L'infinit

Veure aquest paisatge m'omple de felicitat, no veure res més que arbres i més arbres em dona 

tranquil·litat.

Allà és on em sento bé, en aquella petit penya-segat del meu poble ,on m'oblido de

les responsabilitats i només sento com el vent m'acaricia la cara.

El fet de no veure passar cotxes per les carreteres, el soroll de l'autobús, el xiulet

del tren, els nens cridant i corrent pel pas de vianants fa que em senti sola. La

diferència és que el meu sentiment de trobar-me sola no és trist, tot el contrari,

sentir-me sola per uns instants és el que m'aporta felicitat dels dies en què

necessito desconnectar. Aquella soledad és a vegades necessària per pensar

sense inconvenients, sense opinions exteriors i per respirar un aire no

contaminat.

Aquest penya-segat és la meva escapatòria

                                                  Paula Copoví, 1r Batx. Literatura Catalana (basat en el quadre de C. 

Friedrich "El caminant sobre un mar de núvols"

La meva llar

 Són les cinc de la tarda, és divendres i la meva setmana ha sigut esgotadora. Em trobo situada al llit quan piquen a la porta. El veig pujar les escales i en el moment en què la meva mirada descobreix la seva sento que torno a respirar, que tota aquesta angoixa i la soledat infinita que havia sentit durant quatre dies desapareix en aquell mateix instant. Sento que s’ha esfumat aquell nus en la gola que m’ofega.

Ens trobem en el sofà veient la nostra sèrie preferida, aquella que tant ens agrada. Ell m’abraça i el meu cap es submergeix entre els seus braços, i torno a ser jo, ja no em preocupa res. En aquell moment els problemes han desaparegut i amb ells tothom, només estem ell i jo. Em quedo tombada sobre el seu pit mentre que ell em fa aquelles carícies que em fan submergir-me en un somni profund.

Sé que és un somni quan em trobo amb la meva àvia, ella va marxar al cel fa dotze anys. Està situada dalt una petita muntanya i m’observa. Estiro els meus dits tot el que puc, vull tornar-la a sentir, però no hi arribo, tanmateix, escolto amb claredat les seves paraules. Em diu que se'n penedeix d’haver marxat tan d’hora, que ella no volia, però la van obligar. Sabia que arran de la seva marxa s’havia emportat la meva felicitat amb ella i per això va accelerar el procés de trobar-me amb ell, de posar-lo en el meu camí. Totes dues sabíem que ell era l’únic que podria salvarme d’aquella tristor que em consumia dia rere dia. Fa dos anys el meu estat d’ànim va empitjorar molt, no hi havia manera de sortir d’aquella depressió. Ella podia salvar-me però no hi era allà per poder-ho fer, llavors va crida-lo i ell no va dubtar un instant en retornar-me aquella felicitat que un dia vaig perdre. Continuàvem parlant quan de sobte els seus petons em van despertar, era l’hora de sopar.

Tots dos paràvem taula, una tasca tan quotidiana però que em feia tan feliç que a la fi ho vaig comprendre tot. Amb el pas dels anys al seu costat he comprès que la meva llar no es trobava en un lloc, sinó en una persona: ell.

                                                               Laura Cobos, 1r Batx Literatura Catalana 

Imaginar era la meva raó de viure

 M’aferrava al silenci de la meva imaginació per esvair-me dels crits. Ja fa anys que era allà, sense sortida per enlloc. No trobava la llibertat, no em trobava a mi. Fa mesos que havia perdut la noció del temps, no sé qui era ni d’on venia. Quan pensava que ja no resistia més, m’amagava en els meus pensaments i buscava aquella llum de records feliços, on podia apreciar la meva família…

L’únic que recordo és aquell dia. Aquell maleït dia. Si no hagués anat… si no hagués portat… si no hagués sortit… tot es remunta al jorn en el qual havia d'entregar el meu treball de final de curs. En el moment que vaig sortir de casa, tot se’m quedà borrós. L’únic que se m'aparegué va ser l’angoixa que m'envaïa i l’esgarrifor que m’acaronà el cos. Seguidament, la mà que m’agafà el cos, em tapà els ulls i la boca. Només puc dir, que aquell vespre, em va canviar la vida.

Avui dia, el patiment per fi ha passat. Miro els records amb ràbia i em continuo preguntant si de veritat vaig fer alguna cosa per mereix-ho. Tot i això, ja no hauré de patir més; el cel m’ha abraçat, el silenci m’ha commogut, l’immensitat m’ha amansit i l’eternitat viurà sempre amb mi. 

Paula Jiménez, 1r Batx Literatura Catalana (narració basada en el poema de Leopardi "L'infinit" i el quadre de Friedrich "El caminant sobre un mar de núvols"