El plaer de l'escriptura

El plaer de l'escriptura
el plaer de l'escriptura

divendres, 23 de juny del 2017

T'hi atreveixes?

La resposta és sí, creuaré cadascun dels inferns que m'allunyin de tu amb els peus descalços i els ulls tancats, però amb el nostre amor bullint a les mans. De vegades ho sembla, sembla que se'ns cau, com la lluna d'aquella nit, com la por amagada en la foscor, com les ganes de seguir aquest camí. Però tots dos sabem que no tot és el que sembla, que, com tu sempre dius, només tu i jo sabem el que tenim i, creu-me, si encara no ha caigut no ho farà, ni ara ni mai. I diguem què és amor si no aquesta magia que ens envolta. 

 Pregunta-li a la teva por si algun dia es fará més gran que tu i t'obligarà a deixar-ho estar. Pregunta-li a la meva pell per què tan sols sent els teus calfreds. I pregunta't, també, com hem arribat fins aquí. No sé quines formes tindrà la vida de fer adonar a la gent que necessiten a algú, però no trobo manera més cruel que fent tornar l'enyorança cada tarda a les nostres vides, com un estel que vola pel cel, ningú sap si per casualitat o bé per efecte del destí. Un destí en què crec plenament. Perquè sí, perquè crec en nosaltres i fins i tot en el foc que ens crema, deixant-nos bruts d'unes cendres que mai desapareixen. 
Imagen relacionada
Crec en sentir, estimar i viure; en sentir-me estimada i viva; en viure sentint-te i estimant-te; en estimar-te, sentir-te i viure't. Jo m'atreveixo a negar-li cadascuna de les hipòtesis a la lògica, a continuar caminant, encara que només veiem una escletxa de llum bategant dins nostre. Jo m'atreveixo a tot si és amb tu. I tu, t'hi atreveixes?

                                                                                   Ariadna Rodríguez, 1r de batxillerat, 2016-17
SÓC...
Monòleg de la vergonya:

"Ei! Que sóc aquí. Estava amagada. Us podeu imaginar qui sóc? Doncs bé, ho diré en veu baixeta així ningú m'escoltarà. Sí, sóc la vergonya.


M'agradaria començar comentant a les persones on em trobo. Bé, estic ubicat en aquests individus una mica insegurs de si mateixos, o bé aparec en moments donats quan algú és el centre d'atenció. Ara us preguntareu i que faig? Doncs ho explicaré amb una de les situacions en què més em trobo en els adolescents. Dilluns, primera hora, classe de català i toca una exposició oral davant de trenta-nou persones. Li ha tocat a un alumne que és més aviat insegur. 
Resultado de imagen de verguenza

Aquí manifesto la meva presència: el primer que faig és treure una bomba de pintura vermella que esclata a les galtes i això ve acompanyat d'una bomba de calor que recorre tot el cos. Una vegada aquest individu decideix parlar, premo el botó que posa 'bloquejar les paraules'; i és comença a bloquejar. Després decideix continuar amb la presència del meu cosí Nervi, però constantment vaig donant clics al botó, fins que la professora diu al següent de la llista. Una vegada seu em torno a amagar i em desperto quan el subjecte em reclama."

                                                                             Alba Semedo, 1r de Batxillerat, 2016-17
NO OBRIS LA PORTA

Explica la llegenda que fa molts anys el conserge de l’ institut Pla de les Moreres en una revisió rutinària de les instal·lacions de l'escola, va trobar el cadàver de la senyora de la neteja tirat al bany en un gran bassal de sang. Tenia la roba plena de esquinçaments i ferides i li faltaven trossos a la cara com si haguessin estat arrencats a mossegades. Aterrit, va trucar a la policia i els policies es van emportar el cadàver, pel que sembla havia mort després de diverses hores de cruels tortures. 

Mai es va descobrir el culpable i la memòria del que va passar va ser passant de generació en generació d'estudiants, que comptaven la història entre burles i sense donar-li la major importància. Actualment es diu que, si et tanques a soles al bany, pots sentir com la dona toca la porta ... Si comets l'error d'obrir-li, el seu esperit turmentat entrarà i et torturarà de la mateixa manera que ho van fer amb ella.

L’Àlex i els seus amics sempre havien cregut que la llegenda era una bestiesa i es burlaven d'un dels seus amics que insistia que ell un cop va estar sol al bany i li van tocar la porta. Fins que fa uns dies es va celebrar al col·legi la festa de fi de curs ... L’Àlex estava parlant amb un amic i li va dir que l'esperés una estona mentre anava al bany. Curiosament no hi havia ningú a prop, cosa poc habitual perquè l’ institut estava ple de gent per la festa, i va ser allà on es va recordar de la llegenda. Fent-se el gallet amb la valentia del que s'ha pres alguna copa de més, va decidir posar-li l'assegurança a la porta per comprovar si la història de fantasmes era certa. Pretenia burlar-se dels altres per una por infantil que ell considerava de covards. Una vegada va haver tancat la porta del lavabo es va acostar al vàter i, com volent rematar l'assumpte, va tancar també la porta del petit quartet en què havia de fer les seves necessitats.

Tot d'una va sentir uns cops secs a la porta i malgrat la seva suposada valentia es va espantar tant que va ser com si una mà gelada li premés l'estómac. Amb la veu entretallada va preguntar:

-Qui és? – Tractant de que no se sentís la por en la seva veu.
Ja més tranquil però encara amb por va tornar a preguntar: "Qui és?". Ningú li responia, a més s'havia fet un absolut silenci, tan absolut que ni tan sols s'escoltava el soroll de la festa. Pel seu cap rondaven mil idees Com podia haver entrat algú si ell va tancar amb clau i va comprovar que es trobava sol? Els cops van tornar, i com volent convèncer a si mateix que algú s'havia tancat per fer-li una mala jugada, va fer un crit entre enfadat i atemorit:

Imagen relacionada
-Que qui és?
Armant-se de valor, va mirar per sota de la porta i va sentir que se li aturava el cor al veure que no hi havia ningú a l'altra banda de la porta. Impulsat, ja no pel valor sinó pel terror que ens fa córrer per sobreviure, va obrir violentament la porta del bany i, just en el moment en què pretenia sortir, es va girar després de sentir una veu de dona darrere seu. En fer-ho va poder veure una dona totalment coberta de sang que amb els braços estesos intentava atrapar-li mentre arrossegava una de les seves cames parcialment devorada. Totalment bloquejat per la por, l’Àlex va perdre l'orientació i en la seva carrera es va colpejar el cap amb el marc de la porta quedant inconscient. Minuts més tard va despertar mentre diverses persones li envoltaven tractant de reanimar-lo. El seu amic en escoltar un fort cop al bany decidir apropar- se a veure que havia passat i li va trobar a terra inconscient. Tots van prendre la seva història com la d'un borratxo que no recordava el que havia passat. Però a la cama hi havia una marca inequívoca de que la llegenda era certa. Una mossegada amb la forma d'una dentadura humana. Potser si el seu amic no hagués arribat a temps ell mateix hagués format part de la història de la dona assassinada al bany.


                                                                                           Claudia Cárdenas, 3r d'ESO, 2016-17
Terror
En entrar a la cambra, tenia tanta por que vaig abraçar el meu xicot tan fort com vaig poder, i ell va aprofitar l’oportunitat per besar-me. Però de sobte, un pallasso amb una serra mecànica ens va espantar sobtadament. Tenia una cara endimoniada i el soroll de la serra em perforava el cervell. De l’ensurt, vaig xisclar i vaig córrer sense un rumb fix, intentant que la meva parella em seguís i que aquell pallasso deixés de fer-ho.

Per fi, el vam despistar, vam mirar enrere i no hi era, però al mirar endavant vam veure una noia castanya, amb una túnica blanca i tan prima que fins i tot se li notaven tots els ossos facials, que ens va cridar davant dels nostres morros. Em vaig espantar, és clar, però necessitava trobar sortides i altres escapatòries per poder deixar al pallasso, que cada cop s’apropava més i aquella noia que teníem al davant. Bloquejada, el meu xicot va prendre la iniciativa i va arrencar a córreral veure una porta que semblava la sortida d’aquell malson, però per desgràcia continuava.

Resultado de imagen de fantasmes
Vam tancar la porta amb totes les nostres forces, i al girar-nos, vam veure tota classe de personatges terrorífics: un noi sense cap, un zombi, una noia posseïda, una quantitat enorme de persones amb ferides, als quals se’ls veien els budells, el cervell, molta sang... Jo preferia tornar enrere, però el meu xicot va començar a obrir pas i intentar sortir d’aquell lloc. Jo no podia més, la por que tenia era immensa, i en l’únic que pensava era a treure-me’ls del damunt i sortir ja d’aquell lloc.


Donant voltes i passant per molts passadissos, deixant enrere molts personatges, vam veure una porta que seria la que ens conduiria a l’exterior. De cop, ens van agafar pels peus, immòbils i amb el desig enorme de sortir d’allà. Els vaig trepitjar la mà i per revenja es van quedar amb la meva sabata. Però al final el meu xicot i jo vam poder abandonar aquella magnífica casa del terror i  sortir més enamorats que mai.

                                                                                                      Judith Robles, 3r d'ESO, 2016-17
EL NEN SENSE POR

Aquesta història va començar un tres de febrer de l'any 1989, a l'hospital de Sant Joan de Deu. Va néixer un nen amb els ulls enormes i els cabells foscos com el carbó. Des del moment en què va néixer, vam saber que era peculiar. El van batejar amb el nom Pau. Aquest petit nen va anar creixent. Però hi havia un tret que el diferenciava dels altres: no tenia por de res.

Quan es va fer adolescent, va agafar un petit interès per la fotografia. Li feia fotos a tot, des d'un got de vidre fins a la muntanya més alta de la comarca. Era tan aficionat que fins i tot pujava a l'edifici més gran de la ciutat per fer una foto a l'alba. Un cop, recordo que ens van trucar dient que Pau estava pujat a la Torre Agbar. Vam acudir-hi corrents al lloc, i després de mitja hora - a mi em van semblar dos anys- va baixar de la Torre. La seva excusa va ser que haia pujat allà només per fotografiar tota la ciutat. Quan va complir els 18, Pau va decidir anar-se'n de casa per fer la segona cosa que més li agradava: viatjar. Durant els anys que va estar fora, ens enviava cartes amb petites fotografies dels habitants del poble on era. Encara les tinc guardades. Seguint amb el tema, en un dels seus viatges va conèixer l'amor de la seva vida, la Lídia. Era pèl-roja, d'ulls verds. Tenia les mateixes aficions que Pau, li encantava la fotografia i viatjar, eren com dos imants, un positiu, l'altre negatiu, i un cop junts no podien desenganxar-se.
Resultado de imagen de sueños


Després d'estar tres anys viatjant, van tornar a casa. Volien formar una família. Però aquest somni no va durar molt. A la Lídia li van diacnosticar càncer de pulmó. Durant els mesos següents, no va tornar a ser la mateixa, era com si a poc a poc s'estigués apagant. El Pau estava amb ella en tot moment, donant-li suport i cuidant-la. Una nit li va donar un atac, el Pau la va portar corrent a l'hospital. Vam anar al més aviat possible. Quan vam arribar, per primera vegada vaig poder veure en l'expressió del meu germà pànic, pànic de perdre-la. Les tres hores següents van ser infernals. Per fi va arribar el metge amb una resposta, però no era la que volíem sentir. La Lídia havia mort feia cinc minuts, el càncer se li havia estès per tot el cos fins arribar al seu cervell i provocar-li un infart cerebral. El Pau va quedar destrossat. Va caure en una forta depressió i no va saber com sortir-ne. Va morir el mes passat. Sempre recordaré el meu germanet com el nen sense por.

                                                                                    Maria Palacios, 3r d'ESO, 2016-17
HIVERN

Era hivern; els meus pares se'n van anar durant el cap de setmana de vacances i em van deixar a casa.

Aquell mateix dia, vaig anar a fer un volt amb els meus amics pel poble i vaig arribar a les vuit a casa. Jo vivia en una casa de camp aïllada del poble,al davant hi tenia un enorme  camp de blat del qual no arribava a veure el final i per la part posterior un camí que arribava al poble.

Ja es feia de nit i em vaig posar a llegir un llibre abans d'anar-me'n a dormir; de sobte, es va apagar la llum i vaig sentir un tenebrós soroll de l'exterior. Seguidament, vaig treure el cap per la finestra i vaig veure una criatura camuflada en la foscor de la nit. Qui devia ser? Estava aterrit, vaig agafar el mòbil tremolant i vaig intentar cridar els meus pares, però no hi havia cobertura. Vaig tornar a mirar per la finestra i per sort la criatura havia desaparegut. No sabia si m'ho havia imaginat o de debò hi havia algú allà baix. Vaig intentar quedar-me dormit per tranquil·litzar-me, però pocs minuts després vaig sentir un altre soroll; aquesta vegada a l'interior de la casa. 

Resultado de imagen de miedo
Vaig obrir la porta de la meva habitació lentament i vaig aconseguir veure  la criatura. En la meva vida havia vist una criatura tan estranya i terrorífica. Era una barreja de goril·la i lleó, semblava molt famolenc i jo no volia ser la seva presa. El primer que se'm va ocórrer va ser amagar-me, però al final vaig decidir fugir per la finestra i córrer cap al camp de blat. Semblava que ja l'havia despistat, però el camp estava ple d'obstacles i justament  vaig ensopegar i la repugnant criatura em va atrapar...

A partir d'aquest moment, no sé el que va passar perquè em vaig despertar a casa sense perill. Havia estat un mal somni.

                                                                             Abel Espín, 3r d'ESO, 2016-17