QUE TINGUEM SORT 

Creuo els dits. “Tot sortirà bé, tranquil” em repeteixen tant ma mare com el doctor. “Xaval, quan surtis de l’operació anirem a Berlín, que sempre hi has volgut anar!” diu el meu pare mig emocionat. Del meu germà petit només el recordo amb una cara d’incertesa i agafat de la mà de la mare a més de la d’en Bobo, el seu osset de peluix.

Ja dins de la sala d’operacions, mentre jo estava mort de por, la infermera comença a donar-me les instruccions a seguir. Assenteixo sense escoltar, només pensant en el pitjor. 3... 2... 1... fins després, món. Em veig allà estès al llit sense cap dolor ni cap preocupació. De cop i volta, alguna cosa falla. Començo a marejar-me fins i tot a dins de la meva il·lusió; perdo massa sang. Tinc por; moltíssima. Tinc por de no poder veure un altre cop els meus pares, de no veure el meu germanet, de no poder enamorar-me, de no poder conduir un cotxe, de no poder sortir de festa fins a les tantes de la matinada... tinc por de no poder viure. La meva estada es complica molt i assumeixo que he de marxar. Els xiulets del meu cor ja no van a un ritme normal. Adéu mare, pare, germà. Adéu món.

M’aixeco del llit. Tot ha estat un malson. Em rento la cara a l’aixeta. Miro el rellotge: les 4:39. Encara tinc 1 hora i 11 minuts per dormir abans d’aixecar-me per a començar a estudiar català. Porto de cul aquesta assignatura, i mira que m’encanta llegir i escriure. M’estiro al llit i, abans d’enfonsar-me en un altre món desconegut del qual espero retornar, respiro ben fons fins que els meus pulmons ja no poden expandir-se més i, amb llàgrimes als ulls, començo a xiuxiuejar ‘Que tinguem sort’ de Lluis Llach.

“Que demà, mancarà el fruit de cada pas. Per això malgrat la boira cal caminar”.

Javier Pérez, 1r de Batxillerat