Paraules

Sembla que la nostàlgia formi part dels éssers humans. És una mirada cap enrere, cap a un paradís perdut, la nostra infantesa i adolescència. Món de descobriments, de descobertes, de mirades netes, verges i nítides, que encara no han estat prostituïdes pel pas del temps. Un paradís on semblava que el temps s'hagués aturat, s'hagués esvanit com els núvols del cel després d'una gran tempesta. Immortals, aliens a les preocupacions dels adults, tan sols vivint el present i gaudint-lo. 

Primeres descobertes amoroses, intenses, encara recordes beure dels seus llavis com si no hi hagués el demà. Aquella intensitat de sentiments per allò viscut. No recordes ja com era el seu rostre, el seu cos,  tan sols l'olor que desprenien els seus llavis, una olor de maduixa, una aroma que anys després, quan la sents, inconscientment et transporta a aquells anys. 

Tal vegada, però, aquell paradís perdut no sigui ben bé com el recordes. Els records al llarg del temps es van desdibuixant, fent-se més inestables, més líquids; al capdavall, potser hi hagis afegit algunes sensacions i sentiments que no van existir mai. La distància entre el record i l'oblit és una fina línia que en qualsevol moment pot esquinçar-se.

Sí que recordes haver viscut diverses vides; en definitiva, cada etapa de les nostres vides no és com una microvida? Som i no som alhora aquells nens, aquells adolescents. Les experiències que has anat passant al llarg de la teva vida ha anat deixant emprentes en la teva identitat, en qui ets. Ja no ets aquell, tot i que continuï restant-hi un pòsit, 

Escriure per explicar-te, per entendre't, per passar l'estona, tant se val. L'altra cara de la moneda; llegir.  Per gaudir de la bellesa, per  submergir-se en mons que tal vegada no podrem viure mai, obsedits  per experimentar noves emocions. És el que tenen els lectors d'històries: una voluntat d'ampliar el nombre d'experiències donada la nostra limitada vida.

 

A vegades, et preguntes si l'art no ens pot salvar d'un món que sembla anar a la deriva.  La música, la literatura, al final sí que poden tenir un efecte guaridor. Un refugi davant un món hostil, un món que ha abddicat d'allò que ens fa humans, els sentiments, i que ha apostat  per un sistema tecnocràtic que ens robotitza cada cop més. 

Les nostres vides com un mirall que alguns cops s'ha esmicolat i que l'hem hagut de reconstruir. Al capdavall, tots, alguns més , alguns menys, hem hagut de fer-lo per poder continuar. I és llavors, quan t'hi acares, quan el mirall torna a reflectir el racó més pregon de la teva ànima, quan t'adones que l'esforç ha pagat la pena.

Només són paraules, paraules que no dibuixen cap realitat acabada, tan sols retalls d'una vida, fragments que van sorgint involuntàriament a través de l'escriptura. Som massa complexos per pretendre anar un pas més enllà; no vulguem pecar d'excessiva ambició i comparar-nos amb els déus. El somni de la immortalitat haurà d'esperar.

Mentrestrant, escoltes la música de Max Richter, una música feta poesia a a la qual no li calen paraules per assolir la seva finalitat: commoure'ns.

Domènec Garrido

La meva vida comença ara

 Estava a l’hospital, m’acabava de llevar i vaig adonar-me’n que ho veia tot en un sol

color rosa. No m’ho podia creure, vaig quedar completament estupefacte. Després

de tants anys el meu somni s’havia fet realitat, per fi la meva família havia tingut el

plaer de concedir-me’l.

Eutanàsia. Durant molts anys havia lluitat dia rere dia per veure la vida de color

rosa, bé, la vida que jo considerava vida.

Fa tres anys vaig patir un greu accident de cotxe que va deixar-me paralítica de

tronc en avall. No m’imaginava la possibilitat de no fer un sol pas sense ajut, de no

poder reproduir-me i de no sentir plaer mai més.

I vet aquí el problema existencial, no tornaria a ser capaç de fer esport. L’atletisme, que havia estat la meva forma de vida des dels tres anys, acabaria sent un borrós record d’allò que una vegada m’havia fet immensament feliç.

Aquella vida que m'esperava  no estava feta per mi; per mi no era viure, sinó sobreviure. Així que, des de llavors, vaig demanar del dret i del revés l’opció de morir voluntàriament. 

Volia dormir eternament i despertar-me de nou veient la meva nova vida de  colors.

                                              Andrea Gil, 1r de Batxillerat

Rosa

Escolto el meu cor accelerat, molt accelerat. Intento situar-me, però la foscor

m'envaeix. Em costa respirar cada vegada més. Estrenyo tot el que puc els meus

punys i intento obrir els ulls. No puc. En un tercer intent una llum molt intensa

colpeja tots els meus sentits quan finalment aconsegueixo obrir el teló. Parpellejo

uns quants cops per treure'm aquesta claró de la pupil·la. A l'enfocar la vista penso

que encara estic somiant. Absolutament tot és de color rosa. Se m’accelera la

respiració encara més. Una infermera de mans glaçades toca el meu braç i jo

m'aixeco instintivament, despertant-me del meu trànsit. Estic a l'hospital? Em giro

cap a la noia mentre obro i tanco els ulls amb tota la meva força, odiava el rosa, i li

pregunto desesperadament que faig aquí.

-Vas tindre un accident de cotxe, tu conduïes i al darrere hi anava el teu fill. Després d'això has estat en coma un mes però ell... no se n’ha pogut sortir. Ho sento.

Les llàgrimes recorren cada racó del meu rostre amb molta delicadesa, mentre que un forat dins la meva ànima creix d'esgarrant cada record que tinc amb la meva criatura. Tanco els ulls desitjant no tornar a obrir-los, el rosa era el seu color preferit.
                                                                              

                                                               Núria Abad, 1r de Batxillerat

Una segona vida en un altre cos

 Estava a l'hospital i escoltava com la meva dona em xiuxiuejava amb el nom de 

Carles. Qui era aquest Carles? Per què em deia així? Aleshores vaig obrir els ulls i

quan ho vaig fer tot era de color blanc.

Em dic Joel i vaig conèixer la Maria l'any 1934 i poc després ja estàvem casats.

Malauradament, no portàvem ni dos anys junts quan em van cridar a files i vaig

haver de marxar, sense saber que ella estava embarassada.

Després de vuit mesos fora de casa, em van enviar a una batalla on vaig haver de

refugiar-me del foc enemic, fins que es va produir una gran explosió. El meu dolor

només va durar uns segons i tot va quedar d’un color blanc intens.

Quan la notícia de la meva mort va arribar a la Maria, la seva sorpresa va ser tan gran que va posar-se de part d’en Carles, el nostre fill.

Els sorolls de l'hospital em van fer obrir els ulls després de molt temps, tot continuava sent blanc, vaig intentar cridar per avisar de l'explosió, però només emva sortir un balbuceig. Vaig adonar-me’n que la llum blanca encegadora era el llum de l'habitació i que jo estava en braços de la Maria, que plorava mentre em mirava i parlava amb algú del meu enterrament.

Tots em deien Carles i quan vaig intentar cridar per segona vegada dient que era jo, en Joel, em van mirar i només em van somriure, més ben dit van somriure a en Carles.

                                                                            Iraida Fontalba , 1r de Batxillerat