LLUM TENEBROSA

Vaig tractar d'aixecar-me, però un cop més, el meu intent va ser en va. Podia sentir intensament el dolor a les mans i genolls en caure una vegada i una altra. Seguia a terra, plorant en sentir aquella horrible presència, la qual era culpable dels meus intents erronis. Entre llàgrimes aconseguia veure aquella llum al final del túnel i alguna cosa em deia que el meu propòsit era arribar fins a ella per trobar qui sap què. Se’m va acudir alçar-me ràpidament d'aquell espès i fred sòl i provar a córrer a una velocitat inimaginable per a mi. En posar-me dreta, vaig ensopegar amb alguna cosa robusta i compacta però no vaig poder fixar-me en allò que m’impedia avançar. Vaig caure de nou sentint com algú agafava amb força els meus turmells i no tenia intenció de deixar-los anar. Sentia por, esgarrifança, estava aterrida. No sabia què fer, cap a on anar. Plorava com un nen a qui li han tret la seva bossa de llaminadures. Volia despertar d’aquell malson tan real i terrorífic, però el meu desig no semblava possible. Aleshores vaig veure una cosa que encara em va esglaiar més. Aquella llum, potent i blanca, va anar debilitant-se com la flama d’un llumí quan es consum; això significava que havia quedat atrapada en un lloc on ningú em trobaria a faltar. Quan creia que tot s’havia acabat per a mi, vaig obrir els ulls i vaig despertar a la meva habitació.

Em vaig incorporar al meu llit amb poques forces i vaig poder sentir la meva respiració accelerada en posar la mà sobre el meu pit. Vaig col·locar les sabatilles als meus peus i vaig caminar fins a la cuina. Vaig agafar un got i el vaig omplir d'aigua. Vaig empassar-me'l i el vaig deixar al primer lloc que vaig trobar. Vaig respirar profundament i tranquil·lament. Finalment, vaig tornar a la meva habitació i vaig dormir sense interrupcions fins al matí següent.

Laura Soriano, 1r Batxillerat

QUE TINGUEM SORT 

Creuo els dits. “Tot sortirà bé, tranquil” em repeteixen tant ma mare com el doctor. “Xaval, quan surtis de l’operació anirem a Berlín, que sempre hi has volgut anar!” diu el meu pare mig emocionat. Del meu germà petit només el recordo amb una cara d’incertesa i agafat de la mà de la mare a més de la d’en Bobo, el seu osset de peluix.

Ja dins de la sala d’operacions, mentre jo estava mort de por, la infermera comença a donar-me les instruccions a seguir. Assenteixo sense escoltar, només pensant en el pitjor. 3... 2... 1... fins després, món. Em veig allà estès al llit sense cap dolor ni cap preocupació. De cop i volta, alguna cosa falla. Començo a marejar-me fins i tot a dins de la meva il·lusió; perdo massa sang. Tinc por; moltíssima. Tinc por de no poder veure un altre cop els meus pares, de no veure el meu germanet, de no poder enamorar-me, de no poder conduir un cotxe, de no poder sortir de festa fins a les tantes de la matinada... tinc por de no poder viure. La meva estada es complica molt i assumeixo que he de marxar. Els xiulets del meu cor ja no van a un ritme normal. Adéu mare, pare, germà. Adéu món.

M’aixeco del llit. Tot ha estat un malson. Em rento la cara a l’aixeta. Miro el rellotge: les 4:39. Encara tinc 1 hora i 11 minuts per dormir abans d’aixecar-me per a començar a estudiar català. Porto de cul aquesta assignatura, i mira que m’encanta llegir i escriure. M’estiro al llit i, abans d’enfonsar-me en un altre món desconegut del qual espero retornar, respiro ben fons fins que els meus pulmons ja no poden expandir-se més i, amb llàgrimes als ulls, començo a xiuxiuejar ‘Que tinguem sort’ de Lluis Llach.

“Que demà, mancarà el fruit de cada pas. Per això malgrat la boira cal caminar”.

Javier Pérez, 1r de Batxillerat

El secret literari

Joanot Martorell va arribar a l'institut fa unes poques setmanes; des de llavors s'ha mantingut distant amb els altres alumnes i no ha parlat més que per respondre, secament i breument, a les preguntes dels curiosos companys. Es passa les classes escrivint en un quadern de tapa dura verd i mai deixa que ningú el tafanegi o toqui.

Quadern d'en Joanot

No he deixat d'observar a aquest nou estrany des que va arribar, sembla que amaga alguna cosa i tinc la intenció de descobrir què és. He intentat acostar-me a ell, fins i tot he provat de mantenir-hi una conversa, però no abaixa la guàrdia en cap moment i això em dificulta descobrir el seu secret. Fa poc vaig observar que en Joanot mai surt al patí i avui he decidit seguir-lo i desemmascarar el seu amagatall. En tocar la sirena, espero que surti de classe i començo a seguir-lo sense que ell se n'adoni. Surt aparentment amb direcció a les portes que donen al patí, però en comptes de dirigir-se cap a elles gira a la dreta fins a arribar a una porta, que és totalment desconeguda per a mi, però que ell sembla conèixer perfectament. Es posa davant la misteriosa porta, treu el seu apreciat quadern, mira a dreta i esquerra assegurant-se què ningú el veu i treu una estranya clau. Introdueix la clau al pany i obre la porta tranquil·lament, sense sospitar que el segueixo. Darrere d'aquesta porta hi ha unes escales que semblen baixar a un despatx ben habilitat. Avança fins a la taula que hi ha al mig de la sala, seu, obre el quadern i comença a teclejar. Acabo de baixar les escales i em poso a observar detingudament la sala, en Joanot es gira ràpidament i em mira sorprès.

Per fi he descobert el secret que tan gelosament amagava en Joanot Martorell. M'ha explicat que des de fa un temps es dedica a l'escriptura i que estava escrivint un nou llibre ambientat en un institut com aquest. He decidit guardar-li el secret amb la condició que em deixi ajudar-lo i ell ha acceptat.

Andrea Egea, 1r de Batxillerat

                                                                           

PETJADES SILENCIOSES

Era una nit fosca, els carrers freds de la ciutat es trobaven inundats de pluja, llàgrimes i sang, de por; d’inquietud i temor. Feia molt que el sol havia deixat d’aparèixer. Potser s’havia espantat en veure tals abominacions i havia fugit, o només, potser només, seguia apareixent cada dia però ningú ja no el podia veure.  Els crits no havien cessat, però, jo ja no els escoltava. Ningú els escoltava ja. Caminava a l’uníson com un cos sense ànima, buit, sense esperança ni escapada. Fa temps que vaig deixar d’escanejar rostres i cossos mentre caminava, buscant les respiracions irregulars, els moviments de parpelles, alguna cosa que em suggerís que la gent llençada al terra estava simulant estar inconscient. Fins ara totes les respiracions eren uniformes i totes les parpelles estaven quietes.

La cara em cremava pels talls superficials, però els meus ulls estaven secs. Aquestes morts nomes eren una altra càrrega que no era capaç de suportar. Feia molt que m’havia abandonat, que havia après a evadir-me d’aquest món. Ja no m’esperava ningú a casa.                       

Havia aconseguit escapar de la persecució dels nazis,; en canvi, no sabia si la meva família havia tingut la mateixa sort. El meu subconscient sabia que no podien seguir vius, però jo, simplement, no volia pensar-hi més. Durant aquest temps, la soledat havia sigut la meva companya i el meu coixí a les nits fredes al dur terra.                                                                         

El dia que estava esperant va arribar. Va ser una tarda plujosa, jo em trobava ajupit en un racó consumit per la gana i el cansament. Uns soldats es van apropar a mi, alçant violentament les seves armes. Possiblement les mateixes armes que van matar  milers de persones o fins i totes les mateixes que van amenaçar  la meva família. Seguidament van cridar unes paraules ja inaudibles per a mi i a continuació el fred metall en el clatell que anunciava la fi del sofriment, l’arribada de la llibertat i la tranquil·litat eterna.

                                                                                           

                                                                        Layla Zaoui El Aggari , 4t d’ESO

MANS ENLAIRE

Tranquil.la, tot anirà bé em repeteixo, sense creure-m'ho massa. Entro per la porta del banc, una porta més aviat lletja i molt pesada, em costa bastant d'obrir-la. Les mans em tremolen, i me les poso a les butxaques per a dissimular-ho. M'apropo a l'encarregat amb un ritme tranquil i serè, mentre noto el pes del revòlver a la butxaca interior de la jaqueta. Sembla que a cada passa pesi més.

L'home em mira mentre em pregunta si necessito alguna cosa. Té uns ulls tristos i cansats, no deu haver dormit gaire. Decideixo que és el moment: poso el dit al gallet i apunto entre aquests ulls, que passen d'estar cansats a ser els ulls d'una presa: uns ulls neguitosos i suplicants. Que ningú mogui ni un sol dit, això és un robatori! dic, i veig les intencions de fugir de tots els presents. Hi ha algú que té la valentia (o l'estupidesa) d'intentar trucar a algú amb el mòbil. Mala sort, un ostatge menys. Li disparo primer a la mà, i llença un crit d'esglai, un crit que silencio amb un segon tret al cap. 

Ara em dirigeixo un altre cop a l'home dels ulls tristos, que es troba en estat de xoc. Li dic que si fa tot el que li mano, no prendrà cap mal i, de sobte, noto un cop sec al cap i començo a veure-hi doble. Em marejo i me'n vaig de cop al terra. Qui ho ha fet? em pregunto, i veig un dels ostatges. Ha gosat pegar-me? Penso, i m'assabento que duu una placa de policia. M'han traït, algú deu haver explicat el meu pla a les autoritats, i finalment, quan els ulls se'm tanquen, tinc la certesa que demà els obriré entre barrots.

                                                                                                                                                                                                Nerea Fontseca, 4t d'ESO

DIARI D'UN GUERRER

La guerra m’aterra. No sé què fer. Ara no tinc el dret d’expressar-me. Si la guerra segueix, al  final acabaré mort. Sento molt dolor. La bomba de Nagasaki ha matat a milions de persones. 

Què faré? 

El desconsol aquest no hi ha qui l’aturi. Els meus pares han mort i el meu germà s’ha perdut. 

Què li haurà passat? 

Els rius estan plens de sang i la bomba ho ha arrasat tot. 

Tinc molta angoixa. El perill de la mort està just darrere meu i la impotència em guanya. 

Per què han d’existir les desgràcies? Per què les guerres són així? Per què tenim tots aquests  mals sentiments, por, impotència...? 

La maldat d’aquesta guerra m’enfada tant, que tinc ganes de matar a tota aquella gent que  causes totes aquestes desgràcies. 

Les ferides són tan profundes i doloroses que és com si ja estigués mort. Estic molt desesperat. 

Què faré? On aniré? Què em passarà? 

L’horror i la por em maten. Tinc una fam terrible. Espero trobar alguna cosa per menjar, però  aquest refugi em protegeix i em reconforta bastant. 

Ara mateix tinc l’esperança de trobar el meu germà. Crec que la guerra no s’acabarà per ara. 

En aquest mateix instant acaba de caure una bomba prop d’aquí. El soroll m’aterra. 

La soledat és molta aquí. Has de tenir molt valor per sobreviure en una guerra i més en  aquestes circumstàncies. 

Han acabat de caure les bombes. Ara sortiré a buscar a algú. La catàstrofe que hi ha al costat  em deixa desemparat. Espero que a tu no et passi res. Sort. 

                                                                                   Gabriel Iurian 1r ESO

GUERRA

Grans batalles al llarg de la història.

Unes ha marcat més que les altres.

Esperança és l’únic que els queda després de perdre-ho tot.

Rancúnia contra qui no els ha tingut en compte i els ho ha pres tot.

Ràbia continguda per por a perdre el poquet que els queda.

Ansietat per estar immersos en la més temible de les pobreses i desesperació per patir tant sofriment i tant dolor. No tenir cap més sortida que l’èxode de tot un poble cap a un lloc desconegut.

No saber mai si es posarà fi a les morts, als bombardejos i a les destruccions que les armes han ocasionat.

Les ferides físiques es curaran però sempre els quedarà marcada a la retina la por, el dolor i veure el seu poble en runes, sentir la impotència de no haver pogut fer res, simplement fugir.

El pitjor de tot es veure com militars i polítics es feliciten per haver guanyat aquesta guerra.

Guanyar, què, a quin preu...

                                                                                                                                                                                             Aina Carrillo 1r ESO