius, però jo, simplement, no volia pensar-hi més. Durant aquest temps, la soledat havia sigut la meva companya i el meu coixí a les nits fredes al dur terra.                                                                         

El dia que estava esperant va arribar. Va ser una tarda plujosa, jo em trobava ajupit en un racó consumit per la gana i el cansament. Uns soldats es van apropar a mi, alçant violentament les seves armes. Possiblement les mateixes armes que van matar  milers de persones o fins i totes les mateixes que van amenaçar  la meva família. Seguidament van cridar unes paraules ja inaudibles per a mi i a continuació el fred metall en el clatell que anunciava la fi del sofriment, l’arribada de la llibertat i la tranquil·litat eterna.
                                                                                           
                                                                        Layla Zaoui El Aggari , 4t d’ESO


dimecres, 7 de maig del 2014

MANS ENLAIRE

Tranquil.la, tot anirà bé em repeteixo, sense creure-m'ho massa. Entro per la porta del banc, una porta més aviat lletja i molt pesada, em costa bastant d'obrir-la. Les mans em tremolen, i me les poso a les butxaques per a dissimular-ho. M'apropo a l'encarregat amb un ritme tranquil i serè, mentre noto el pes del revòlver a la butxaca interior de la jaqueta. Sembla que a cada passa pesi més.

L'home em mira mentre em pregunta si necessito alguna cosa. Té uns ulls tristos i cansats, no deu haver dormit gaire. Decideixo que és el moment: poso el dit al gallet i apunto entre aquests ulls, que passen d'estar cansats a ser els ulls d'una presa: uns ulls neguitosos i suplicants. Que ningú mogui ni un sol dit, això és un robatori! dic, i veig les intencions de fugir de tots els presents. Hi ha algú que té la valentia (o l'estupidesa) d'intentar trucar a algú amb el mòbil. Mala sort, un ostatge menys. Li disparo primer a la mà, i llença un crit d'esglai, un crit que silencio amb un segon tret al cap. 

Ara em dirigeixo un altre cop a l'home dels ulls tristos, que es troba en estat de xoc. Li dic que si fa tot el que li mano, no prendrà cap mal i, de sobte, noto un cop sec al cap i començo a veure-hi doble. Em marejo i me'n vaig de cop al terra. Qui ho ha fet? em pregunto, i veig un dels ostatges. Ha gosat pegar-me? Penso, i m'assabento que duu una placa de policia. M'han traït, algú deu haver explicat el meu pla a les autoritats, i finalment, quan els ulls se'm tanquen, tinc la certesa que demà els obriré entre barrots.

                                                                                                                                                                                                Nerea Fontseca, 4t d'ESO
DIARI D'UN GUERRER

La guerra m’aterra. No sé què fer. Ara no tinc el dret d’expressar-me. Si la guerra segueix, al  final acabaré mort. Sento molt dolor. La bomba de Nagasaki ha matat a milions de persones. 
Què faré? 
El desconsol aquest no hi ha qui l’aturi. Els meus pares han mort i el meu germà s’ha perdut. 
Què li haurà passat? 
Els rius estan plens de sang i la bomba ho ha arrasat tot. 
Tinc molta angoixa. El perill de la mort està just darrere meu i la impotència em guanya. 
Per què han d’existir les desgràcies? Per què les guerres són així? Per què tenim tots aquests  mals sentiments, por, impotència...? 
La maldat d’aquesta guerra m’enfada tant, que tinc ganes de matar a tota aquella gent que  causes totes aquestes desgràcies. 

Les ferides són tan profundes i doloroses que és com si ja estigués mort. Estic molt desesperat. 
Què faré? On aniré? Què em passarà? 
L’horror i la por em maten. Tinc una fam terrible. Espero trobar alguna cosa per menjar, però  aquest refugi em protegeix i em reconforta bastant. 
Ara mateix tinc l’esperança de trobar el meu germà. Crec que la guerra no s’acabarà per ara. 
En aquest mateix instant acaba de caure una bomba prop d’aquí. El soroll m’aterra. 
La soledat és molta aquí. Has de tenir molt valor per sobreviure en una guerra i més en  aquestes circumstàncies. 
Han acabat de caure les bombes. Ara sortiré a buscar a algú. La catàstrofe que hi ha al costat  em deixa desemparat. Espero que a tu no et passi res. Sort. 

                                                                                   Gabriel Iurian 1r ESO

GUERRA

Grans batalles al llarg de la història.
Unes ha marcat més que les altres.
Esperança és l’únic que els queda després de perdre-ho tot.
Rancúnia contra qui no els ha tingut en compte i els ho ha pres tot.
Ràbia continguda per por a perdre el poquet que els queda.
Ansietat per estar immersos en la més temible de les pobreses i desesperació per patir tant sofriment i tant dolor. No tenir cap més sortida que l’èxode de tot un poble cap a un lloc desconegut.
No saber mai si es posarà fi a les morts, als bombardejos i a les destruccions que les armes han ocasionat.
Les ferides físiques es curaran però sempre els quedarà marcada a la retina la por, el dolor i veure el seu poble en runes, sentir la impotència de no haver pogut fer res, simplement fugir.
El pitjor de tot es veure com militars i polítics es feliciten per haver guanyat aquesta guerra.
Guanyar, què, a quin preu...
                                                                                                                                                                                             Aina Carrillo 1r ESO


UN INSTANT

Era el moment que estava a la part del darrere de l’avió. Veia la bomba. Pensava en el moment que l’hauria de llençar, en el moment que esclataria.
Probablement extermini molta gent innocent.
Odieu-me si voleu, no en tinc cap culpa. Jo només compleixo ordres. No tinc dret a opinar.
No puc parar de pensar en totes aquelles morts que cauran sobre la meva consciència, al llarg de la meva vida.
Tot i que estic molt i molt amunt, els puc sentir cridant de por, com si fos la fi del món. Sento les sirenes d’alerta pel bombardeig; fins i tot, veig tots aquells nens que, ten petits, ja porten armes.
Fa temps que em vull revelar però, em tenen massa vigilat.
Ara mateix estan fent sonar l’alarma de llançament de bombes. Al mateix temps que la llenço, també llenço, o més ben dit, em cau una llàgrima.

                                                                                                            Ricardo Acosta 1.2