Paraules

Sembla que la nostàlgia formi part dels éssers humans. És una mirada cap enrere, cap a un paradís perdut, la nostra infantesa i adolescència. Món de descobriments, de descobertes, de mirades netes, verges i nítides, que encara no han estat prostituïdes pel pas del temps. Un paradís on semblava que el temps s'hagués aturat, s'hagués esvanit com els núvols del cel després d'una gran tempesta. Immortals, aliens a les preocupacions dels adults, tan sols vivint el present i gaudint-lo. 

Primeres descobertes amoroses, intenses, encara recordes beure dels seus llavis com si no hi hagués el demà. Aquella intensitat de sentiments per allò viscut. No recordes ja com era el seu rostre, el seu cos,  tan sols l'olor que desprenien els seus llavis, una olor de maduixa, una aroma que anys després, quan la sents, inconscientment et transporta a aquells anys. 

Tal vegada, però, aquell paradís perdut no sigui ben bé com el recordes. Els records al llarg del temps es van desdibuixant, fent-se més inestables, més líquids; al capdavall, potser hi hagis afegit algunes sensacions i sentiments que no van existir mai. La distància entre el record i l'oblit és una fina línia que en qualsevol moment pot esquinçar-se.

Sí que recordes haver viscut diverses vides; en definitiva, cada etapa de les nostres vides no és com una microvida? Som i no som alhora aquells nens, aquells adolescents. Les experiències que has anat passant al llarg de la teva vida ha anat deixant emprentes en la teva identitat, en qui ets. Ja no ets aquell, tot i que continuï restant-hi un pòsit, 

Escriure per explicar-te, per entendre't, per passar l'estona, tant se val. L'altra cara de la moneda; llegir.  Per gaudir de la bellesa, per  submergir-se en mons que tal vegada no podrem viure mai, obsedits  per experimentar noves emocions. És el que tenen els lectors d'històries: una voluntat d'ampliar el nombre d'experiències donada la nostra limitada vida.

 

A vegades, et preguntes si l'art no ens pot salvar d'un món que sembla anar a la deriva.  La música, la literatura, al final sí que poden tenir un efecte guaridor. Un refugi davant un món hostil, un món que ha abddicat d'allò que ens fa humans, els sentiments, i que ha apostat  per un sistema tecnocràtic que ens robotitza cada cop més. 

Les nostres vides com un mirall que alguns cops s'ha esmicolat i que l'hem hagut de reconstruir. Al capdavall, tots, alguns més , alguns menys, hem hagut de fer-lo per poder continuar. I és llavors, quan t'hi acares, quan el mirall torna a reflectir el racó més pregon de la teva ànima, quan t'adones que l'esforç ha pagat la pena.

Només són paraules, paraules que no dibuixen cap realitat acabada, tan sols retalls d'una vida, fragments que van sorgint involuntàriament a través de l'escriptura. Som massa complexos per pretendre anar un pas més enllà; no vulguem pecar d'excessiva ambició i comparar-nos amb els déus. El somni de la immortalitat haurà d'esperar.

Mentrestrant, escoltes la música de Max Richter, una música feta poesia a a la qual no li calen paraules per assolir la seva finalitat: commoure'ns.

Domènec Garrido

La meva vida comença ara

 Estava a l’hospital, m’acabava de llevar i vaig adonar-me’n que ho veia tot en un sol

color rosa. No m’ho podia creure, vaig quedar completament estupefacte. Després

de tants anys el meu somni s’havia fet realitat, per fi la meva família havia tingut el

plaer de concedir-me’l.

Eutanàsia. Durant molts anys havia lluitat dia rere dia per veure la vida de color

rosa, bé, la vida que jo considerava vida.

Fa tres anys vaig patir un greu accident de cotxe que va deixar-me paralítica de

tronc en avall. No m’imaginava la possibilitat de no fer un sol pas sense ajut, de no

poder reproduir-me i de no sentir plaer mai més.

I vet aquí el problema existencial, no tornaria a ser capaç de fer esport. L’atletisme, que havia estat la meva forma de vida des dels tres anys, acabaria sent un borrós record d’allò que una vegada m’havia fet immensament feliç.

Aquella vida que m'esperava  no estava feta per mi; per mi no era viure, sinó sobreviure. Així que, des de llavors, vaig demanar del dret i del revés l’opció de morir voluntàriament. 

Volia dormir eternament i despertar-me de nou veient la meva nova vida de  colors.

                                              Andrea Gil, 1r de Batxillerat

Rosa

Escolto el meu cor accelerat, molt accelerat. Intento situar-me, però la foscor

m'envaeix. Em costa respirar cada vegada més. Estrenyo tot el que puc els meus

punys i intento obrir els ulls. No puc. En un tercer intent una llum molt intensa

colpeja tots els meus sentits quan finalment aconsegueixo obrir el teló. Parpellejo

uns quants cops per treure'm aquesta claró de la pupil·la. A l'enfocar la vista penso

que encara estic somiant. Absolutament tot és de color rosa. Se m’accelera la

respiració encara més. Una infermera de mans glaçades toca el meu braç i jo

m'aixeco instintivament, despertant-me del meu trànsit. Estic a l'hospital? Em giro

cap a la noia mentre obro i tanco els ulls amb tota la meva força, odiava el rosa, i li

pregunto desesperadament que faig aquí.

-Vas tindre un accident de cotxe, tu conduïes i al darrere hi anava el teu fill. Després d'això has estat en coma un mes però ell... no se n’ha pogut sortir. Ho sento.

Les llàgrimes recorren cada racó del meu rostre amb molta delicadesa, mentre que un forat dins la meva ànima creix d'esgarrant cada record que tinc amb la meva criatura. Tanco els ulls desitjant no tornar a obrir-los, el rosa era el seu color preferit.
                                                                              

                                                               Núria Abad, 1r de Batxillerat

Una segona vida en un altre cos

 Estava a l'hospital i escoltava com la meva dona em xiuxiuejava amb el nom de 

Carles. Qui era aquest Carles? Per què em deia així? Aleshores vaig obrir els ulls i

quan ho vaig fer tot era de color blanc.

Em dic Joel i vaig conèixer la Maria l'any 1934 i poc després ja estàvem casats.

Malauradament, no portàvem ni dos anys junts quan em van cridar a files i vaig

haver de marxar, sense saber que ella estava embarassada.

Després de vuit mesos fora de casa, em van enviar a una batalla on vaig haver de

refugiar-me del foc enemic, fins que es va produir una gran explosió. El meu dolor

només va durar uns segons i tot va quedar d’un color blanc intens.

Quan la notícia de la meva mort va arribar a la Maria, la seva sorpresa va ser tan gran que va posar-se de part d’en Carles, el nostre fill.

Els sorolls de l'hospital em van fer obrir els ulls després de molt temps, tot continuava sent blanc, vaig intentar cridar per avisar de l'explosió, però només emva sortir un balbuceig. Vaig adonar-me’n que la llum blanca encegadora era el llum de l'habitació i que jo estava en braços de la Maria, que plorava mentre em mirava i parlava amb algú del meu enterrament.

Tots em deien Carles i quan vaig intentar cridar per segona vegada dient que era jo, en Joel, em van mirar i només em van somriure, més ben dit van somriure a en Carles.

                                                                            Iraida Fontalba , 1r de Batxillerat

T'hi atreveixes?

La resposta és sí, creuaré cadascun dels inferns que m'allunyin de tu amb els peus descalços i els ulls tancats, però amb el nostre amor bullint a les mans. De vegades ho sembla, sembla que se'ns cau, com la lluna d'aquella nit, com la por amagada en la foscor, com les ganes de seguir aquest camí. Però tots dos sabem que no tot és el que sembla, que, com tu sempre dius, només tu i jo sabem el que tenim i, creu-me, si encara no ha caigut no ho farà, ni ara ni mai. I diguem què és amor si no aquesta magia que ens envolta. 

 Pregunta-li a la teva por si algun dia es fará més gran que tu i t'obligarà a deixar-ho estar. Pregunta-li a la meva pell per què tan sols sent els teus calfreds. I pregunta't, també, com hem arribat fins aquí. No sé quines formes tindrà la vida de fer adonar a la gent que necessiten a algú, però no trobo manera més cruel que fent tornar l'enyorança cada tarda a les nostres vides, com un estel que vola pel cel, ningú sap si per casualitat o bé per efecte del destí. Un destí en què crec plenament. Perquè sí, perquè crec en nosaltres i fins i tot en el foc que ens crema, deixant-nos bruts d'unes cendres que mai desapareixen. 

Crec en sentir, estimar i viure; en sentir-me estimada i viva; en viure sentint-te i estimant-te; en estimar-te, sentir-te i viure't. Jo m'atreveixo a negar-li cadascuna de les hipòtesis a la lògica, a continuar caminant, encara que només veiem una escletxa de llum bategant dins nostre. Jo m'atreveixo a tot si és amb tu. I tu, t'hi atreveixes?

                                                                                   Ariadna Rodríguez, 1r de batxillerat, 2016-17

SÓC...

Monòleg de la vergonya:

"Ei! Que sóc aquí. Estava amagada. Us podeu imaginar qui sóc? Doncs bé, ho diré en veu baixeta així ningú m'escoltarà. Sí, sóc la vergonya.

M'agradaria començar comentant a les persones on em trobo. Bé, estic ubicat en aquests individus una mica insegurs de si mateixos, o bé aparec en moments donats quan algú és el centre d'atenció. Ara us preguntareu i que faig? Doncs ho explicaré amb una de les situacions en què més em trobo en els adolescents. Dilluns, primera hora, classe de català i toca una exposició oral davant de trenta-nou persones. Li ha tocat a un alumne que és més aviat insegur. 

Aquí manifesto la meva presència: el primer que faig és treure una bomba de pintura vermella que esclata a les galtes i això ve acompanyat d'una bomba de calor que recorre tot el cos. Una vegada aquest individu decideix parlar, premo el botó que posa 'bloquejar les paraules'; i és comença a bloquejar. Després decideix continuar amb la presència del meu cosí Nervi, però constantment vaig donant clics al botó, fins que la professora diu al següent de la llista. Una vegada seu em torno a amagar i em desperto quan el subjecte em reclama."

                                                                             Alba Semedo, 1r de Batxillerat, 2016-17

NO OBRIS LA PORTA

Explica la llegenda que fa molts anys el conserge de l’ institut Pla de les Moreres en una revisió rutinària de les instal·lacions de l'escola, va trobar el cadàver de la senyora de la neteja tirat al bany en un gran bassal de sang. Tenia la roba plena de esquinçaments i ferides i li faltaven trossos a la cara com si haguessin estat arrencats a mossegades. Aterrit, va trucar a la policia i els policies es van emportar el cadàver, pel que sembla havia mort després de diverses hores de cruels tortures. 

Mai es va descobrir el culpable i la memòria del que va passar va ser passant de generació en generació d'estudiants, que comptaven la història entre burles i sense donar-li la major importància. Actualment es diu que, si et tanques a soles al bany, pots sentir com la dona toca la porta ... Si comets l'error d'obrir-li, el seu esperit turmentat entrarà i et torturarà de la mateixa manera que ho van fer amb ella.

L’Àlex i els seus amics sempre havien cregut que la llegenda era una bestiesa i es burlaven d'un dels seus amics que insistia que ell un cop va estar sol al bany i li van tocar la porta. Fins que fa uns dies es va celebrar al col·legi la festa de fi de curs ... L’Àlex estava parlant amb un amic i li va dir que l'esperés una estona mentre anava al bany. Curiosament no hi havia ningú a prop, cosa poc habitual perquè l’ institut estava ple de gent per la festa, i va ser allà on es va recordar de la llegenda. Fent-se el gallet amb la valentia del que s'ha pres alguna copa de més, va decidir posar-li l'assegurança a la porta per comprovar si la història de fantasmes era certa. Pretenia burlar-se dels altres per una por infantil que ell considerava de covards. Una vegada va haver tancat la porta del lavabo es va acostar al vàter i, com volent rematar l'assumpte, va tancar també la porta del petit quartet en què havia de fer les seves necessitats.

Tot d'una va sentir uns cops secs a la porta i malgrat la seva suposada valentia es va espantar tant que va ser com si una mà gelada li premés l'estómac. Amb la veu entretallada va preguntar:

-Qui és? – Tractant de que no se sentís la por en la seva veu.

Ja més tranquil però encara amb por va tornar a preguntar: "Qui és?". Ningú li responia, a més s'havia fet un absolut silenci, tan absolut que ni tan sols s'escoltava el soroll de la festa. Pel seu cap rondaven mil idees Com podia haver entrat algú si ell va tancar amb clau i va comprovar que es trobava sol? Els cops van tornar, i com volent convèncer a si mateix que algú s'havia tancat per fer-li una mala jugada, va fer un crit entre enfadat i atemorit:

-Que qui és?

Armant-se de valor, va mirar per sota de la porta i va sentir que se li aturava el cor al veure que no hi havia ningú a l'altra banda de la porta. Impulsat, ja no pel valor sinó pel terror que ens fa córrer per sobreviure, va obrir violentament la porta del bany i, just en el moment en què pretenia sortir, es va girar després de sentir una veu de dona darrere seu. En fer-ho va poder veure una dona totalment coberta de sang que amb els braços estesos intentava atrapar-li mentre arrossegava una de les seves cames parcialment devorada. Totalment bloquejat per la por, l’Àlex va perdre l'orientació i en la seva carrera es va colpejar el cap amb el marc de la porta quedant inconscient. Minuts més tard va despertar mentre diverses persones li envoltaven tractant de reanimar-lo. El seu amic en escoltar un fort cop al bany decidir apropar- se a veure que havia passat i li va trobar a terra inconscient. Tots van prendre la seva història com la d'un borratxo que no recordava el que havia passat. Però a la cama hi havia una marca inequívoca de que la llegenda era certa. Una mossegada amb la forma d'una dentadura humana. Potser si el seu amic no hagués arribat a temps ell mateix hagués format part de la història de la dona assassinada al bany.

                                                                                           Claudia Cárdenas, 3r d'ESO, 2016-17