Tot anava bé fins que ...

Aquella nit d’hivern, vaig sortir de casa per anar a comprar al supermercat. Mai m’hagués pensat que passaria allò: taques de sang, morts, policies pistoles... Abans de  tot ens hem de situar en com va començar tot allò. Era vora dos quarts de deu i havia sortit de casa per anar a comprar el pa. Vivia al centre de París, a dos o tres minuts de la Torre Eiffel i a prop de casa hi tenia un petit supermercat. Allà hi tenien de tot però malauradament en arribar-hi  em vaig penedir de no haver-hi anat més d’hora, ja que estava tancat. Així que em vaig dirigir a un altre que supermercat que estava més lluny, però que estava obert.

En arribar-hi, vaig anar directament a la zona de la fleca. Tot anava bé fins que de sobte es va escoltar un soroll molt fort que provenia des de la entrada del supermercat. No sabia què passava, fins que de sobte vaig sentir uns trets que provenien d’una pistola que portava un home negre bastant corpulent. Llavors, vaig saber que allò formava part de l’atac terrorista que ja havia passat feia uns quants dies a l’altre  punta de Paris. Així doncs, vaig decidir que tractant-se de la gravetat del problema no em quedarien gaires hores de vida. Vaig intentar amagar-me tot el possible, però els intens van ser inútils ja que de seguida em vaig trobar a l’entrada del supermercat envoltats de cossos d’altres persones estirats al terra . El terrorista que es feia dir Amedy, ens va portar a mi i a dos ostatges més a una petita sala al costat del supermercat. Al passar les hores, vagi poder notar, pel soroll que feien que el policies ja havien arribat i, per tant, m’indicava que la notícia ja es feia eco per tot el món.

Finalment, en el pitjor moment i quan ja estava convençut de que del supermercat no sortiria viu , vagi veure com la meva viure tornava a néixer ja que amb un tret perfecte vingut d’un jove policia, matava al terrorista. Ara que  ja ha passat uns quants dies i encara que cada nit intento amb totes les meves forces oblidar el que va passar, avui em trobo en mig de la plaça principal de Paris envoltada de molta més gent per dir: JE SUIS CHARLIE!

                                                                                                      Núria Gandia, 3r d'ESO

“El supermercat a les fosques”

Aquella nit d'hivern vaig sortir de casa per anar a comprar al supermercat. Mai m'hagués pensat que passaria allò...

En agafar el cotxe, vaig adonar-me que em seria difícil trobar un supermercat obert a aquelles hores, no obstant això, havia de trobar l'esponja natural per a acabar el treball de biologia. M'havia passat tota la tarda acabant el projecte i havia oblidat el més important per a fer la demostració. Com podia ser tan despistada?

Vaig passar per tres supermercats i els tres eren tancats. Llavors, vaig començar a desesperar-me; si no trobava l'esponja, el treball de tres mesos no m'hauria servit per a res. 

De sobte, en girar la cantonada, vaig veure un gran supermercat que mai havia vist abans. Semblava un miracle. En entrar-hi, vaig poder contemplar la solitud d'aquell lloc, el supermercat era desert, amb només una dona, no gaire vella, que estava col·locant unes capses de fruita sobre una gran taula. Vaig decidir preguntar-li per la secció de sabons i cosmètics, potser allà trobaria el que buscava. En apropar-m'hi, la dona començà a escridassar-me fortament. Semblava que estigués parlant amb el seu marit, però el més sorprenent era que tenia els ulls tancats. Era somnàmbula, potser? Vaig sortir corrents del passadís i vaig veure de seguida el que buscava. Vaig agafar la meva esponja i vaig dirigir-me cap a la porta de sortida. La dona continuava cridant; semblava boja, anava d'un pasadís a l'altre i es feia cops contra els estants plens de pots de conserva. Aquell lloc era tan gran que vaig arribar a pensar que m'havia perdut. Buscava el passadís on havia vist anteriorment la dona apilant la fruita, així podria fer-lo serivir de referència per a sortir. Vaig passar hores i hores buscant el passadís, però no el trobava i cada vegada la veu d'aquella dona m'estressava més. Tot d'una, el supermercat es quedà completament a les fosques i ja no sentia la veu d'aquella dona tan irritant. La meva sorpresa va ser quan els llums es van tornar a encendre i vaig trobar-me davant la porta de sortida. Semblava un miracle. Vaig obrir la porta i, en veure el que hi havia darrere, vaig pensar que jo també havia parat boja. Em vaig quedar palplantada, amb l'esponja a les mans, davant d'un llarg vestíbul com el de l'entrada del súper i, més enllà, podia veure la dona apilant les fruites i cridant. Podia allò estar passant de veritat? No hi havia sortida i, sense sortida, no hi hauria demostració al dia següent i, sense demostració no aprovaria el curs.

La vista em començà a fallar i, pocs minuts després, el supermercat tornà a estar a les fosques. El meu cap feia voltes i vaig començar a escoltar una veu dins d'ell. No era la veu de la dona, era una veu coneguda. Vaig obrir els ulls i vaig trobar-me l'Alicia, la meva companya de pis, amb una esponja a les mans i dient el meu nom. En incorporar-me, m'explicà que portava més de mitja hora intentant despertar-me, perquè sabia que havia de comprar l'esponja, però que no ho aconseguia. Ella havia comprat l'esponja i, per sort, tot havia estat un malson.

                                                                                 Ariadna Rodríguez, 3r d'ESO

LLUM TENEBROSA

Vaig tractar d'aixecar-me, però un cop més, el meu intent va ser en va. Podia sentir intensament el dolor a les mans i genolls en caure una vegada i una altra. Seguia a terra, plorant en sentir aquella horrible presència, la qual era culpable dels meus intents erronis. Entre llàgrimes aconseguia veure aquella llum al final del túnel i alguna cosa em deia que el meu propòsit era arribar fins a ella per trobar qui sap què. Se’m va acudir alçar-me ràpidament d'aquell espès i fred sòl i provar a córrer a una velocitat inimaginable per a mi. En posar-me dreta, vaig ensopegar amb alguna cosa robusta i compacta però no vaig poder fixar-me en allò que m’impedia avançar. Vaig caure de nou sentint com algú agafava amb força els meus turmells i no tenia intenció de deixar-los anar. Sentia por, esgarrifança, estava aterrida. No sabia què fer, cap a on anar. Plorava com un nen a qui li han tret la seva bossa de llaminadures. Volia despertar d’aquell malson tan real i terrorífic, però el meu desig no semblava possible. Aleshores vaig veure una cosa que encara em va esglaiar més. Aquella llum, potent i blanca, va anar debilitant-se com la flama d’un llumí quan es consum; això significava que havia quedat atrapada en un lloc on ningú em trobaria a faltar. Quan creia que tot s’havia acabat per a mi, vaig obrir els ulls i vaig despertar a la meva habitació.

Em vaig incorporar al meu llit amb poques forces i vaig poder sentir la meva respiració accelerada en posar la mà sobre el meu pit. Vaig col·locar les sabatilles als meus peus i vaig caminar fins a la cuina. Vaig agafar un got i el vaig omplir d'aigua. Vaig empassar-me'l i el vaig deixar al primer lloc que vaig trobar. Vaig respirar profundament i tranquil·lament. Finalment, vaig tornar a la meva habitació i vaig dormir sense interrupcions fins al matí següent.

Laura Soriano, 1r Batxillerat

QUE TINGUEM SORT 

Creuo els dits. “Tot sortirà bé, tranquil” em repeteixen tant ma mare com el doctor. “Xaval, quan surtis de l’operació anirem a Berlín, que sempre hi has volgut anar!” diu el meu pare mig emocionat. Del meu germà petit només el recordo amb una cara d’incertesa i agafat de la mà de la mare a més de la d’en Bobo, el seu osset de peluix.

Ja dins de la sala d’operacions, mentre jo estava mort de por, la infermera comença a donar-me les instruccions a seguir. Assenteixo sense escoltar, només pensant en el pitjor. 3... 2... 1... fins després, món. Em veig allà estès al llit sense cap dolor ni cap preocupació. De cop i volta, alguna cosa falla. Començo a marejar-me fins i tot a dins de la meva il·lusió; perdo massa sang. Tinc por; moltíssima. Tinc por de no poder veure un altre cop els meus pares, de no veure el meu germanet, de no poder enamorar-me, de no poder conduir un cotxe, de no poder sortir de festa fins a les tantes de la matinada... tinc por de no poder viure. La meva estada es complica molt i assumeixo que he de marxar. Els xiulets del meu cor ja no van a un ritme normal. Adéu mare, pare, germà. Adéu món.

M’aixeco del llit. Tot ha estat un malson. Em rento la cara a l’aixeta. Miro el rellotge: les 4:39. Encara tinc 1 hora i 11 minuts per dormir abans d’aixecar-me per a començar a estudiar català. Porto de cul aquesta assignatura, i mira que m’encanta llegir i escriure. M’estiro al llit i, abans d’enfonsar-me en un altre món desconegut del qual espero retornar, respiro ben fons fins que els meus pulmons ja no poden expandir-se més i, amb llàgrimes als ulls, començo a xiuxiuejar ‘Que tinguem sort’ de Lluis Llach.

“Que demà, mancarà el fruit de cada pas. Per això malgrat la boira cal caminar”.

Javier Pérez, 1r de Batxillerat

El secret literari

Joanot Martorell va arribar a l'institut fa unes poques setmanes; des de llavors s'ha mantingut distant amb els altres alumnes i no ha parlat més que per respondre, secament i breument, a les preguntes dels curiosos companys. Es passa les classes escrivint en un quadern de tapa dura verd i mai deixa que ningú el tafanegi o toqui.

Quadern d'en Joanot

No he deixat d'observar a aquest nou estrany des que va arribar, sembla que amaga alguna cosa i tinc la intenció de descobrir què és. He intentat acostar-me a ell, fins i tot he provat de mantenir-hi una conversa, però no abaixa la guàrdia en cap moment i això em dificulta descobrir el seu secret. Fa poc vaig observar que en Joanot mai surt al patí i avui he decidit seguir-lo i desemmascarar el seu amagatall. En tocar la sirena, espero que surti de classe i començo a seguir-lo sense que ell se n'adoni. Surt aparentment amb direcció a les portes que donen al patí, però en comptes de dirigir-se cap a elles gira a la dreta fins a arribar a una porta, que és totalment desconeguda per a mi, però que ell sembla conèixer perfectament. Es posa davant la misteriosa porta, treu el seu apreciat quadern, mira a dreta i esquerra assegurant-se què ningú el veu i treu una estranya clau. Introdueix la clau al pany i obre la porta tranquil·lament, sense sospitar que el segueixo. Darrere d'aquesta porta hi ha unes escales que semblen baixar a un despatx ben habilitat. Avança fins a la taula que hi ha al mig de la sala, seu, obre el quadern i comença a teclejar. Acabo de baixar les escales i em poso a observar detingudament la sala, en Joanot es gira ràpidament i em mira sorprès.

Per fi he descobert el secret que tan gelosament amagava en Joanot Martorell. M'ha explicat que des de fa un temps es dedica a l'escriptura i que estava escrivint un nou llibre ambientat en un institut com aquest. He decidit guardar-li el secret amb la condició que em deixi ajudar-lo i ell ha acceptat.

Andrea Egea, 1r de Batxillerat

                                                                           

PETJADES SILENCIOSES

Era una nit fosca, els carrers freds de la ciutat es trobaven inundats de pluja, llàgrimes i sang, de por; d’inquietud i temor. Feia molt que el sol havia deixat d’aparèixer. Potser s’havia espantat en veure tals abominacions i havia fugit, o només, potser només, seguia apareixent cada dia però ningú ja no el podia veure.  Els crits no havien cessat, però, jo ja no els escoltava. Ningú els escoltava ja. Caminava a l’uníson com un cos sense ànima, buit, sense esperança ni escapada. Fa temps que vaig deixar d’escanejar rostres i cossos mentre caminava, buscant les respiracions irregulars, els moviments de parpelles, alguna cosa que em suggerís que la gent llençada al terra estava simulant estar inconscient. Fins ara totes les respiracions eren uniformes i totes les parpelles estaven quietes.

La cara em cremava pels talls superficials, però els meus ulls estaven secs. Aquestes morts nomes eren una altra càrrega que no era capaç de suportar. Feia molt que m’havia abandonat, que havia après a evadir-me d’aquest món. Ja no m’esperava ningú a casa.                       

Havia aconseguit escapar de la persecució dels nazis,; en canvi, no sabia si la meva família havia tingut la mateixa sort. El meu subconscient sabia que no podien seguir vius, però jo, simplement, no volia pensar-hi més. Durant aquest temps, la soledat havia sigut la meva companya i el meu coixí a les nits fredes al dur terra.                                                                         

El dia que estava esperant va arribar. Va ser una tarda plujosa, jo em trobava ajupit en un racó consumit per la gana i el cansament. Uns soldats es van apropar a mi, alçant violentament les seves armes. Possiblement les mateixes armes que van matar  milers de persones o fins i totes les mateixes que van amenaçar  la meva família. Seguidament van cridar unes paraules ja inaudibles per a mi i a continuació el fred metall en el clatell que anunciava la fi del sofriment, l’arribada de la llibertat i la tranquil·litat eterna.

                                                                                           

                                                                        Layla Zaoui El Aggari , 4t d’ESO

MANS ENLAIRE

Tranquil.la, tot anirà bé em repeteixo, sense creure-m'ho massa. Entro per la porta del banc, una porta més aviat lletja i molt pesada, em costa bastant d'obrir-la. Les mans em tremolen, i me les poso a les butxaques per a dissimular-ho. M'apropo a l'encarregat amb un ritme tranquil i serè, mentre noto el pes del revòlver a la butxaca interior de la jaqueta. Sembla que a cada passa pesi més.

L'home em mira mentre em pregunta si necessito alguna cosa. Té uns ulls tristos i cansats, no deu haver dormit gaire. Decideixo que és el moment: poso el dit al gallet i apunto entre aquests ulls, que passen d'estar cansats a ser els ulls d'una presa: uns ulls neguitosos i suplicants. Que ningú mogui ni un sol dit, això és un robatori! dic, i veig les intencions de fugir de tots els presents. Hi ha algú que té la valentia (o l'estupidesa) d'intentar trucar a algú amb el mòbil. Mala sort, un ostatge menys. Li disparo primer a la mà, i llença un crit d'esglai, un crit que silencio amb un segon tret al cap. 

Ara em dirigeixo un altre cop a l'home dels ulls tristos, que es troba en estat de xoc. Li dic que si fa tot el que li mano, no prendrà cap mal i, de sobte, noto un cop sec al cap i començo a veure-hi doble. Em marejo i me'n vaig de cop al terra. Qui ho ha fet? em pregunto, i veig un dels ostatges. Ha gosat pegar-me? Penso, i m'assabento que duu una placa de policia. M'han traït, algú deu haver explicat el meu pla a les autoritats, i finalment, quan els ulls se'm tanquen, tinc la certesa que demà els obriré entre barrots.

                                                                                                                                                                                                Nerea Fontseca, 4t d'ESO