El plaer de l'escriptura

El plaer de l'escriptura
el plaer de l'escriptura

divendres, 23 de juny de 2017

EL NEN SENSE POR

Aquesta història va començar un tres de febrer de l'any 1989, a l'hospital de Sant Joan de Deu. Va néixer un nen amb els ulls enormes i els cabells foscos com el carbó. Des del moment en què va néixer, vam saber que era peculiar. El van batejar amb el nom Pau. Aquest petit nen va anar creixent. Però hi havia un tret que el diferenciava dels altres: no tenia por de res.

Quan es va fer adolescent, va agafar un petit interès per la fotografia. Li feia fotos a tot, des d'un got de vidre fins a la muntanya més alta de la comarca. Era tan aficionat que fins i tot pujava a l'edifici més gran de la ciutat per fer una foto a l'alba. Un cop, recordo que ens van trucar dient que Pau estava pujat a la Torre Agbar. Vam acudir-hi corrents al lloc, i després de mitja hora - a mi em van semblar dos anys- va baixar de la Torre. La seva excusa va ser que haia pujat allà només per fotografiar tota la ciutat. Quan va complir els 18, Pau va decidir anar-se'n de casa per fer la segona cosa que més li agradava: viatjar. Durant els anys que va estar fora, ens enviava cartes amb petites fotografies dels habitants del poble on era. Encara les tinc guardades. Seguint amb el tema, en un dels seus viatges va conèixer l'amor de la seva vida, la Lídia. Era pèl-roja, d'ulls verds. Tenia les mateixes aficions que Pau, li encantava la fotografia i viatjar, eren com dos imants, un positiu, l'altre negatiu, i un cop junts no podien desenganxar-se.
Resultado de imagen de sueños


Després d'estar tres anys viatjant, van tornar a casa. Volien formar una família. Però aquest somni no va durar molt. A la Lídia li van diacnosticar càncer de pulmó. Durant els mesos següents, no va tornar a ser la mateixa, era com si a poc a poc s'estigués apagant. El Pau estava amb ella en tot moment, donant-li suport i cuidant-la. Una nit li va donar un atac, el Pau la va portar corrent a l'hospital. Vam anar al més aviat possible. Quan vam arribar, per primera vegada vaig poder veure en l'expressió del meu germà pànic, pànic de perdre-la. Les tres hores següents van ser infernals. Per fi va arribar el metge amb una resposta, però no era la que volíem sentir. La Lídia havia mort feia cinc minuts, el càncer se li havia estès per tot el cos fins arribar al seu cervell i provocar-li un infart cerebral. El Pau va quedar destrossat. Va caure en una forta depressió i no va saber com sortir-ne. Va morir el mes passat. Sempre recordaré el meu germanet com el nen sense por.

                                                                                    Maria Palacios, 3r d'ESO, 2016-17

Cap comentari:

Publica un comentari