RECORDS ENSUCRATS

M’ajupo i recullo alguna cosa del terra; està tota deformada, aixafada pels cotxes i ennegrida per la brutícia però encara es reconeix. Un caramel, un record que queda del Nadal, una setmana després. Me’l miro i em porta al passat, de petit obrint caramels la nit de reis.

Desembolcallant el plàstic lluent i virolat, que sonava com el crepitar d’un foc encès. Després una fina capa de paper encerat, blanc i més petit que el seu germà de plàstic que ja és sobre la taula. Recordo, inútilment, treure'n l’embolcall amb cura, però sempre acabava enganxant-se al caramel i acabaves deixant-hi les ungles.

Finalment, el premi dolç, d’un color groc llampant. Me’l ficava a la boca amb la mà, gairebé sense tocar els llavis i es perdia per a dintre. Es removia, com una fulla moguda per la brisa, entre les dents i la llengua.

A poc a poc, però, començava a desfer-se fins que no en quedava gairebé res, que acabava aixafant amb les dents i empassant-me'l. Acabat aquest, n’agafava un altre de la pila i el ritual tornava a començar.

                                                                             Álex Esteban (1r Batxillerat)

NI TAN SOLS NOSALTRES MATEIXOS

No em diguis que no et preguntes què succeïria si tornéssim a creuar a aquella cantonada que arribava a casa teva des de l'estació. Si tornéssim a creure en la flama d'aquelles espelmes, que semblaven riure's de nosaltres fent veure que es consumien sota la foscor que tenyia la teva terrassa. Si tornéssim a caure un cop més. És clar que mai és massa tard. Mai. Com tu bé saps, jo i el temps no hem estat pas bons amics, mai m'ha agradat comptar amb ell, sempre procurava que ensopegués amb la pedra més dura. És per això que et vaig donar tantes vides, perquè per a mi no tenien mesura, ni tan sols tenia la mínima idea del que valien. Sempre bojos per continuar el camí de la mà, sense saber on podriem arribar a parar, quin semàfor ens aturaria aquella vegada. I és que entre tants trens i tu he après tantes coses. El que no m´has donat tu m'ho ha fet aprendre la distància que ens separava. Que no tot és blanc o negre, i ho sé perquè jo visc envoltada de tots els grisos tacats d'ombres, que semblen amagar-se a l'últim carreró perdut d'aquella ciutat de la qual ni tu recordes el nom.

Es allà on em sento com a casa, on recordo cadascuna de les vides que t'he entregat, i fins i tot torno a esforçar-me per veure el número exacte, encara que mai sóc capaç d'aconseguir-ho. Miro enrere i torno a sentir-me idiota, sense trobar l'alè i la infinitat de somnis que vivien entre tots dos. Torno a balancejar i vaig tan perduda que tampoc entenc per què dissimulem, per què fingim que no ens coneixem, que no ens hem vist mai a la vida i que no hem lluitat. I és aquí quan ens abracen els records i no ens abandona ni un segon l'esperança. Es llavors quan crec que ni mig món podria haver-nos tret allò. Ni tan sols les ganes d'acabar. Ni tan sols totes les vides. Ni tan sols totes les estacions de tren. Ni tan sols totes les hores. Ni tan sols nosaltres mateixos.

                                                                            Ariadna Rodríguez (4t ESO)

LA CARÍCIA DE LES ONES

James Favors va créixer en la pobresa, era sempre al camp. Treballava, amb la seva mare, les terres del senyor Cooper  i no podia anar a l’escola com els nens rics.  Quan va fer 16 anys va decidir fer un viatge i anar a veure la mar.  En James volia canviar de vida i viatjar pel món. Es va acomiadar, entre  llàgrimes, de la seva mare.

Quan va arribar a la costa va veure un preciós paisatge on es reflectia  la llum del sol de la matinada i se sentia el tranquil·litzant so de les onades combinat amb el cant dels ocells. Va decidir dedicar la seva vida a la mar i a la seva immensa bellesa.

Es va dirigir al port i va veure un vaixell, el Gold Boat. En James va demanar permís per parlar amb el capità. Anthony; el capità es va quedar molt sorprès quan en James va dir que volia treballar per ell.  Anthony no ho va permetre ja que era molt jove i no tenia experiència. El noi va replicar dient que volia dedicar la vida a la mar, que era el seu somni. Un mariner, Paul Tyson va sentir aquelles paraules i li van recordar a ell quan va entrar al vaixell ara feia un any. En Paul va intentar convèncer el capità que acceptés en James com a mariner. El capità ho va fer amb la condició que havien de passar tres anys abans que pogués treballar al vaixell de transports.

En James va tornar amb la seva mare al camp. Quan va fer els 19 anys, va tornar a la costa a esperar el Gold Boat. El vaixell va arribar i el James va començar la seva aventura. Es va fer molt amic d’en Paul. Ells dos i tota la tripulació van viatjar per tot el món i es despertaren cada dia amb el tranquil balanceig de les ones. En Paul i en James sempre s’explicaven històries i contes mente sentien la meravellosa melodia dels ocells.

De cop, en James va morir i el van voler enterrar al seu lloc de naixement. En Paul, en canvi, va dir que el llencessin al mar. Així descansaria al costat del seu únic amor veritable.

                                                                                                           Arnau Cano (1r ESO)

Un sac de sentiments

Segons diuen certes persones, els humans, els animals, els objectes, etc,  ens podem reencarnar. És veritat? No ho és? Això no se sap, i es difícil que mai se sàpiga per motius que posseeix la suposada reencarnació (no existeix record de l'anterior vida) . Però el que sí que m’agradaria explicar-vos ara és en què desitjaria reencarnar-me (si fos possible) i el per què.

Segons la meva opinió, voldria convertir-me en un coixí. Potser us preguntareu: -En un coixí, per què? Doncs per molts motius. Un d’ells és que sent un coixí pots viure molt profundament la vida del que dorm amb tu. T’assabentes de totes les seves emocions. T’abracen amb molta força, et somriuen per fascinants coses que succeeixen en les seves vides, no paren de pensar en histories d’amor.., i això també em faria feliç a mi.

Però aquestes emocions no sempre són tan esplèndides i brillants. Per tant, sovint hauria d’estar disposada a  aguantar els seus dies fluixos: vius tots els seus problemes, li serveixes de mocador aquelles nits que no pot parar de desprendre llàgrimes, i fins i tot, certes persones poden arribar a utilitzar-te com si fossis el seu malvat enemic, convertint-te en el sac dels cops. Contràriament al que podríeu pensar, aquells dies dolents em fan sentir útil de veritat.

Ho tinc ben decidit. Ni un gos, ni un gat, ni un ric ben plantat. Jo voldria ser coixí.

                                                                                     Marta Tapiolas (2n d'ESO)

EL CARGOL, EL RATOLí I EL GOS

Hi  havia una vegada en un bosc tres amics: un cargol , un ratolí i un gos.

Un matí anaven tots tres passejant; el ratolí i el gos es queixaven,  perquè el cargol era molt lent, però com que era el seu amic no li deien res. De sobte, el cargol els va preguntar  per què estaven tan seriosos,i el gos  va dir:

- A nosaltres ens agrada córrer molt pel  bosc, però com que tu vas molt lent no ho podem fer.

El cargol els va contestar pensatiu:

- Jo no puc córrer més, però és millor no córrer tant,  perquè de sobte  algun dia estaràs corrent i no te n'adonaràs  i trepitjaràs una trampa d’ un caçador, o no podràs contemplar  els paisatges tan bonics que hi ha en aquest bosc o simplement per molt que corris arribaràs  al mateix lloc que jo.

El gos i el ratolí s'ho van rumiar una estona però el gos li va dir:

-Tu no en tens ni idea, córrer és molt divertit i va sortir corrent, deixant el ratolí i el cargol al darrera.

Després d’unes quantes hores seguint el  camí traçat, el ratolí i el cargol es van trobar el gos en una trampa de caçador,d’ on no podia sortir per ell mateix.

El gos,demanant que el traguessin d’ allà,va aprendre que no perquè corris més que la resta  pots arribar abans al lloc, ja que et pots trobar molts obstacles en el camí.

                                                                    Adrián Sánchez Carrillo (2n ESO)

AUTOSUPERAR-TE

El primer dia que vaig aprendre a parlar català, del que es pot dir bé, va ser un dia inoblidable en la memòria de la meva vida; ja quan vaig arribar a Barcelona amb dos anys, al 2004, em va semblar impossible parlar o aprendre aquella llengua. Em sonava a rus o xinès, sí, molt estrany. Però voldria dir que aquest objectiu el vaig assolir gràcies a la  meva professora de parvulari, la senyora Montserrat Puig Querol. Aquesta professora em citava les hores de pati per ensenyar-me paraules en català, i jo n'hi ensenyava en àrab. Mai oblidaré com em repetia sons i m'ensenyava les grafies catalanes. També, de vegades, em feia repetir frases i expressions curtes, per augmentar el meu vocabulari.

Recordo que una vegada em va dir: Yassin, per poder aconseguir alguna cosa has d'autosuperar-te. Jo només vaig fer que sí amb el cap i vaig memoritzar la paraula: a-u-t-o-s-u-p-e-r-a-r-t-e. Passats uns mesos, vaig preguntar-li el significat de la paraula que tant m'angoixava.

Llavors, em va dir: autosuperar-te, Yassin, és superar les dificultats que fan d'obstacle a l'hora d'aconseguir un objectiu. Mai no ho oblidaré.

Per això voldria donar-li les gràcies i salutacions per ajudar-me a “autosuperar-me”. Gràcies Montse!      

                                                                                               Yassin El Mail (2n ESO)

EL NOSTRE CARAMEL

Veig el caramel, l’agafo, torno enrere en el temps.

Mai ho oblidaré, mai t’oblidaré.

Desembolico el caramel, lentament, i és quan m’agafes de la mà. Em pregunto perquè te’n vas anar. Ja he desembolicat el caramel, llenço l’embolcall a terra. Em fico el caramel a la boca, i sé que ets amb mi, al meu costat. Milers de sensacions recorren el meu cos, també llàgrimes, gràcies a aquell caramel, gràcies a aquell simple dolç. S’està acabant, però no vull que s’acabi, mai. 

Ja no m’agafes de la mà, la teva silueta va desapareixent, era com si els núvols tapessin el sol, no el veus, però segueix estant allà, amb tu, amb mi. Doncs és quan comprenc que et vas submergir en un somni, un somni profund, que perdurarà per sempre. Però també sé que ets amb mi, al meu costat i que sempre hi seràs.

Agafo l’embolcall del dolç, el llenço a la paperera. Adéu caramel, adéu àvia.   

                                                                                                Jordi Martín (3r d'ESO)