LA CARÍCIA DE LES ONES

James Favors va créixer en la pobresa, era sempre al camp. Treballava, amb la seva mare, les terres del senyor Cooper  i no podia anar a l’escola com els nens rics.  Quan va fer 16 anys va decidir fer un viatge i anar a veure la mar.  En James volia canviar de vida i viatjar pel món. Es va acomiadar, entre  llàgrimes, de la seva mare.

Quan va arribar a la costa va veure un preciós paisatge on es reflectia  la llum del sol de la matinada i se sentia el tranquil·litzant so de les onades combinat amb el cant dels ocells. Va decidir dedicar la seva vida a la mar i a la seva immensa bellesa.

Es va dirigir al port i va veure un vaixell, el Gold Boat. En James va demanar permís per parlar amb el capità. Anthony; el capità es va quedar molt sorprès quan en James va dir que volia treballar per ell.  Anthony no ho va permetre ja que era molt jove i no tenia experiència. El noi va replicar dient que volia dedicar la vida a la mar, que era el seu somni. Un mariner, Paul Tyson va sentir aquelles paraules i li van recordar a ell quan va entrar al vaixell ara feia un any. En Paul va intentar convèncer el capità que acceptés en James com a mariner. El capità ho va fer amb la condició que havien de passar tres anys abans que pogués treballar al vaixell de transports.

En James va tornar amb la seva mare al camp. Quan va fer els 19 anys, va tornar a la costa a esperar el Gold Boat. El vaixell va arribar i el James va començar la seva aventura. Es va fer molt amic d’en Paul. Ells dos i tota la tripulació van viatjar per tot el món i es despertaren cada dia amb el tranquil balanceig de les ones. En Paul i en James sempre s’explicaven històries i contes mente sentien la meravellosa melodia dels ocells.

De cop, en James va morir i el van voler enterrar al seu lloc de naixement. En Paul, en canvi, va dir que el llencessin al mar. Així descansaria al costat del seu únic amor veritable.

                                                                                                           Arnau Cano (1r ESO)

Un sac de sentiments

Segons diuen certes persones, els humans, els animals, els objectes, etc,  ens podem reencarnar. És veritat? No ho és? Això no se sap, i es difícil que mai se sàpiga per motius que posseeix la suposada reencarnació (no existeix record de l'anterior vida) . Però el que sí que m’agradaria explicar-vos ara és en què desitjaria reencarnar-me (si fos possible) i el per què.

Segons la meva opinió, voldria convertir-me en un coixí. Potser us preguntareu: -En un coixí, per què? Doncs per molts motius. Un d’ells és que sent un coixí pots viure molt profundament la vida del que dorm amb tu. T’assabentes de totes les seves emocions. T’abracen amb molta força, et somriuen per fascinants coses que succeeixen en les seves vides, no paren de pensar en histories d’amor.., i això també em faria feliç a mi.

Però aquestes emocions no sempre són tan esplèndides i brillants. Per tant, sovint hauria d’estar disposada a  aguantar els seus dies fluixos: vius tots els seus problemes, li serveixes de mocador aquelles nits que no pot parar de desprendre llàgrimes, i fins i tot, certes persones poden arribar a utilitzar-te com si fossis el seu malvat enemic, convertint-te en el sac dels cops. Contràriament al que podríeu pensar, aquells dies dolents em fan sentir útil de veritat.

Ho tinc ben decidit. Ni un gos, ni un gat, ni un ric ben plantat. Jo voldria ser coixí.

                                                                                     Marta Tapiolas (2n d'ESO)

EL CARGOL, EL RATOLí I EL GOS

Hi  havia una vegada en un bosc tres amics: un cargol , un ratolí i un gos.

Un matí anaven tots tres passejant; el ratolí i el gos es queixaven,  perquè el cargol era molt lent, però com que era el seu amic no li deien res. De sobte, el cargol els va preguntar  per què estaven tan seriosos,i el gos  va dir:

- A nosaltres ens agrada córrer molt pel  bosc, però com que tu vas molt lent no ho podem fer.

El cargol els va contestar pensatiu:

- Jo no puc córrer més, però és millor no córrer tant,  perquè de sobte  algun dia estaràs corrent i no te n'adonaràs  i trepitjaràs una trampa d’ un caçador, o no podràs contemplar  els paisatges tan bonics que hi ha en aquest bosc o simplement per molt que corris arribaràs  al mateix lloc que jo.

El gos i el ratolí s'ho van rumiar una estona però el gos li va dir:

-Tu no en tens ni idea, córrer és molt divertit i va sortir corrent, deixant el ratolí i el cargol al darrera.

Després d’unes quantes hores seguint el  camí traçat, el ratolí i el cargol es van trobar el gos en una trampa de caçador,d’ on no podia sortir per ell mateix.

El gos,demanant que el traguessin d’ allà,va aprendre que no perquè corris més que la resta  pots arribar abans al lloc, ja que et pots trobar molts obstacles en el camí.

                                                                    Adrián Sánchez Carrillo (2n ESO)

AUTOSUPERAR-TE

El primer dia que vaig aprendre a parlar català, del que es pot dir bé, va ser un dia inoblidable en la memòria de la meva vida; ja quan vaig arribar a Barcelona amb dos anys, al 2004, em va semblar impossible parlar o aprendre aquella llengua. Em sonava a rus o xinès, sí, molt estrany. Però voldria dir que aquest objectiu el vaig assolir gràcies a la  meva professora de parvulari, la senyora Montserrat Puig Querol. Aquesta professora em citava les hores de pati per ensenyar-me paraules en català, i jo n'hi ensenyava en àrab. Mai oblidaré com em repetia sons i m'ensenyava les grafies catalanes. També, de vegades, em feia repetir frases i expressions curtes, per augmentar el meu vocabulari.

Recordo que una vegada em va dir: Yassin, per poder aconseguir alguna cosa has d'autosuperar-te. Jo només vaig fer que sí amb el cap i vaig memoritzar la paraula: a-u-t-o-s-u-p-e-r-a-r-t-e. Passats uns mesos, vaig preguntar-li el significat de la paraula que tant m'angoixava.

Llavors, em va dir: autosuperar-te, Yassin, és superar les dificultats que fan d'obstacle a l'hora d'aconseguir un objectiu. Mai no ho oblidaré.

Per això voldria donar-li les gràcies i salutacions per ajudar-me a “autosuperar-me”. Gràcies Montse!      

                                                                                               Yassin El Mail (2n ESO)

EL NOSTRE CARAMEL

Veig el caramel, l’agafo, torno enrere en el temps.

Mai ho oblidaré, mai t’oblidaré.

Desembolico el caramel, lentament, i és quan m’agafes de la mà. Em pregunto perquè te’n vas anar. Ja he desembolicat el caramel, llenço l’embolcall a terra. Em fico el caramel a la boca, i sé que ets amb mi, al meu costat. Milers de sensacions recorren el meu cos, també llàgrimes, gràcies a aquell caramel, gràcies a aquell simple dolç. S’està acabant, però no vull que s’acabi, mai. 

Ja no m’agafes de la mà, la teva silueta va desapareixent, era com si els núvols tapessin el sol, no el veus, però segueix estant allà, amb tu, amb mi. Doncs és quan comprenc que et vas submergir en un somni, un somni profund, que perdurarà per sempre. Però també sé que ets amb mi, al meu costat i que sempre hi seràs.

Agafo l’embolcall del dolç, el llenço a la paperera. Adéu caramel, adéu àvia.   

                                                                                                Jordi Martín (3r d'ESO)

Quina música escolto?

Els meus estils musicals han anat variant molt amb el pas dels anys.

De petita escoltava sobretot la música de “Les tres bessones” i el “Club Super3” que seguíem diàriament a la programació de TV3. Al cap d’un temps, el grup Macedònia els va reemplaçar durant dos o tres anys. Però això ja ha passat a la història.

Avui en dia, escolto bàsicament tres tipus de música. D’una banda, m’agraden les cançons catalanes, sobretot del grup “Catarres”, que les té molt alegres i animades, i tracten de l’adolescència i d’històries de joves. Per una altra banda, sóc fan de la música Pop-internacional anglesa. En destacaria la famosa cançó d’ “Avicii”: “Waiting for Love”, la lletra de la qual duu incorporada una bonica història d’amor. El tercer i últim estil musical que segueixo s’anomena “reggaeton”, un estil caracteritzat pel ritme de les seves cançons.

Quan tinc estones lliures, em relaxa posar-me els auriculars i moure’m al ritme de qualsevol d’aquests temes.

                                                                           Marta Tapiolas, 2n ESO

Records per oblidar

Avui fa just un any que davant un agent de policia totalment desconegut per a mi vaig haver d’explicar tot el que aquell pocavergonya em va fer. Avui m’enorgulleixo de poder tornar a relatar tots els aterridors fets que desgraciadament em van passar sense plorar, sense pensar que tot va ser culpa meva, sense por pel que pensaran?, què diran?...

Aquella experiència, sens dubte, em va marcar, a mi i a tots els que m’envoltaven. Em vaig tancar en mi mateixa, no parlava, no confiava en ningú, pràcticament era com si la meva ment hagués fugit i nomes quedés el meu cos.

Jo era una noia molt sociable, fins i tot massa i, sobretot, molt innocent; no veia maldat en cap persona, greu error. M’agradava sortir de festa amb els meus amics cada cap de setmana, ja que els meus pares m’ho permetien.

Però un cap de setmana em vaig passar amb la beguda i un noi se’n va adonar; va aprofitar-se d’aquell estat per endur-se’m  a casa seva amb el cotxe. I la resta ja és història...

                                                                               Marina Olmedo, 4t d'ESO