Ara

Què ha passat a la meva vida? Abans jo no era així…

Abans anava pel carrer amb el cap cot, no somreia mai, per a què? Ningú sabia admirar el meu somriure. Abans em tremolaven els llavis i d’entre ells em relliscava una brisa molt fina quan m’atrevia a articular paraula. Abans només feia res més que pensar, pensar sobre el sentit de la meva existència en aquest món on havent-hi milions de persones em queia a mi tot a sobre. En aquest planeta on a vegades il·lumina més una finestra que dóna a un pati de llums que una altra que ho fa al carrer; on un euro és millor que una carícia. Abans m’envoltava d’un entorn on em sentia desplaçada i feia coses de les quals segons després em penedia. No admirava la bellesa de la nit quan cau i es pot veure la Lluna trencant les onades del mar. No observava com volaven els ocells  ni desitjava fer-ho. Tan sols volia evadir-me de la realitat, si havia de morir per aconseguir-ho, moriria.

I ara? Doncs ara tot llueix diferent. El sol brilla més als matins, els ocells canten una melodia preciosa i ara sí que vull volar. Vull sentir aquesta sensació de llibertat i de tocar els núvols amb els palmells de les meves mans. Ara, a les fredes tardes d’hivern vull agafar la manta, arrupir-me al seu pit i inflar-me a plorar amb Titànic. Ara quan plou vull sortir i córrer, posar-me xopa i saber que, quan arribi a casa, hi haurà algú per abrigar-me. Ara estic desitjant llevar-me per poder llegir el missatge de tots els matins, el mateix que em fa plorar de bonic a les nits abans de dormir i que m’omple d’alegria a les tardes. Ara em fan mal les galtes de tant somriure, i ara sé que em sortiran massa arrugues de gran. I què? Mentre sigui de riure ja me’n poden sortir centenars.

Ara estic plena per dins, ara m’he trobat. Ara vull ser feliç, i és que ara, ara m’he enamorat. 

                                                                                   Nerea Ramos, 4t d'ESO