Fragment de la novel.la d'Haruki Murakami, "El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge"

"Aquella nit, en Tsukuru va tenir un somni llarg i estrany. Estava assegut davant un piano i tocava una sonata. El piano era de cua, nou i enorme, amb les tecles blanques d'un blanc immaculat i les tecles negres d'un negre intensíssim. Hi havia una gran partitura oberta al faristol, i una dona dreta al seu costat, amb un vestit negre, cenyit i sense llustre, n'hi girava veloçment les pàgines amb uns dits blanquíssims i llargs. Ho feia exactament quan calia. Tenia els cabells negres i lluents, i li arribaven fins a la cintura. Semblava que allà tot estava estructurat seguint una gradació de blancs i negres. No s'hi veia cap altre color.

No sabia qui havia compost la sonata. En tot cas, era una obra feta a gran escala, i la partitura era gruixuda com una guia telefònica. Les pàgines eren tan plenes de notes que semblaven literalment negres. Era una peça difícil, que tenia una estructura complicada i exigia un gran nivell tècnic a l'intèrpret. A més, era la primera vegada a la vida que en Tsukuru la veia. Tanmateix, amb un sol cop d'ull era capaç d'entendre a l'instant la naturalesa del món que expressava la partitura i de convertir-lo en sons. Era com fer una lectura tridimensional del plànol d'un edifici. Ell tenia aquest talent especial, i amb els seus deu dits ben entrenats recorria el teclat de cap a cap, ràpid com el vent. Era una experiència sublim, enlluernadora: ser capaç de llegir més ràpidament i més acuradament que ningú aquell mar ingent de notes entrelligades i donar-los simultàniament la forma correcta.

Mentre estava concentrat tocant la peça, una intuïció li va travessar el cos com el llampec d'una tarda d'estiu. A més de tenir l'estructura d'una gran peça de virtuosisme, l'obra tenia una increïble bellesa introspectiva. Expressava la naturalesa de la vida humana amb una sinceritat, un detallisme i una versemblança insuperables. Reflectia una faceta fonamental del món que només es podia expressar amb la música. Es va sentir orgullós de poder interpretar aquella obra amb les seves pròpies mans. Aquella intensa alegria li feia tremolar l'esquena.

Per desgràcia, però, semblava que el públic que tenia al davant no pensava el mateix. No paraven de moure's als seients, com si estiguessin avorrits o irritats. En Tsukuru sentia el soroll que feien tossint o movent les cadires. ¿Com podia ser? Aquella gent no entenia en absolut el valor d'aquella música."

Fragment de la novel.la de Manuel Baixauli "L'home manuscrit"

"Establir-me a Villa Carmen suposà l'inici de la meva etapa més fèrtil com a escriptor; disposava de més temps que mai per a pensar, recordar, imaginar. El Dietari s'engreixà  amb llibretes noves i amb afegits a les antigues, cresqué fins a assolir, en el punt de màxima prolixitat, un corpus de vora cinc-centes llibretes. Unes cent mil pàgines escrites, tres milions de línies, dos-cents deu milions de mots! Una desmesura! Un excés que amenaçava la qualitat dels escrits i que exigia un canvi de plantejament. Des de fa un lustre no encete llibretes, no escric res de nou. Em dedique només a corregir, a millorar, a polir, a ampliar quan cal, però sobretot a podar el que ja he escrit. Elimine reiteracions, ingenuïtats conceptuals o estilístiques, tòpics, excessos verbals, frivolitats i tot allò que considere superflu. La maduració com a individu m'ha dut la maduració com a lletraferit. El Dietari minva en pàgines però creix en densitat, en precisió. Ja no escric mai sobre fulls verges, sinó sobre textos. He esdevingut reescriptor, escalafó superior al d'escriptor. On d'adolescent descrivia el gust de menjar la primera tallada de meló a l'estiu, ara descric aquell mateix gust afegit al gust de totes les posteriors vegades que he menjat la primera tallada de meló a l'estiu. Quan descric un crepuscle, descric el vastíssim inventari de crepuscles acumulats en el meu Magatzem de la Memòria. I així amb tot. He substituït l'escriptura incidental, presentista, per l'escriptura estratificada. La relectura persistent dels propis escrits en delata fragments flonjos, inconsistents.

 El Dietari ideal que m'agradaria confegir es limitaria, com a molt , a un miler de pàgines; o millor, a un centenar; o millor, a una desena; o millor, a una pàgina, a un gest. A una mirada. Condensar tot el que un ha viscut i après, des que va néixer, en una sola mirada; vet aquí l'objectiu. Quimera? Què aconsegueixen, sinó, alguns autoretrats del Rembrandt provecte?... Davant meu, mentre escric açò, hi ha l'espill vell, picat, ratat de les vores, on veig el meu bust. Dilluns faré quaranta anys, la meua mirada ja no és la del menut que fugia d'un llaurador indignat. Tampoc no és desesperançada. No habite en el pou, de moment. El visite, el freqüente, m'hi aboque per extraure'n llum. No m'hi instal.le, però. Com Rembrandt, vull avançar en sentit contrari a la dispersió, a la futilitat, a la verborrea vàcua. Si aquest camí porta al fons del pou, faré del fons del pou casa meua."

Primera part, Els llibres