El plaer de l'escriptura

El plaer de l'escriptura
el plaer de l'escriptura

dimecres, 11 de maig de 2022

L'infinit

Veure aquest paisatge m'omple de felicitat, no veure res més que arbres i més arbres em dona 

tranquil·litat.

Allà és on em sento bé, en aquella petit penya-segat del meu poble ,on m'oblido de

les responsabilitats i només sento com el vent m'acaricia la cara.

El fet de no veure passar cotxes per les carreteres, el soroll de l'autobús, el xiulet

del tren, els nens cridant i corrent pel pas de vianants fa que em senti sola. La

diferència és que el meu sentiment de trobar-me sola no és trist, tot el contrari,

sentir-me sola per uns instants és el que m'aporta felicitat dels dies en què

necessito desconnectar. Aquella soledad és a vegades necessària per pensar

sense inconvenients, sense opinions exteriors i per respirar un aire no

contaminat.

Aquest penya-segat és la meva escapatòria


                                                  Paula Copoví, 1r Batx. Literatura Catalana (basat en el quadre de C. 

Friedrich "El caminant sobre un mar de núvols"

La meva llar

 Són les cinc de la tarda, és divendres i la meva setmana ha sigut esgotadora. Em trobo situada al llit quan piquen a la porta. El veig pujar les escales i en el moment en què la meva mirada descobreix la seva sento que torno a respirar, que tota aquesta angoixa i la soledat infinita que havia sentit durant quatre dies desapareix en aquell mateix instant. Sento que s’ha esfumat aquell nus en la gola que m’ofega.

Ens trobem en el sofà veient la nostra sèrie preferida, aquella que tant ens agrada. Ell m’abraça i el meu cap es submergeix entre els seus braços, i torno a ser jo, ja no em preocupa res. En aquell moment els problemes han desaparegut i amb ells tothom, només estem ell i jo. Em quedo tombada sobre el seu pit mentre que ell em fa aquelles carícies que em fan submergir-me en un somni profund.

Sé que és un somni quan em trobo amb la meva àvia, ella va marxar al cel fa dotze anys. Està situada dalt una petita muntanya i m’observa. Estiro els meus dits tot el que puc, vull tornar-la a sentir, però no hi arribo, tanmateix, escolto amb claredat les seves paraules. Em diu que se'n penedeix d’haver marxat tan d’hora, que ella no volia, però la van obligar. Sabia que arran de la seva marxa s’havia emportat la meva felicitat amb ella i per això va accelerar el procés de trobar-me amb ell, de posar-lo en el meu camí. Totes dues sabíem que ell era l’únic que podria salvarme d’aquella tristor que em consumia dia rere dia. Fa dos anys el meu estat d’ànim va empitjorar molt, no hi havia manera de sortir d’aquella depressió. Ella podia salvar-me però no hi era allà per poder-ho fer, llavors va crida-lo i ell no va dubtar un instant en retornar-me aquella felicitat que un dia vaig perdre. Continuàvem parlant quan de sobte els seus petons em van despertar, era l’hora de sopar.

Tots dos paràvem taula, una tasca tan quotidiana però que em feia tan feliç que a la fi ho vaig comprendre tot. Amb el pas dels anys al seu costat he comprès que la meva llar no es trobava en un lloc, sinó en una persona: ell.


                                                               Laura Cobos, 1r Batx Literatura Catalana 






Imaginar era la meva raó de viure

 M’aferrava al silenci de la meva imaginació per esvair-me dels crits. Ja fa anys que era allà, sense sortida per enlloc. No trobava la llibertat, no em trobava a mi. Fa mesos que havia perdut la noció del temps, no sé qui era ni d’on venia. Quan pensava que ja no resistia més, m’amagava en els meus pensaments i buscava aquella llum de records feliços, on podia apreciar la meva família…

L’únic que recordo és aquell dia. Aquell maleït dia. Si no hagués anat… si no hagués portat… si no hagués sortit… tot es remunta al jorn en el qual havia d'entregar el meu treball de final de curs. En el moment que vaig sortir de casa, tot se’m quedà borrós. L’únic que se m'aparegué va ser l’angoixa que m'envaïa i l’esgarrifor que m’acaronà el cos. Seguidament, la mà que m’agafà el cos, em tapà els ulls i la boca. Només puc dir, que aquell vespre, em va canviar la vida.


Avui dia, el patiment per fi ha passat. Miro els records amb ràbia i em continuo preguntant si de veritat vaig fer alguna cosa per mereix-ho. Tot i això, ja no hauré de patir més; el cel m’ha abraçat, el silenci m’ha commogut, l’immensitat m’ha amansit i l’eternitat viurà sempre amb mi. 

Paula Jiménez, 1r Batx Literatura Catalana (narració basada en el poema de Leopardi "L'infinit" i el quadre de Friedrich "El caminant sobre un mar de núvols"



dissabte, 26 de març de 2022

Solitud

 La tènue llum es filtra per les 

escletxes de la persiana.

Tan sols hi resta de la nit

l'aroma d'un perfum barat

i el record del teu cos.

I la teva absència.

                   Domènec Garrido

dijous, 24 de març de 2022

Una època profundament trista

La societat del segle XXI som una generació realment insatisfeta que quant més tenim més en volem. No valorem ni entenem l'ús dels productes i ens movem per pures aparences. I sí, en efecte, estic parlant en primera persona perquè aquest fet és tan exageradament generalitzat que també m'inclou.

Està clar que les marques han estat creades per tal que que existeixi una diferenciació i la rivalitat entre les persones ens dugui a comprar-les i dur-les. Tanmateix, en moltes ocasions, el pensament no va enfocat a l'objecte en qüestió que t'emportaràs a casa, sinó més aviat al logotip de la marca a la qual pertany. Els sentiments i emocions que proporciona el producte resulten molt reconfortants de manera instantània, però són efímers.

L'excitació de posseir l'últim model, posem per cas d'unes Nike, desapareix tan bon punt el mercat en treu un de millor, i aleshores apareix una sensació de frustració que només s'esvairà amb la compra d'aquest darrer.

Malauradament, tenim tan baixa autoestima i poca personalitat que la nostra màxima motivació es basa a tenir el màxim poder adquisitiu i si no és així la felicitat sembla inabastable.

                                               Andrea Gil, Literatura 1r de Batxillerat


Soc una dona

Soc una dona perquè estimo. Soc una dona perquè ploro. Soc una dona perquè

m’emociono. Soc una dona perquè em fan il·lusió les petites coses de la vida. Soc

una dona i n’estic orgullosa.

D’una banda, soc forta, perquè cuido a qui em necessita, vaig a l’institut i m’esforço

per seguir endavant, no deixo que les paraules m’afectin i penso per mi matèixa.

D’altra banda, soc dèbil, perquè ploro quan m’estresso, em sento insegura amb el

meu cos i em sento sola . Però no estic sola. Tinc les meves companyes, amigues,

conegudes, dones fortes que son diferents, cada una més especial que l’altra. Soc

una dona, i m’encanta.






                                 Natalia Andrea Iuran

dimecres, 23 de març de 2022

Experiències versus coses

"Fins i tot del consum de coses esperem ara experiències. El contingut informatiu de les coses, la imatge d'una marca, per exemple, és més important que el valor d'ús. De les coses en percebem sobretot la informació que contenen. En adquirir coses, comprem i consumim emocions. Els productes es carreguen d'emocions mitjançant alguna storytelling. Per a la creació de valor és importantíssim la producció d'informació distintiva que prometi als consumidors experiències especials o l'experiència de l'especial. La informació és sempre més important que l'aspecte de la mercaderia. El contingut esteticocultural d'una mercaderia és el veritable producte. L'economia de l'experiència substitueix l'economia de la cosa"

                                                                              Byung-Chul Han, No-coses


No és gens estrany que avui dia la informació que ens venen dels productes sigui més  important a l'hora de comprar-los que els mateixos productes.

Primer de tot, hem de prendre consciència de l'època en la qual vivim, és a dir, una etapa històrica en què l'opinió de la gent influeix molt quant als articles que consumim. Trobo que tothom alguna vegada ha volgut quelcom, sigui perquè ho té algú o perquè és el que està de moda. Personalment, jo ho he arribat a fer, però reconec que a mesura que passa el temps t'adones que la qualitat del producte no té res a veure amb com t'ho presenten. 

D'altra banda, estem acostumats a mirar sempre la informació del producte, de quina manera es vol vendre i de vegades acabem buscant més una experiència que no pas el producte en si. És més, els anuncis de televisió condicionen molt la nostra percepció a l'hora de comprar articles, ja que anem a buscar allò que ens crida l'atenció, el que és diferent. Aquí és on trobem el prestigi dels productes: "no és el mateix compar-ne de marca que els que ens ofereixen els de mercat".

En conclusió, la societat és la que decideix el que comprarem. Els mecanismes per fer-ho són molts i complexos, entre els quals cal destacar els valors emocionals que transmeten, i la finalitat és captar l'atenció de la gent, sigui com sigui, perquè cerquin l'experiència que inconscientment -o no- volen viure i, per consegüent, acabin adquirint el produccte.

                              Paula Jiménez, Literatura de 1r Batxillerat

divendres, 4 de març de 2022

Contemplació

Escoltes el silenci de la nit.

 Acabes l'última cigarreta i

en la penombra de la casa

entres a l'habitació.

Thi  quedes i la contemples.

durant uns minuts. 

Moment epifànic, de revelació, 

sembla un àngel caigut del cel.

                            Domènec Garrido





dijous, 3 de març de 2022

Posada en llibertat

 Hauries imaginat alguna vegada llevar-te al matí i ser un altre? Sembla impossible, però és el

que em va passar. Un està tota la seva vida buscant un treball fix, un sou decent, un cotxe ridículament

car i una casa amb una hipoteca que no es pot permetre; i quan te n’adones, aquesta s’acaba i tu et

despertes sent un peix. Sí, ho has llegit bé. Aquest era el meu estil de vida fins que l’anterior nit havia

mort als meus 63 anys mentre dormia.

Ara estava en la següent vida, la que diuen que és l’eterna, i haver-me convertit en un peix

implicava que havia d’assimilar una lliçó: ser lliure. Havia d’aprendre a fer tot el que no havia pogut

fer estant viu; sense lligams, pors o límits que m’ho impedeixin. L’oceà és infinit igual que les meves

possibilitats, ja que, després de tants anys, l’estrès del segle de la digitalització ha cessat.



Catalina Micu, 1r de Batxillerat

Un sol color

T’imagines despertar un dia a l’hospital i només veure-hi d’un sol color? I què aquest

justament sigui el vermell? El teu preferit. I a sobre, és el color corresponent als

signes del zodíac Àries, al planeta Mart i a la pedra Rubí. Eren massa coincidències,

el món m'estava enviant un senyal, si veia aquest color era per algun motiu.

D'una banda, el significat del color vermell està fortament relacionat amb la sang i el

foc. A causa d'això, sol associar-se amb: el perill, la lluita, el conflicte o la guerra,

l’energia i la força, la passió, la ira, la còlera o l'odi.

I aquí és quan te n’adones que aquest color descriu perfectament la nostra societat.

Benvingut al segle XXI, on el sexe és gratuït i l'amor és car. On la pizza arriba més ràpid que una ambulància. On perdre el telèfon és més dolorós que perdre la dignitat. On la roba determina el valor d’una persona. On la lleialtat no és una cosa prioritària. On els teus amics s'han tornat envejosos. On els diners són l'estàtua de la llibertat, la justícia i la igualtat. Benvinguts a l'era vermella, on la mentida és una moda, la traïció és intel·ligència i la pobresa és un defecte.

                                                              Maria Ramos, 1r de Batxillerat

Premonició

 Un corb t'observa atentament

 damunt d'una branca nua.

 Esgarrifances.





Domènec Garrido

dilluns, 21 de febrer de 2022

Paraules

Sembla que la nostàlgia formi part dels éssers humans. És una mirada cap enrere, cap a un paradís perdut, la nostra infantesa i adolescència. Món de descobriments, de descobertes, de mirades netes, verges i nítides, que encara no han estat prostituïdes pel pas del temps. Un paradís on semblava que el temps s'hagués aturat, s'hagués esvanit com els núvols del cel després d'una gran tempesta. Immortals, aliens a les preocupacions dels adults, tan sols vivint el present i gaudint-lo. 

Primeres descobertes amoroses, intenses, encara recordes beure dels seus llavis com si no hi hagués el demà. Aquella intensitat de sentiments per allò viscut. No recordes ja com era el seu rostre, el seu cos,  tan sols l'olor que desprenien els seus llavis, una olor de maduixa, una aroma que anys després, quan la sents, inconscientment et transporta a aquells anys. 

Tal vegada, però, aquell paradís perdut no sigui ben bé com el recordes. Els records al llarg del temps es van desdibuixant, fent-se més inestables, més líquids; al capdavall, potser hi hagis afegit algunes sensacions i sentiments que no van existir mai. La distància entre el record i l'oblit és una fina línia que en qualsevol moment pot esquinçar-se.
Sí que recordes haver viscut diverses vides; en definitiva, cada etapa de les nostres vides no és com una microvida? Som i no som alhora aquells nens, aquells adolescents. Les experiències que has anat passant al llarg de la teva vida ha anat deixant emprentes en la teva identitat, en qui ets. Ja no ets aquell, tot i que continuï restant-hi un pòsit, 

Escriure per explicar-te, per entendre't, per passar l'estona, tant se val. L'altra cara de la moneda; llegir.  Per gaudir de la bellesa, per  submergir-se en mons que tal vegada no podrem viure mai, obsedits  per experimentar noves emocions. És el que tenen els lectors d'històries: una voluntat d'ampliar el nombre d'experiències donada la nostra limitada vida.
 
A vegades, et preguntes si l'art no ens pot salvar d'un món que sembla anar a la deriva.  La música, la literatura, al final sí que poden tenir un efecte guaridor. Un refugi davant un món hostil, un món que ha abddicat d'allò que ens fa humans, els sentiments, i que ha apostat  per un sistema tecnocràtic que ens robotitza cada cop més. 

Les nostres vides com un mirall que alguns cops s'ha esmicolat i que l'hem hagut de reconstruir. Al capdavall, tots, alguns més , alguns menys, hem hagut de fer-lo per poder continuar. I és llavors, quan t'hi acares, quan el mirall torna a reflectir el racó més pregon de la teva ànima, quan t'adones que l'esforç ha pagat la pena.

Només són paraules, paraules que no dibuixen cap realitat acabada, tan sols retalls d'una vida, fragments que van sorgint involuntàriament a través de l'escriptura. Som massa complexos per pretendre anar un pas més enllà; no vulguem pecar d'excessiva ambició i comparar-nos amb els déus. El somni de la immortalitat haurà d'esperar.

Mentrestrant, escoltes la música de Max Richter, una música feta poesia a a la qual no li calen paraules per assolir la seva finalitat: commoure'ns.

Domènec Garrido


La meva vida comença ara

 Estava a l’hospital, m’acabava de llevar i vaig adonar-me’n que ho veia tot en un sol

color rosa. No m’ho podia creure, vaig quedar completament estupefacte. Després

de tants anys el meu somni s’havia fet realitat, per fi la meva família havia tingut el

plaer de concedir-me’l.

Eutanàsia. Durant molts anys havia lluitat dia rere dia per veure la vida de color

rosa, bé, la vida que jo considerava vida.

Fa tres anys vaig patir un greu accident de cotxe que va deixar-me paralítica de

tronc en avall. No m’imaginava la possibilitat de no fer un sol pas sense ajut, de no

poder reproduir-me i de no sentir plaer mai més.

I vet aquí el problema existencial, no tornaria a ser capaç de fer esport. L’atletisme, que havia estat la meva forma de vida des dels tres anys, acabaria sent un borrós record d’allò que una vegada m’havia fet immensament feliç.

Aquella vida que m'esperava  no estava feta per mi; per mi no era viure, sinó sobreviure. Així que, des de llavors, vaig demanar del dret i del revés l’opció de morir voluntàriament. 

Volia dormir eternament i despertar-me de nou veient la meva nova vida de  colors.

                                              Andrea Gil, 1r de Batxillerat


Rosa

Escolto el meu cor accelerat, molt accelerat. Intento situar-me, però la foscor
m'envaeix. Em costa respirar cada vegada més. Estrenyo tot el que puc els meus
punys i intento obrir els ulls. No puc. En un tercer intent una llum molt intensa
colpeja tots els meus sentits quan finalment aconsegueixo obrir el teló. Parpellejo
uns quants cops per treure'm aquesta claró de la pupil·la. A l'enfocar la vista penso
que encara estic somiant. Absolutament tot és de color rosa. Se m’accelera la
respiració encara més. Una infermera de mans glaçades toca el meu braç i jo
m'aixeco instintivament, despertant-me del meu trànsit. Estic a l'hospital? Em giro
cap a la noia mentre obro i tanco els ulls amb tota la meva força, odiava el rosa, i li
pregunto desesperadament que faig aquí.

-Vas tindre un accident de cotxe, tu conduïes i al darrere hi anava el teu fill. Després d'això has estat en coma un mes però ell... no se n’ha pogut sortir. Ho sento.

Les llàgrimes recorren cada racó del meu rostre amb molta delicadesa, mentre que un forat dins la meva ànima creix d'esgarrant cada record que tinc amb la meva criatura. Tanco els ulls desitjant no tornar a obrir-los, el rosa era el seu color preferit.
                                                                              

                                                               Núria Abad, 1r de Batxillerat

divendres, 18 de febrer de 2022

Una segona vida en un altre cos


 Estava a l'hospital i escoltava com la meva dona em xiuxiuejava amb el nom de 

Carles. Qui era aquest Carles? Per què em deia així? Aleshores vaig obrir els ulls i

quan ho vaig fer tot era de color blanc.

Em dic Joel i vaig conèixer la Maria l'any 1934 i poc després ja estàvem casats.

Malauradament, no portàvem ni dos anys junts quan em van cridar a files i vaig

haver de marxar, sense saber que ella estava embarassada.

Després de vuit mesos fora de casa, em van enviar a una batalla on vaig haver de

refugiar-me del foc enemic, fins que es va produir una gran explosió. El meu dolor

només va durar uns segons i tot va quedar d’un color blanc intens.


Quan la notícia de la meva mort va arribar a la Maria, la seva sorpresa va ser tan gran que va posar-se de part d’en Carles, el nostre fill.

Els sorolls de l'hospital em van fer obrir els ulls després de molt temps, tot continuava sent blanc, vaig intentar cridar per avisar de l'explosió, però només emva sortir un balbuceig. Vaig adonar-me’n que la llum blanca encegadora era el llum de l'habitació i que jo estava en braços de la Maria, que plorava mentre em mirava i parlava amb algú del meu enterrament.

Tots em deien Carles i quan vaig intentar cridar per segona vegada dient que era jo, en Joel, em van mirar i només em van somriure, més ben dit van somriure a en Carles.

                                                                            Iraida Fontalba , 1r de Batxillerat