El plaer de l'escriptura

El plaer de l'escriptura
el plaer de l'escriptura

divendres, 13 de setembre del 2013

Fragment de l'obra de Rilke "Cartes a un jove poeta"

TEXT
París, 17 de febrer de 1903

Distingit senyor:
La seva carta m’ha arribat fa pocs dies. Vull donar-li les gràcies per la seva gran i afectuosa confiança. Amb prou feines si puc fer més. No puc tractar la forma dels seus versos perquè em sento ben lluny de qualsevol intenció crítica. (...)
Vostè pregunta si els seus versos són bons. M’ho pregunta a mi. Abans ho ha preguntat a altres. Els ha tramès a revistes. Els compara amb altres poemes i es neguiteja si certes redaccions refusen els seus intents. Doncs bé ( ja que m’ha autoritzat a donar-li consell), li prego que deixi tot això. Vostè mira enfora i això, ara, no li és permès. Ningú no li pot donar consell, ningú no el pot ajudar, ningú. Només hi ha un mitjà. Camini cap a vostè mateix. Explori el fonament que vostè anomena escriure: comprovi si estén les arrels en el lloc més profund del seu cor: confessi’s si es moririra en el cas que li fos refusat escriure. I, per damunt de tot, pregunti’s en l’hora més callada de la seva nit: he d’escriure? Aprofundeixi en vostè mateix, tot cercant una resposta des del més pregon. I si calgués que la resposta fos d’assentiment, si li fos lícit de solucionar aquesta seriosa pregunta amb un fort i simple he d’escriure, edifiqui la vida tot seguint aquesta necessitat: la seva vida, endinsant-se fins i tot en l’hora més indolent i insignificant, ha d’esdevenir un símbol i testimoni d’aquest afany. Aleshores apropi’s a la natura. Aleshores miri de dir, com el primer dels homes, el que veu i sent, el que estima i perd. No escrigui poemes d’amor! Defugi, sobretot, les formes massa corrents i habituals. Són les més difícils de totes, perquè cal una força gran i madura a fi de donar quelcom de propi on apareixen en gran nombre tradicions bones i, en part, brillants. Per això, fugi dels motius generals i decanti’s cap aquells que li ofereix la seva vida de cada dia: descrigui’n les tristors i els anhels, els pensaments fugissers i la fe en quelcom bell. Expliqui-ho tot amb sinceritat íntima, reposada i humil, i faci servir per expressar-se les coses que el volten, les imatges dels somnis i els objectes del seu record.(...) I si d’aquest viratge cap endins, d’aquesta submersió en el món propi, brollen versos, no se li acudirà preguntar a algú si els versos són bons. Tampoc no provarà d’interessar les revistes pels seus treballs, perquè hi veurà la seva estimada propietat natural, un fragment i una veu de la seva vida. Una obra d’art és bona quan neix de la necessitat. En aquesta qualitat del seu origen rau el seu judici crític. No n’hi ha d’altre. Per això, distingit amic, no sé de cap altre consell si no és el d’endinsar-se en vostè mateix i apregonar d’on brolla la seva vida. En aquesta deu trobarà la resposta a la pregunta de si ha de crear. Aculli-la tal com vingui, sense donar-hi més voltes.(...)
Al mateix temps li torno els versos que tan confiadament m’ha tramès. Un cop més li torno a agrair la intensitat i la cordialitat de la seva confiança, de la qual he intentat fer-me una mica més digne del que en realitat en sóc – vostè no em coneix – per mitjà de la meva resposta sincera, donada amb el millor que sé.
Amb tota la lleialtat i simpatia
Rainer Maria Rilke

(fragment de Cartes a un jove poeta de R.M. Rilke)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada