Continuació conte Dorothy Parker en forma narrativa

La senyora Carrington i la senyora Crane estaven tranquil·lament assegudes parlant a casa d’aquesta última. La primera dona li estava explicant a la seva amfitriona com va ser la partida de bridge de casa l’ Àngela; bé, més bé estava criticant la seva estada allà. La senyora Crane l’escoltava atentament mentre li donava la raó i, de sobte, la conversa va canviar a un altre tema. Es van passar el que restava de tarda parlant de temes varis, cosa que incloïa també criticar l’altra gent, esdeveniments i festes. 

Quan va començar a fer-se fosc, l’ esplèndid marit de la senyora Carrington va anar a buscar-la a casa de la senyora Crane, on havien passat la tarda, i se la va emportar a sopar a un fabulós i car restaurant del centre de la ciutat. Per altra banda, la senyora Crane va agafar un dels seus vestits de gala, es va arreglar i va anar cap a la festa que celebrava el seu marit aquella nit. No li agradaven massa aquestes celebracions, però ho havia de fer. Per donar suport al seu marit i no perdre la seva estimada reputació.

Aquí us deixo una de les meves versions sobre la vida de dues dones de l’alta societat del segle XXI, plena de falsedats, mentides, hipocresia i luxes. Espero que us hagi agradat i que en pugueu llegir una altra al següent número d’aquesta fantàstica revista.

Andrea Egea 4.3 C

Continuació del conte de Dorothy Parker en forma narrativa.

Les dues amigues van decidir traslladar la conversació al jardí de la Sra. Crane. Aquest jardí era d’una extensió incalculable, com els seus ingressos. Les flors elegants i acolorides es posaven en la immensa catifa verda que il·luminava el jardí. Els arbres formaven un bosc de vermells i taronges que atorgava a l’ambient una posta de sol infinita. Un riu en què es reflectia tot allò que l’envoltava, amb un pont de pedra, completava aquest harmoniós paisatge.

Juntes, van caminar i caminar durant molt de temps. Òbviament els seus passos eren proporcionals a les conversacions sobre la Sra. Àngela , la Sra. Lowood o fins i tot les altres. Després que les amigues s’haguessin separat, la Sra. Carrington va rebre una notícia sobre els nous llogaters de Chatsworth Park: que estava convidada al ball que organitzava el senyor de la casa. Poc després es va saber que la Sra. Crane també hi estava convidada i aquest fet la va enfurrunyar extremadament, perquè no li queia tan bé com la Sra. Crane pensava. Aquella arrogància que tenia i  l’aire pendant amb què sempre anava submergida  la posava encara més nerviosa.

La Sra. Carrington, acompanyada del Sr. Carrington i les dues filles, es va presentar al ball tal  com els llogaters de Chatsworth Park li havien demanat, amb l’esperança  de trobar algun cavaller per a les seves filles.  Allà hi eren  en unaracó jugant al Loo, la Sra. Àngela, la Sra. Lowood i finalment la Sra. Crane.

La Sra. Carrington va deixar les seves filles ballant un Reel amb uns soldats del règim militar, que també havien estat convidats, amb la supervisió del seu pare, mentre ella es disposava a encaminar-se a la taula de les seves amigues. Encara que el resultat la va sorprendre moltíssim, i és que , en aproximar-se  a aquella taula, totes van callar de sobte com si tinguessin alguna cosa que amagar. Però no només el seu misteri la va indignar, a continuació totes es van aixecar dels seus seients i deixaren sola  la Sra. Carrington.

Havia detectat que tots aquells comentaris que li va dedicar a les senyores presents havien estat descoberts per la Sra. Crane. Ara es trobava sola, perduda en els seus pensament. Ho havia fet malament, la Sra. Crane era més llesta del que es pensava.

Layla Zaoui El Aggari 4.1

Continuació del conte de Dorothy Parker en forma dialogada.

- Mira que són superficials aquestes dones, jo a casa de l’Àngela tinc clar que no hi aniré més. Tu ets pots creure...tres hores parlant de la veïna, de roba, de la mare de la Sònia que s’ha engreixat, és que no puc amb elles. – va dir la Sra. Carrigton amb cara de pomes agres.

- I això és poc; recordo una vegada que vam anar a sopar a un petit restaurant del poble de molt bona qualitat- va intervenir la Sra. Crane.

- I què va passar? - va preguntar neguitosa.

- Bé, doncs, jo em vaig vestir normaleta per anar-hi i quan hi vaig arribar anaven totes amb vestits imponents, pentinats extravagants, tocadors als cabells... i nena em van fer canviar de roba.

- Que dius ara? No m’ho puc creure -va respondre la Sra. Carrignton al·lucinant amb el que li estava dient.

-  Sí,sí, de fet van tenir la cara de dir-me que m’havien dut una muda perquè sabien que aniria informal.

- Doncs, jo sóc tu i li dic quatre coses ben clares i me’n vaig, això sí, el vestit me’l quedo.

- Des d’aquell dia mai més he tornat a quedar amb elles. Mira que jo et vaig avisar de com eren.

- Ho sé Sra. Crane, però em semblaven amables i simpàtiques. Vaig pensar que estaria bé relacionar-me amb altres persones, i em sabia greu no acceptar la seva invitació a casa l’Àngela.

- Així ens adonem que les aparences enganyen -va dir la Sra. Crane.

- Tota la raó.

- Apa! Ens veiem demà, Sra. Carrignton.

- Adéu.

                                                                                                        Júlia Muñoz, 4t d'ESO C

Mercè Rodoreda va néixer al barri de Sant Gervasi de Barcelona el 1909. Destaca d'entre la seva obra la novel.la Mirall trencat, de 1974. Aquesta novel.la és la història d'una família que no pot subsistir passada la postguerra. Reflecteix aquest món mític, però fragmentat, com un mirall trencat, en el qual els temes de la infantesa, la vellesa i la mort prenen protagonisme absolut. De tots els personatges, aquell que ens sembla més poètic és Maria, la protagonista que se suïcida en saber que estima el seu germà, lligada al símbol de l'aigua, present en tants escriptors simbolistes. Llegim-ne un fragment:

Deixà la porta oberta i esbatanà el balcó. El vent li arremolinà la camisa de dormir cap a un 

costat: una ala blanca dins del mirall. Se li marcà el bust menut i les cuixes superbes. Presa en l'amor per ella mateixa mirava greument el seu reflex. De sobte quedà nua. Una mà invisible a l'altra banda del mirall se li havia endut la camisa com si se la hi hagués enduta el vent. Tenia els pits en forma de copa, amb el mugró lleugerament ros, el llombrígol mal lligat ... La mà invisible li posà el mar als peus. Naixia nua d'onades mortes, amb una aliança damunt el cap, com una corona, metrallada de brillants i de robins. Els colors nupcials. El vermell de la virginitat esquinçada i el blanc de la virginitat d'abans. L'anell caigué. Estengué els braços, obrí les cames, dreçà el cap. Feia l'estrella. Quan amb en Ramon estaven cansats de córrer i de cridar, s'aturaven en sec i feien l'estrella de cinc puntes. Immòbils, a veure qui aguantava més. En Jaume se'ls acostava i els donava empentes: "Bellugueu-vos! Bellugueu-vos!" Aliança, mar i estrella, tot desaparegué del mirall, que s'emboirà. I ella. A la meitat de l'escala s'hagué d'agafar a la barana, un moment. S'aturà davant de l'habitació de l'àvia Teresa i escoltà. Féu girar el pom i empenyé la porta. El respir de l'àvia era feixuc. ¿De què devia estar cansada, l'àvia? L'habitació estava completament fosca, però una mica de claror dels finestrals del vestíbul li permeté de veure la taula i la butaca daurada i vermella. Damunt de la taula hi havia l'àlbum dels retrats que l'àvia Teresa mirava sovint. L'agafà. Abans de tancar la porta li vingueren ganes de fer un petó a la mà de l'àvia Teresa, però no pogué. 

Carregada amb l'àlbum encengué el llum petit de la taula de la biblioteca i s'assegué a terra. Buscava una cosa concreta. Girava els fulls de pressa. ¿Només hi havia l'àvia? L'àvia de jove, amb una rosa al pit. L'àvia escotada, carregada de joies. L'àvia amb vestit jaqueta i l'agulla de flors de brillants clavada a la solapa. Els papàs. La mamà com un colom amb la raqueta a la mà. Ella de bolquers als braços d'una dida. Ella amb un pom de xeringuilla a la mà. Ara! En Ramon i ella de costat; en Jaume al davant d'ells dos amb la cara petita, amb les cames primes, amb els genolls grossos. Com si portés una safata aguantava amb les dues mans una fusta plana amb un tros de roba blanca lligada a un bastonet que volia ser una banderola. La barqueta d'en Jaume. Quan agafà el retrat per fer-hi un petó, saltà a terra un retall de diari. Li cridà l'atenció una noia amb una cabellera deixada anar, a dalt d'un home vestit de cavall: s'embadalí amb els ulls d'aquella noia que s'assemblaven als seus. ¿Per què l'àvia havia amagat aquell tros de diari amb aquell retrat? Féu un petó llarg a en Jaume i ho deixà tot tal com ho havia trobat. Tancà l'àlbum. Amb les mans al damunt, pensà una estona en els ulls tristos d'aquella noia. Sortí, s'acostà al banc de glicines. S'abocà al pou sec. Un raig de lluna es ficava a dins, fins al fons. En un racó veié brillar no sabia què. Alguna cosa que en Jaume hi devia haver tirat. Tot el que no li agradava ho tirava al pou.

Amb una mà agafada a la barana de ferro, amb l'altra aguantant-se els cabells que el vent li tirava a la cara, baixà a la teulada. [...] Amb els braços oberts per no perdre l'equilibri, i amb els cabells davant dels ulls, s'acostà a la cornisa reeixida com una punta; tornà a mirar el banc de pedra que amb prou feines distingia, els arbres que s'acostaven al cel i el cel que s'acostava als arbres... es passà la llengua pels llavis unes quantes vegades. Si tens la llengua cargolada una bona estona contra el paladar, sentiràs el gust del nèctar. El llorer, fullat sota seu, que el vent feia gronxar, semblava un mar d'aigua negra. Una teula es desprengué i un peu li relliscà. En el moment de tirar-se daltabaix li sortí un gemec de la boca oberta.

Continuació del conte de Dorothy Parker   La sra. Carrington i la sra. Crane (inclòs al blog)

-Què dius, nena? –li  preguntà sorpresa a la Sra. Crane. Mai ho hauria dit, que tu en fas d’exercici ...

-T’ho dic de veritat, fa dos mesos que vaig contractar un preparador físic de primera –va afirmar amb un to de burla.

-I com és que el vas contractar? –va tornar a insistir la Sra. Carrington.

-Doncs nena, feia uns dies que notava que el meu marit, en Peter, no em mirada igual que abans, vaig pensar que ja no em trobava atractiva i per això el del preparador físic –li  va explicar molt concentrada. Però ara tinc una confessió a fer-te ...

-Mana’m reina, sóc tot orelles –li va dir la Sra. Carrington, amb molta curiositat.

-Doncs que el preparador físic és jove, molt ben plantat, molt amable amb mi, molt atent, i molt ...

-No voldràs dir que te n’has enamo ...! –va interrompre la Sra. Carrington.

-Doncs ..., pot ser ... –va respondre amb vergonya. Sí, estic enamorada d’un home més jove que jo!

-Nena, d’això no te n’has d’avergonyir, tu tranquil.la que aquest secret es queda aquí ben guardat, d’acord? – li va dir aquesta, amb un to de comprensió.

-M’ho jures?

-T’ho juro per totes les partides de bridge que hem fet!

-Així doncs, et crec –va concloure la Sra. Crane.

Janna González, 4 d'ESO A

Aquest fragment de conte de Dorothy Parker, una de les escriptores novaiorqueses més brillants de principis del segle XX, fa una crítica d'aquella societat usant la seva fina ironia i bon humor.

LA SRA. CARRINGTON I LA SRA. CRANE

-Nena - va dir la sra. Carrington - n'he quedat tan farta que no les podia aguantar ni un moment més. Ni un moment més.

-T'entenc molt bé - va dir la sra. Crane. - És el mateix sentiment que tinc jo sempre.

-T'ho juro, si no m'arribo a escapar de la partida de bridge de casa l'Àngela et juro que no sé pas què hauria fet.

-No m'has de dir res, t'entenc perfectament. No m'has de dir res.

-Aquella buidor. I aquella superficialitat. I sempre han d'estar criticant. I sempre han d'estar parlant de la roba que es compraran i de què fan per estar primes. N'estic tipa, en tinc ben bé prou. No, gràcies maca, potser que no prengui cap entrepà més, sinó demà hauré de rebaixar-ho anant tot el dia a peu.

-A mi caminar no em serveix de res. El que faig és arribar amb els peus fins a l'altura del cap trenta-cinc vegades cada matí, i després, estar-me de dinar.

Dorothy Parker

Més enllà de la realitat que percebem a través dels nostres sentits, més enllà de la nostra quotidianitat, se'ns apareix la realitat oculta, amagada, dels nostres somnis, les nostres pors, les nostres esperances, soterrats en el més profund del nostre subconscient. Aquest text - excel.lentment escrit i suggeridor de diversos sentits, segons el meu parer-  vol ser una petita mostra de l'exploració de  les cavitats més pregones de l'ésser humà.

SORRA

La clau tenia forma d’ocell, encara que el mateix ocell em deia que una clau no pot tenir forma d’ocell, perquè llavors no és una clau. El fred va matar l’ocell, i el dolç soroll de les ones del mar em va fer voler anar fins a la gelateria a peu de platja. Quan hi vaig arribar, un surfista em va advertir dels preus exagerats que hi havia allà. Malgrat això, vaig comprar un pot de salsa pagant amb la clau que no era una clau. La nit hivernal feia que els meus peus descalços es cremessin al trepitjar la sorra, encara que a vegades entrava a dins de les sabates, que estaven una mica trencades, i això era incòmode. Una veu familiar em va cridar, i la sorra es va transformar en un terra de cristalls. 

    Julio Schimbator, 1r Batx.

HAYTSU

Obro els ulls i endevino el serè rostre de la meva estimada companya, adormida, somiant en un món ple de possibilitats. Li faig un petó al front i em vesteixo per anar a treballar. Abans de sortir de l'habitació, faig una ullada per la finestra i em quedo admirant el bell paisatge que se'm presenta. Clars contrastos entre la natura del Mont Fuji i els majestuosos gratacels de la ciutat. Obro la porta de l'habitació i la tanco suaument, amb cura.

Entro al meu despatx i encenc l'ordinador, preparat ja per a la jornada de treball. Em preparo un cafè i obro el programa amb què treballo i començo a teclejar mentre escolto una suau música del cèlebre compositor Nobuo Nematsu, amb la qual el meu cervell es relaxa i treballa millor.

L'endemà em sorprenc quan la Haytsu m'abraça pel pit em besa a la galta, somrient. Jo li dono el bon dia i anem a donar una volta per la ciutat. Anem a menjar Ramen al lloc més famós de la metròpoli i , després, a la tarda ens passem l'estona jugant a videojocs i veint sèries d'animació japonesa, fins que ens quedem adormits, atapeïts per la calor de la vida de què estem envoltats, treta com d'un somni.

Òscar Muñoz, 4r ESO C

TOT ESFORÇ TÉ LA SEVA RECOMPENSA

Em llevo a dos quarts de sis del matí per anar a l'oficina com faig de costum. No m'emociona gaire el meu treball. Sempre hi ha el mateix ambient: l'home fort i corpulent fent fora aquells que protesten  quan no se'ls dóna més temps per fer els pagaments endarrerits, la secretària parlant per telèfon mentre es pren el seu cafè i, finalment, els treballadors sotmesos a les ordres tiràniques del seu cap. Aquesta és la visió que tinc davant meu tots els dies menys el diumenge, en què ningú hi va , a treballar.

Faig el que he de fer i surto de casa, però el meu cotxe està espatllat, així que no em queda altre remei que agafar el transport públic. Vaig a la parada de la cantonada i espero fins que arriba l'autobús. Pago bitllo-bitllo i hi pujo. M'assec sola i començo a escoltar música. Quan arribo a la meva destinació, baixo i camino fins a l'edifici blavós del carrer oposat. Agafo l'ascensor i premo el botó on hi posa el tres. No arribava molt d'hora, així que vaig fer les passes més llargues. Per a la meva sorpresa, el director restava dret prop de la meva taula. Em vaig espantar però vaig rumiar si havia comès alguna negligència. M'equivocava. Un somriure es va dibuixar al meu rostre quan em van comunicar que havien decidit augmentar-me el sou. Mai a la vida havia estat tan contenta com aquell dia. En aquell moment, em vaig adonar que deu anys de treball i esforç havien valgut la pena.

Laura Soriano, 4r d'ESO C

JAMES JOYCE I LA SEVA OBRA ULISSES (1922): L'ÚS DEL MONÒLEG INTERIOR

L'Ulisses és una obra mestra de la literatura contemporània. Seguint l'estructura de l'Odissea, Bloom torna a casa, no sense haver salvat el jove Dèdalus-Telèmac d'un enfrontament en el barri xinès de Dublín. La varietat de to, de la tragèdia a la paròdia, l'habilitat amb què usa les estructures sintàctiques i el llenguatge, la utilització del temps, reduït a divuit hores, i, molt especialment, el monòleg interior fan d'aquesta obra un punt de referència incontestable per als narradors actuals. 

Els fets que s'hi exposen queden brillantment presentats per mitjà de la tècnica esmentada. Vegem-ho en la traducció de la narració de Joaquim Mallafré:

"Al marxapeu es palpà la butxaca del darrere per si portava la clau. Aquí no. Als pantalons que em vaig treure. L'haig d'agafar. La patata, ja la tinc. L'armari cruix. No cal que la destorbi. S'ha girat com si encara tingués son. Ajustà la porta d'entrada darrere d'ell sense fer gens de soroll, una mica més, fins que la part de baix caigué suaument sobre la llinda, una tapadora fluixa. Semblava tancat. Ja estarà bé fins que torni. 

Travessà cap al costat del sol esquivant la trampa desajustada del soterrani del número 75. El sol s'acostava al campanar de Sant Jordi. Farà calor, em penso. Sobretot amb aquesta roba negra se sent més. El negre condueix, reflecteix,  (o refracta?), la calor. Però no em podia pas posar el vestit clar. Semblaria un pícnic. Cloïa les parpelles amb freqüència plàcidament mentre caminava per la tebior agradable. La furgoneta de pa de Boland repartint en safates el nostre pa de cada dia, però ells s'estima més les barres del dia abans, torrades de tots dos costats, crostes cruixents calentes. Et fa sentir jove. En algun lloc d'Orient; de bon matí: surts de matinada. Dónes la volta davant del sol, prenent-li un dia d'avantatge. Segueixes sempre així, mai no envelleixes un dia, tècnicament. Camines per la costa en un país foraster, arribes a la porta d'una ciutat, allí un sentinella, veterà a més, els grans mostatxos del vell Tweedy, repenjant en una mena de llança llarga. Passeges pels carrers envelats. Cares enturbantades passant. Les coves fosques de les tendes d'estores, home cepat, Turko el Terrible, assegut amb les cames plegades, fumant una pipa recaragolada. Crits de venedors pels carrers. Beus aigua amb fragància de fonoll, refresc. Vagues amunt i avall tot el dia. Podries trobar-te amb un lladre o dos. Doncs el trobes. El sol se'n va cap a la posta. Les ombres de les mesquites per les columnes; un sacerdot amb un pergamí enrotllat. Tremolor d'arbres, senyal, el vent del capvespre. Segueixo endavant. Cel d'or descolorint-se. Una mare em vigila de la porta estant. Crida els nens a casa amb el seu fosc llenguatge. Una paret alta; darrere, un arpegi de cordes. Cel de nit, lluna, morada, el color de les lligacames noves de la Molly. Escolta. Una noia tocant un d'aqueixos instruments, com es diuen: dulcimers. Passo. 

Probablement no s'hi assembla gens en realitat. La mena de farciment que llegeixes: en la ruta del sol. Esclat de sol a la portada. Somrigué complagut. El que Arthur Griffith va dir de l'encapçalament de l'article de fons de l'Home lliure: un sol d'autonomia surt per nord-oest del carreró de darrere el Banc d'Irlanda. Prolongà el complagut somriure. Quin acudit de jueu, aquest: sol d'autonomia sortint pel nord-oest"

Informació extreta del llibre Literatura Universal, Ed. Castellnou (a cura de Vicenç Llorca i Susanna Rafart)

UNA MIRADA AL FUTUR: LA MEVA VIDA ALS 30 ANYS

RIIIIIIIING! Les set del matí, ja comença un nou dia. Miro al meu costat, ell continua dormint. M’aixeco sense fer soroll procurant no despertar-lo i agafo la roba. Vaig cap al lavabo a dutxar-me; en acabar, em vesteixo, em pentino i vaig a la cuina a esmorzar. Quan he acabat, ell s’ha despertat i ha vingut a veure’m abans que marxés a la feina. Agafo el cotxe i me’n vaig, és l’hora de posar-se a treballar.. Les hores van passant, mica en mica s’apropa l’hora de plegar i tornar a casa. 

En sortir del treball al migdia, marxo cap a casa a dinar. Ell ja ha arribat, la taula ja està parada, només falta fer el dinar. Mengem els dos junts i parlem una estona fins que arriba l’hora que ell ha de marxar a treballar. M’assec una estona perquè no he de tornar a la feina a la tarda i, com cada dimecres, a les cinc marxo a fer la compra de la setmana. Al tornar a casa, com que ell ja ha arribat de la feina, surt a ajudar-me a pujar les bosses. Entre els dos, guardem les coses i ens n’anem a donar un tomb amb el gos fins que es fa fosc. Ara li toca a ell fer el sopar; mentrestant jo vaig parant taula. Sopem els dos junts, veiem la tele una estoneta, recollim i ja va sent hora d’anar-nos a dormir.

Demà ja serà un altre dia, ara toca descansar, bona nit!

                                                                                           Maria Barrantes, 4t d'ESO B