LLUM TENEBROSA

Vaig tractar d'aixecar-me, però un cop més, el meu intent va ser en va. Podia sentir intensament el dolor a les mans i genolls en caure una vegada i una altra. Seguia a terra, plorant en sentir aquella horrible presència, la qual era culpable dels meus intents erronis. Entre llàgrimes aconseguia veure aquella llum al final del túnel i alguna cosa em deia que el meu propòsit era arribar fins a ella per trobar qui sap què. Se’m va acudir alçar-me ràpidament d'aquell espès i fred sòl i provar a córrer a una velocitat inimaginable per a mi. En posar-me dreta, vaig ensopegar amb alguna cosa robusta i compacta però no vaig poder fixar-me en allò que m’impedia avançar. Vaig caure de nou sentint com algú agafava amb força els meus turmells i no tenia intenció de deixar-los anar. Sentia por, esgarrifança, estava aterrida. No sabia què fer, cap a on anar. Plorava com un nen a qui li han tret la seva bossa de llaminadures. Volia despertar d’aquell malson tan real i terrorífic, però el meu desig no semblava possible. Aleshores vaig veure una cosa que encara em va esglaiar més. Aquella llum, potent i blanca, va anar debilitant-se com la flama d’un llumí quan es consum; això significava que havia quedat atrapada en un lloc on ningú em trobaria a faltar. Quan creia que tot s’havia acabat per a mi, vaig obrir els ulls i vaig despertar a la meva habitació.

Em vaig incorporar al meu llit amb poques forces i vaig poder sentir la meva respiració accelerada en posar la mà sobre el meu pit. Vaig col·locar les sabatilles als meus peus i vaig caminar fins a la cuina. Vaig agafar un got i el vaig omplir d'aigua. Vaig empassar-me'l i el vaig deixar al primer lloc que vaig trobar. Vaig respirar profundament i tranquil·lament. Finalment, vaig tornar a la meva habitació i vaig dormir sense interrupcions fins al matí següent.

Laura Soriano, 1r Batxillerat

QUE TINGUEM SORT 

Creuo els dits. “Tot sortirà bé, tranquil” em repeteixen tant ma mare com el doctor. “Xaval, quan surtis de l’operació anirem a Berlín, que sempre hi has volgut anar!” diu el meu pare mig emocionat. Del meu germà petit només el recordo amb una cara d’incertesa i agafat de la mà de la mare a més de la d’en Bobo, el seu osset de peluix.

Ja dins de la sala d’operacions, mentre jo estava mort de por, la infermera comença a donar-me les instruccions a seguir. Assenteixo sense escoltar, només pensant en el pitjor. 3... 2... 1... fins després, món. Em veig allà estès al llit sense cap dolor ni cap preocupació. De cop i volta, alguna cosa falla. Començo a marejar-me fins i tot a dins de la meva il·lusió; perdo massa sang. Tinc por; moltíssima. Tinc por de no poder veure un altre cop els meus pares, de no veure el meu germanet, de no poder enamorar-me, de no poder conduir un cotxe, de no poder sortir de festa fins a les tantes de la matinada... tinc por de no poder viure. La meva estada es complica molt i assumeixo que he de marxar. Els xiulets del meu cor ja no van a un ritme normal. Adéu mare, pare, germà. Adéu món.

M’aixeco del llit. Tot ha estat un malson. Em rento la cara a l’aixeta. Miro el rellotge: les 4:39. Encara tinc 1 hora i 11 minuts per dormir abans d’aixecar-me per a començar a estudiar català. Porto de cul aquesta assignatura, i mira que m’encanta llegir i escriure. M’estiro al llit i, abans d’enfonsar-me en un altre món desconegut del qual espero retornar, respiro ben fons fins que els meus pulmons ja no poden expandir-se més i, amb llàgrimes als ulls, començo a xiuxiuejar ‘Que tinguem sort’ de Lluis Llach.

“Que demà, mancarà el fruit de cada pas. Per això malgrat la boira cal caminar”.

Javier Pérez, 1r de Batxillerat

El secret literari

Joanot Martorell va arribar a l'institut fa unes poques setmanes; des de llavors s'ha mantingut distant amb els altres alumnes i no ha parlat més que per respondre, secament i breument, a les preguntes dels curiosos companys. Es passa les classes escrivint en un quadern de tapa dura verd i mai deixa que ningú el tafanegi o toqui.

Quadern d'en Joanot

No he deixat d'observar a aquest nou estrany des que va arribar, sembla que amaga alguna cosa i tinc la intenció de descobrir què és. He intentat acostar-me a ell, fins i tot he provat de mantenir-hi una conversa, però no abaixa la guàrdia en cap moment i això em dificulta descobrir el seu secret. Fa poc vaig observar que en Joanot mai surt al patí i avui he decidit seguir-lo i desemmascarar el seu amagatall. En tocar la sirena, espero que surti de classe i començo a seguir-lo sense que ell se n'adoni. Surt aparentment amb direcció a les portes que donen al patí, però en comptes de dirigir-se cap a elles gira a la dreta fins a arribar a una porta, que és totalment desconeguda per a mi, però que ell sembla conèixer perfectament. Es posa davant la misteriosa porta, treu el seu apreciat quadern, mira a dreta i esquerra assegurant-se què ningú el veu i treu una estranya clau. Introdueix la clau al pany i obre la porta tranquil·lament, sense sospitar que el segueixo. Darrere d'aquesta porta hi ha unes escales que semblen baixar a un despatx ben habilitat. Avança fins a la taula que hi ha al mig de la sala, seu, obre el quadern i comença a teclejar. Acabo de baixar les escales i em poso a observar detingudament la sala, en Joanot es gira ràpidament i em mira sorprès.

Per fi he descobert el secret que tan gelosament amagava en Joanot Martorell. M'ha explicat que des de fa un temps es dedica a l'escriptura i que estava escrivint un nou llibre ambientat en un institut com aquest. He decidit guardar-li el secret amb la condició que em deixi ajudar-lo i ell ha acceptat.

Andrea Egea, 1r de Batxillerat

                                                                           

PETJADES SILENCIOSES

Era una nit fosca, els carrers freds de la ciutat es trobaven inundats de pluja, llàgrimes i sang, de por; d’inquietud i temor. Feia molt que el sol havia deixat d’aparèixer. Potser s’havia espantat en veure tals abominacions i havia fugit, o només, potser només, seguia apareixent cada dia però ningú ja no el podia veure.  Els crits no havien cessat, però, jo ja no els escoltava. Ningú els escoltava ja. Caminava a l’uníson com un cos sense ànima, buit, sense esperança ni escapada. Fa temps que vaig deixar d’escanejar rostres i cossos mentre caminava, buscant les respiracions irregulars, els moviments de parpelles, alguna cosa que em suggerís que la gent llençada al terra estava simulant estar inconscient. Fins ara totes les respiracions eren uniformes i totes les parpelles estaven quietes.

La cara em cremava pels talls superficials, però els meus ulls estaven secs. Aquestes morts nomes eren una altra càrrega que no era capaç de suportar. Feia molt que m’havia abandonat, que havia après a evadir-me d’aquest món. Ja no m’esperava ningú a casa.                       

Havia aconseguit escapar de la persecució dels nazis,; en canvi, no sabia si la meva família havia tingut la mateixa sort. El meu subconscient sabia que no podien seguir vius, però jo, simplement, no volia pensar-hi més. Durant aquest temps, la soledat havia sigut la meva companya i el meu coixí a les nits fredes al dur terra.                                                                         

El dia que estava esperant va arribar. Va ser una tarda plujosa, jo em trobava ajupit en un racó consumit per la gana i el cansament. Uns soldats es van apropar a mi, alçant violentament les seves armes. Possiblement les mateixes armes que van matar  milers de persones o fins i totes les mateixes que van amenaçar  la meva família. Seguidament van cridar unes paraules ja inaudibles per a mi i a continuació el fred metall en el clatell que anunciava la fi del sofriment, l’arribada de la llibertat i la tranquil·litat eterna.

                                                                                           

                                                                        Layla Zaoui El Aggari , 4t d’ESO

MANS ENLAIRE

Tranquil.la, tot anirà bé em repeteixo, sense creure-m'ho massa. Entro per la porta del banc, una porta més aviat lletja i molt pesada, em costa bastant d'obrir-la. Les mans em tremolen, i me les poso a les butxaques per a dissimular-ho. M'apropo a l'encarregat amb un ritme tranquil i serè, mentre noto el pes del revòlver a la butxaca interior de la jaqueta. Sembla que a cada passa pesi més.

L'home em mira mentre em pregunta si necessito alguna cosa. Té uns ulls tristos i cansats, no deu haver dormit gaire. Decideixo que és el moment: poso el dit al gallet i apunto entre aquests ulls, que passen d'estar cansats a ser els ulls d'una presa: uns ulls neguitosos i suplicants. Que ningú mogui ni un sol dit, això és un robatori! dic, i veig les intencions de fugir de tots els presents. Hi ha algú que té la valentia (o l'estupidesa) d'intentar trucar a algú amb el mòbil. Mala sort, un ostatge menys. Li disparo primer a la mà, i llença un crit d'esglai, un crit que silencio amb un segon tret al cap. 

Ara em dirigeixo un altre cop a l'home dels ulls tristos, que es troba en estat de xoc. Li dic que si fa tot el que li mano, no prendrà cap mal i, de sobte, noto un cop sec al cap i començo a veure-hi doble. Em marejo i me'n vaig de cop al terra. Qui ho ha fet? em pregunto, i veig un dels ostatges. Ha gosat pegar-me? Penso, i m'assabento que duu una placa de policia. M'han traït, algú deu haver explicat el meu pla a les autoritats, i finalment, quan els ulls se'm tanquen, tinc la certesa que demà els obriré entre barrots.

                                                                                                                                                                                                Nerea Fontseca, 4t d'ESO

DIARI D'UN GUERRER

La guerra m’aterra. No sé què fer. Ara no tinc el dret d’expressar-me. Si la guerra segueix, al  final acabaré mort. Sento molt dolor. La bomba de Nagasaki ha matat a milions de persones. 

Què faré? 

El desconsol aquest no hi ha qui l’aturi. Els meus pares han mort i el meu germà s’ha perdut. 

Què li haurà passat? 

Els rius estan plens de sang i la bomba ho ha arrasat tot. 

Tinc molta angoixa. El perill de la mort està just darrere meu i la impotència em guanya. 

Per què han d’existir les desgràcies? Per què les guerres són així? Per què tenim tots aquests  mals sentiments, por, impotència...? 

La maldat d’aquesta guerra m’enfada tant, que tinc ganes de matar a tota aquella gent que  causes totes aquestes desgràcies. 

Les ferides són tan profundes i doloroses que és com si ja estigués mort. Estic molt desesperat. 

Què faré? On aniré? Què em passarà? 

L’horror i la por em maten. Tinc una fam terrible. Espero trobar alguna cosa per menjar, però  aquest refugi em protegeix i em reconforta bastant. 

Ara mateix tinc l’esperança de trobar el meu germà. Crec que la guerra no s’acabarà per ara. 

En aquest mateix instant acaba de caure una bomba prop d’aquí. El soroll m’aterra. 

La soledat és molta aquí. Has de tenir molt valor per sobreviure en una guerra i més en  aquestes circumstàncies. 

Han acabat de caure les bombes. Ara sortiré a buscar a algú. La catàstrofe que hi ha al costat  em deixa desemparat. Espero que a tu no et passi res. Sort. 

                                                                                   Gabriel Iurian 1r ESO

GUERRA

Grans batalles al llarg de la història.

Unes ha marcat més que les altres.

Esperança és l’únic que els queda després de perdre-ho tot.

Rancúnia contra qui no els ha tingut en compte i els ho ha pres tot.

Ràbia continguda per por a perdre el poquet que els queda.

Ansietat per estar immersos en la més temible de les pobreses i desesperació per patir tant sofriment i tant dolor. No tenir cap més sortida que l’èxode de tot un poble cap a un lloc desconegut.

No saber mai si es posarà fi a les morts, als bombardejos i a les destruccions que les armes han ocasionat.

Les ferides físiques es curaran però sempre els quedarà marcada a la retina la por, el dolor i veure el seu poble en runes, sentir la impotència de no haver pogut fer res, simplement fugir.

El pitjor de tot es veure com militars i polítics es feliciten per haver guanyat aquesta guerra.

Guanyar, què, a quin preu...

                                                                                                                                                                                             Aina Carrillo 1r ESO

UN INSTANT

Era el moment que estava a la part del darrere de l’avió. Veia la bomba. Pensava en el moment que l’hauria de llençar, en el moment que esclataria.

Probablement extermini molta gent innocent.

Odieu-me si voleu, no en tinc cap culpa. Jo només compleixo ordres. No tinc dret a opinar.

No puc parar de pensar en totes aquelles morts que cauran sobre la meva consciència, al llarg de la meva vida.

Tot i que estic molt i molt amunt, els puc sentir cridant de por, com si fos la fi del món. Sento les sirenes d’alerta pel bombardeig; fins i tot, veig tots aquells nens que, ten petits, ja porten armes.

Fa temps que em vull revelar però, em tenen massa vigilat.

Ara mateix estan fent sonar l’alarma de llançament de bombes. Al mateix temps que la llenço, també llenço, o més ben dit, em cau una llàgrima.

                                                                                                            Ricardo Acosta 1.2

UN DIA ENTRE LA GUERRA

M'aixeca un fort brunzit acompanyat d'una lluminositat intensa que es reflecteix a les meves parpelles. Aconsegueixo posar-me dempeus i córrer fins al soterrani. Tinc molta por. Pujo a despertar la mare i tots dos baixem al fortí de casa. El pare està en perill i tots dos comencem a plorar i a preocupar-nos per ell, encara que sé que és molt fort. Ja portem un any de conflicte i tinc por que això no acabi mai. La meva mare m'abraça ben fort i mentre li regalimen llàgrimes dels seus ulls brillants com maragdes verdes em diu que tot anirà bé. Jo la crec malgrat que la meva ànima està inquieta.

Sembla que el bombardeig ha amainat i sortim del soterrani cap a la superfície. La mare em prepara una llesca de pa amb una mica de formatge que va sobrar ahir. Em dóna les gràcies i em fa un petó a la galta.

Quan el sol està a punt de posar-se. el pare entra per la porta i vaig a abraçar-lo amb totes les meves forces. La mare plora d'alegria mentre corre darrere meu per  omplir-lo de petons. Em fixo que el pare coixeja de la cama dreta i el seu pantaló de militar està tacat de sang. "No us preocupeu, no és res. Només una rascada", ens diu. La mare m'envia a buscar la infermera del poble i ve a inspeccionar la cama del pare. Com ens temíem, té una ferida summament profunda al genoll que podria fer-li perdre la cama. L'han d'operar d'urgència. 

Caic. Em desmaio a terra amb aquest comentari de la jove metgessa. Escolta la meva mare que crida em meu nom mentre unes mans suaus i fredes m'acaronen el meu rostre inert abans d'endinsar-me en un profund somni. 

                                                                                                                 Javier Pérez, 4t ESO

INSTANT

No recordo els esclats de les bombes ni el so insistent de les metralletes ni de tots aquells crits de desesperació i de patiment. Però sí que recordo el temor que em van trasmetre els teus ulls, la teva expressió de pànic que em va arrissar la pell, el teu braç que es va estirar intentant demanar ajut mentre el teu cos queia lentament. La teva pell plorava de suor, el teu cabell intentava fugir volant com la teva sang, que rajava sense cessar del teu pit. I jo, indefens, vaig observar-te desconcertat, sense recordar-me d'expulsar l'aire per desinflar els meus pulmons, sense pensar ni per un segon en tota la gent que s'arrossegava demanant ajuda. Només tu.

Sembla mentida que avui en dia encara hi hagi motius per enfonsar un poble, una nació. Per destrossar famílies, desitjos, sentiments ... per acabar amb un mateix. Sóc iraquià i sí, també musulmà i dels pocs homes que van sobreviure, dissortadament, a la guerra que es va iniciar el 2003. Desconfiança, malícia, poder, van ser alguns dels motius pels quals jo, com molta més gent tant del meu país com no, vam patir.

Vaig perdre la meva mare, el meu pare, el meu germà petit, la meva germana i potser a  més de quatre o sis tiets i tietes, però tot i faltar-me l'aire constantment, el que em va doldre més, esqueixant el meu pit, estrangulant-me i oblidant els motius pels quals encara segueixo aquí, va ser perdre la meva princesa, la meva estimada filla Nàdia. La guerra va deixar-me pres d'aquest horrible record que no em deixa dormir. 

Per a totes aquelles persones que creuen que la guerra és devastadora no saben el que es pateix després, aquells records que romanen dins teu i que cada cop s'apoderen més del teu cap envaint aquells que són dignes de recordar. Que n'és d'esgarrifós veure mirades d'ira preparades per atacar, per pensar en si mateix sense imposar per davant cap sensació! Maleïts aquells que converteixen germans en enemics! Endimoniats aquells que et fan actuar com menys vols!

I jo, amor meu, encara maleeixo aquell instant ... en què et vaig disparar.

Irene Lozano, 1r de Batxillerat

LA PÈRDUA

L'insistent soroll d'algú picant a la porta em desperta de la meva migdiada diària. Obro els ulls, una mica desorientat, m'incorporo i m'assec al llit, tot pensant qui podria estar a la porta esperant-me, ja que, que jo recordi, no espero ningú. M'encamino a l'entrada tot fregant-me els ulls amb els les mans, encara una mica adormit, i obro la porta tranquil.lament. En veure qui hi ha, no em cal cap explicació, sé exactament el que em ve a dir i sé que no estic preparat per escoltar-ho.

Avui fa tot just un mes des que va venir aquell jove soldat. Era un noi alt i musculós que portava el cabell marró curt i , encara que maldava per mantenir les faccions inexpressives, se li notava una tristesa reflectida en els seus penetrants ulls grisos. Anava vestit amb el típic uniforme militar d'estampat de camuflatge amb diferents tonalitats de vers, duia botes negres i la gorra, que poc abans devia dur posada, la tenir ben agafada entre les mans. 

Encara tinc gravades al cap les poques però doloroses paraules que em va dir i que sense pietat s'introdueixen en els meus somnis, tot convertint-los en punyents malsons que m'arrabassen el son. Els records de tots els moments compartits amb ella em bombardegen mentre estic conscient, i em minven l'alegria i la felicitat que ella va aconseguir despertar en mi. Intento ser fort i no deixar-me endur per aquest fort sentiment de dolor, però no m'és gens fàcil i sovint aquest em sobrepassa sense poder evitar-ho. Els meus amics i familiars sempre són a casa per animar-me i intentar dissimular el gran forat que ella ha deixat tant a casa com a la meva vida, i els ho agraeixo, ja que tot sol no ho podria suportat.

Demà deurà fer un any que va morir al camp de batalla juntament amb tota la seva unitat, i avui era el dia previst per a la seva tornada i el dia que li demanaria que fos la meva esposa; però tot això ja ha quedat enrere, encara que el dolor de la seva absència encara és present. Sé que serà difícil refer-me del tot, però ho aconseguiré perquè ella vegi que sóc fort com ella ho va ser.

Andrea Egea, 4t d'ESO

ELS ENCANTS

Sembla que dins el mercat dels Encants Vells el rellotge ja fa temps que es va aturar, obrint el portal de Barcelona cap a una terra perduda, deixant enrere la modernitat de la ciutat. Entre els seus ambulants carrerons sempre hi trobaràs objectes inesperats, alguns lleugerament avantguardistes, alguns altres ancestrals. Piles de roba amuntegada, perfums embriagadors i calçats, o fins i tot electrodomèstics i llibres descatalogats.També hi regna el col.leccionisme i l'antiguitat.

Persones de diverses cultures es passegen pel mercat admirant figures de porcellana amb deteniment, escoltant el so dels gramòfons o bé qüestionant-se quina porta deu obrir la clau de bronze que tenen al davant. Cadascú decideix quina suma de diners pot gastar, la diferència en aquest aspecte és diàfana entre els estris de cuina i els mobles clàssics restaurats. Els venedors celebren subhastes i anuncien ofertes difícils de rebutjar, però molta gent avui dia només hi entrar a mirar. 

Cal dir per acabar que molts dels aparadors amaguen l'essència dels Encants. Si tens sort, fas troballes; si no, sempre hi pots tornar l'endemà.

                                      Raül de la Torre Bautista, 3r ESO

CORREDISSES ENMIG DEL MERCAT

Vaig sentir com els meus perseguidors em trepitjaven els talons. I llavors vaig veure la meva única salvació, endinsar-me en el mercat que cada divendres es feia a la plaça del poble. Em vaig escolar entre l'enrenou de gent que intentava obrir-se pas per aconseguir apropar-se al centenar de parades que s'aplegaven una darrere l'altra. Al meu costat hi havia la parada de roba interior, on dues dones es barallaven com a feres per dues calces uns sostenidors de rebaixes. 

Vaig continuar corrents, com podia, enmig de la gent que tafanejava. Al cap de pocs minuts, vaig deixar enrere la llarga parada d'olives on semblava que totes les varietats d'aquest aperitiu s'ajuntaven en aquell gran taulell en el qual galledes i més galledes del producte semblaven no acabar mai. També vaig passar per un expositor amb tot de collarets, rellotges i braçalets de tota mena. La jove dependenta intentava vendre el collaret més car a un ancianet que se l'escoltava amb poc interès.

Una dolça olor em va arribar i la meva panxa va rugir com un lleó mort de gana. Al meu davant es trobava la parada més plena de tot el mercat, la de xurros. Tot un assortit de deliciosos capritxos es veien al davant de tot, on un munt de gent esperava el seu torn amb la boca feta aigua i somiant ja en queixalar aquell suculent aliment. Darrere l'aparador hi havia una dona i el seu marit treballant sense descans per satisfer totes les demandes dels seus clients. Al costat d'aquesta sol.licitada parada hi havia un fruiter d'Olot que exposava i venia, orgullós, la seva sucosa fruita conreada i recol.lectada per les seves mans. Vaig mirar cap a l'altre costat, una tenda d'embotits de la comarca marcava la fi d'aquell voluminós mercat. En arribar a la parada, on el comerciant estava venent llonganissa i pernil a un home esvelt, em vaig girar. No vaig veure rastre dels meus perseguidors. 

Ara podia tornar tranquil a casa. Però abans vaig aprofitar aquell moment per endur-me a la meva llar algun producte d'aquells que havia vist mentre fugia dels meus perseguidors.

Irene Abad, 3r d'ESO 

"Ja feia deu hores que queia un gran xàfec..."

La situació era terrible. Ja feia més de deu hores que plovia sense cap pausa i la desesperació semblava haver acabat amb l'esperit de tothom. Jo no ho entenia; realment era tan molesta, la pluja? A mi no m'ho semblava, però en fi ...

Vaig sortir a comprar quatre cosetes que necessitava i, de camí, no vaig trobar-me sinó amb persones que corrien desesperadament per poder refugiar-se en algun lloc. Em va semblar molt natural però, alhora, sospitós. No era tot això massa oportú per als comerços? Després de meditar-hi durant uns breus segons, vaig acabar per creure que aquest aiguat havia estat provocat per una organització poderosíssima que controlava el món des de les fosques ...

En qualsevol cas, vaig decidir continuar el camí cap al Mercadona; no fos que me'l tanquessin!

Hèctor Pascual, 2n de Batxillerat

EL MERCAT

Tèoricament, un mercat no és més que un lloc qualsevol on diferents individus o associacions intercanvien béns. Això és , almenys, el que es pensa, però ...

En realitat, un mercat "qualsevol"és la pitjor de les trinxeres; és una àrea bèl.lica on centenars de persones lluiten per aquell metre quadrat d'oxigen que sembla haver-hi al final del túnel, per aquella talla L que ja s'esgota, per aquell torn que t'ha robat la velleta del costat, que s'excusa d'una forma una mica prehistòrica ...

Ningú no ho diu clarament i, de fet, tothom aparenta estar tranquil. No obstant això, aquesta és una falsa impressió: es palpa clarament la tensió en l'ambient. 

El clímax de la situació arriba, però, passada ja una bona estona des de l'obertura del mercat, quan la majoria de la clientela ja està ben sufocada; s'avança lentament, a uns deu centímetres per minut, colzes i carros causen greus lesions arreu i, a més a més, hi comencen a aparèixer els típics il.luminats donant bufetades a tort i a dret per sortir-ne de l'embús ...

Hèctor Pascual  2n de Batxillerat

Continuació conte Dorothy Parker en forma narrativa

La senyora Carrington i la senyora Crane estaven tranquil·lament assegudes parlant a casa d’aquesta última. La primera dona li estava explicant a la seva amfitriona com va ser la partida de bridge de casa l’ Àngela; bé, més bé estava criticant la seva estada allà. La senyora Crane l’escoltava atentament mentre li donava la raó i, de sobte, la conversa va canviar a un altre tema. Es van passar el que restava de tarda parlant de temes varis, cosa que incloïa també criticar l’altra gent, esdeveniments i festes. 

Quan va començar a fer-se fosc, l’ esplèndid marit de la senyora Carrington va anar a buscar-la a casa de la senyora Crane, on havien passat la tarda, i se la va emportar a sopar a un fabulós i car restaurant del centre de la ciutat. Per altra banda, la senyora Crane va agafar un dels seus vestits de gala, es va arreglar i va anar cap a la festa que celebrava el seu marit aquella nit. No li agradaven massa aquestes celebracions, però ho havia de fer. Per donar suport al seu marit i no perdre la seva estimada reputació.

Aquí us deixo una de les meves versions sobre la vida de dues dones de l’alta societat del segle XXI, plena de falsedats, mentides, hipocresia i luxes. Espero que us hagi agradat i que en pugueu llegir una altra al següent número d’aquesta fantàstica revista.

Andrea Egea 4.3 C

Continuació del conte de Dorothy Parker en forma narrativa.

Les dues amigues van decidir traslladar la conversació al jardí de la Sra. Crane. Aquest jardí era d’una extensió incalculable, com els seus ingressos. Les flors elegants i acolorides es posaven en la immensa catifa verda que il·luminava el jardí. Els arbres formaven un bosc de vermells i taronges que atorgava a l’ambient una posta de sol infinita. Un riu en què es reflectia tot allò que l’envoltava, amb un pont de pedra, completava aquest harmoniós paisatge.

Juntes, van caminar i caminar durant molt de temps. Òbviament els seus passos eren proporcionals a les conversacions sobre la Sra. Àngela , la Sra. Lowood o fins i tot les altres. Després que les amigues s’haguessin separat, la Sra. Carrington va rebre una notícia sobre els nous llogaters de Chatsworth Park: que estava convidada al ball que organitzava el senyor de la casa. Poc després es va saber que la Sra. Crane també hi estava convidada i aquest fet la va enfurrunyar extremadament, perquè no li queia tan bé com la Sra. Crane pensava. Aquella arrogància que tenia i  l’aire pendant amb què sempre anava submergida  la posava encara més nerviosa.

La Sra. Carrington, acompanyada del Sr. Carrington i les dues filles, es va presentar al ball tal  com els llogaters de Chatsworth Park li havien demanat, amb l’esperança  de trobar algun cavaller per a les seves filles.  Allà hi eren  en unaracó jugant al Loo, la Sra. Àngela, la Sra. Lowood i finalment la Sra. Crane.

La Sra. Carrington va deixar les seves filles ballant un Reel amb uns soldats del règim militar, que també havien estat convidats, amb la supervisió del seu pare, mentre ella es disposava a encaminar-se a la taula de les seves amigues. Encara que el resultat la va sorprendre moltíssim, i és que , en aproximar-se  a aquella taula, totes van callar de sobte com si tinguessin alguna cosa que amagar. Però no només el seu misteri la va indignar, a continuació totes es van aixecar dels seus seients i deixaren sola  la Sra. Carrington.

Havia detectat que tots aquells comentaris que li va dedicar a les senyores presents havien estat descoberts per la Sra. Crane. Ara es trobava sola, perduda en els seus pensament. Ho havia fet malament, la Sra. Crane era més llesta del que es pensava.

Layla Zaoui El Aggari 4.1

Continuació del conte de Dorothy Parker en forma dialogada.

- Mira que són superficials aquestes dones, jo a casa de l’Àngela tinc clar que no hi aniré més. Tu ets pots creure...tres hores parlant de la veïna, de roba, de la mare de la Sònia que s’ha engreixat, és que no puc amb elles. – va dir la Sra. Carrigton amb cara de pomes agres.

- I això és poc; recordo una vegada que vam anar a sopar a un petit restaurant del poble de molt bona qualitat- va intervenir la Sra. Crane.

- I què va passar? - va preguntar neguitosa.

- Bé, doncs, jo em vaig vestir normaleta per anar-hi i quan hi vaig arribar anaven totes amb vestits imponents, pentinats extravagants, tocadors als cabells... i nena em van fer canviar de roba.

- Que dius ara? No m’ho puc creure -va respondre la Sra. Carrignton al·lucinant amb el que li estava dient.

-  Sí,sí, de fet van tenir la cara de dir-me que m’havien dut una muda perquè sabien que aniria informal.

- Doncs, jo sóc tu i li dic quatre coses ben clares i me’n vaig, això sí, el vestit me’l quedo.

- Des d’aquell dia mai més he tornat a quedar amb elles. Mira que jo et vaig avisar de com eren.

- Ho sé Sra. Crane, però em semblaven amables i simpàtiques. Vaig pensar que estaria bé relacionar-me amb altres persones, i em sabia greu no acceptar la seva invitació a casa l’Àngela.

- Així ens adonem que les aparences enganyen -va dir la Sra. Crane.

- Tota la raó.

- Apa! Ens veiem demà, Sra. Carrignton.

- Adéu.

                                                                                                        Júlia Muñoz, 4t d'ESO C

Mercè Rodoreda va néixer al barri de Sant Gervasi de Barcelona el 1909. Destaca d'entre la seva obra la novel.la Mirall trencat, de 1974. Aquesta novel.la és la història d'una família que no pot subsistir passada la postguerra. Reflecteix aquest món mític, però fragmentat, com un mirall trencat, en el qual els temes de la infantesa, la vellesa i la mort prenen protagonisme absolut. De tots els personatges, aquell que ens sembla més poètic és Maria, la protagonista que se suïcida en saber que estima el seu germà, lligada al símbol de l'aigua, present en tants escriptors simbolistes. Llegim-ne un fragment:

Deixà la porta oberta i esbatanà el balcó. El vent li arremolinà la camisa de dormir cap a un 

costat: una ala blanca dins del mirall. Se li marcà el bust menut i les cuixes superbes. Presa en l'amor per ella mateixa mirava greument el seu reflex. De sobte quedà nua. Una mà invisible a l'altra banda del mirall se li havia endut la camisa com si se la hi hagués enduta el vent. Tenia els pits en forma de copa, amb el mugró lleugerament ros, el llombrígol mal lligat ... La mà invisible li posà el mar als peus. Naixia nua d'onades mortes, amb una aliança damunt el cap, com una corona, metrallada de brillants i de robins. Els colors nupcials. El vermell de la virginitat esquinçada i el blanc de la virginitat d'abans. L'anell caigué. Estengué els braços, obrí les cames, dreçà el cap. Feia l'estrella. Quan amb en Ramon estaven cansats de córrer i de cridar, s'aturaven en sec i feien l'estrella de cinc puntes. Immòbils, a veure qui aguantava més. En Jaume se'ls acostava i els donava empentes: "Bellugueu-vos! Bellugueu-vos!" Aliança, mar i estrella, tot desaparegué del mirall, que s'emboirà. I ella. A la meitat de l'escala s'hagué d'agafar a la barana, un moment. S'aturà davant de l'habitació de l'àvia Teresa i escoltà. Féu girar el pom i empenyé la porta. El respir de l'àvia era feixuc. ¿De què devia estar cansada, l'àvia? L'habitació estava completament fosca, però una mica de claror dels finestrals del vestíbul li permeté de veure la taula i la butaca daurada i vermella. Damunt de la taula hi havia l'àlbum dels retrats que l'àvia Teresa mirava sovint. L'agafà. Abans de tancar la porta li vingueren ganes de fer un petó a la mà de l'àvia Teresa, però no pogué. 

Carregada amb l'àlbum encengué el llum petit de la taula de la biblioteca i s'assegué a terra. Buscava una cosa concreta. Girava els fulls de pressa. ¿Només hi havia l'àvia? L'àvia de jove, amb una rosa al pit. L'àvia escotada, carregada de joies. L'àvia amb vestit jaqueta i l'agulla de flors de brillants clavada a la solapa. Els papàs. La mamà com un colom amb la raqueta a la mà. Ella de bolquers als braços d'una dida. Ella amb un pom de xeringuilla a la mà. Ara! En Ramon i ella de costat; en Jaume al davant d'ells dos amb la cara petita, amb les cames primes, amb els genolls grossos. Com si portés una safata aguantava amb les dues mans una fusta plana amb un tros de roba blanca lligada a un bastonet que volia ser una banderola. La barqueta d'en Jaume. Quan agafà el retrat per fer-hi un petó, saltà a terra un retall de diari. Li cridà l'atenció una noia amb una cabellera deixada anar, a dalt d'un home vestit de cavall: s'embadalí amb els ulls d'aquella noia que s'assemblaven als seus. ¿Per què l'àvia havia amagat aquell tros de diari amb aquell retrat? Féu un petó llarg a en Jaume i ho deixà tot tal com ho havia trobat. Tancà l'àlbum. Amb les mans al damunt, pensà una estona en els ulls tristos d'aquella noia. Sortí, s'acostà al banc de glicines. S'abocà al pou sec. Un raig de lluna es ficava a dins, fins al fons. En un racó veié brillar no sabia què. Alguna cosa que en Jaume hi devia haver tirat. Tot el que no li agradava ho tirava al pou.

Amb una mà agafada a la barana de ferro, amb l'altra aguantant-se els cabells que el vent li tirava a la cara, baixà a la teulada. [...] Amb els braços oberts per no perdre l'equilibri, i amb els cabells davant dels ulls, s'acostà a la cornisa reeixida com una punta; tornà a mirar el banc de pedra que amb prou feines distingia, els arbres que s'acostaven al cel i el cel que s'acostava als arbres... es passà la llengua pels llavis unes quantes vegades. Si tens la llengua cargolada una bona estona contra el paladar, sentiràs el gust del nèctar. El llorer, fullat sota seu, que el vent feia gronxar, semblava un mar d'aigua negra. Una teula es desprengué i un peu li relliscà. En el moment de tirar-se daltabaix li sortí un gemec de la boca oberta.

Continuació del conte de Dorothy Parker   La sra. Carrington i la sra. Crane (inclòs al blog)

-Què dius, nena? –li  preguntà sorpresa a la Sra. Crane. Mai ho hauria dit, que tu en fas d’exercici ...

-T’ho dic de veritat, fa dos mesos que vaig contractar un preparador físic de primera –va afirmar amb un to de burla.

-I com és que el vas contractar? –va tornar a insistir la Sra. Carrington.

-Doncs nena, feia uns dies que notava que el meu marit, en Peter, no em mirada igual que abans, vaig pensar que ja no em trobava atractiva i per això el del preparador físic –li  va explicar molt concentrada. Però ara tinc una confessió a fer-te ...

-Mana’m reina, sóc tot orelles –li va dir la Sra. Carrington, amb molta curiositat.

-Doncs que el preparador físic és jove, molt ben plantat, molt amable amb mi, molt atent, i molt ...

-No voldràs dir que te n’has enamo ...! –va interrompre la Sra. Carrington.

-Doncs ..., pot ser ... –va respondre amb vergonya. Sí, estic enamorada d’un home més jove que jo!

-Nena, d’això no te n’has d’avergonyir, tu tranquil.la que aquest secret es queda aquí ben guardat, d’acord? – li va dir aquesta, amb un to de comprensió.

-M’ho jures?

-T’ho juro per totes les partides de bridge que hem fet!

-Així doncs, et crec –va concloure la Sra. Crane.

Janna González, 4 d'ESO A

Aquest fragment de conte de Dorothy Parker, una de les escriptores novaiorqueses més brillants de principis del segle XX, fa una crítica d'aquella societat usant la seva fina ironia i bon humor.

LA SRA. CARRINGTON I LA SRA. CRANE

-Nena - va dir la sra. Carrington - n'he quedat tan farta que no les podia aguantar ni un moment més. Ni un moment més.

-T'entenc molt bé - va dir la sra. Crane. - És el mateix sentiment que tinc jo sempre.

-T'ho juro, si no m'arribo a escapar de la partida de bridge de casa l'Àngela et juro que no sé pas què hauria fet.

-No m'has de dir res, t'entenc perfectament. No m'has de dir res.

-Aquella buidor. I aquella superficialitat. I sempre han d'estar criticant. I sempre han d'estar parlant de la roba que es compraran i de què fan per estar primes. N'estic tipa, en tinc ben bé prou. No, gràcies maca, potser que no prengui cap entrepà més, sinó demà hauré de rebaixar-ho anant tot el dia a peu.

-A mi caminar no em serveix de res. El que faig és arribar amb els peus fins a l'altura del cap trenta-cinc vegades cada matí, i després, estar-me de dinar.

Dorothy Parker

Més enllà de la realitat que percebem a través dels nostres sentits, més enllà de la nostra quotidianitat, se'ns apareix la realitat oculta, amagada, dels nostres somnis, les nostres pors, les nostres esperances, soterrats en el més profund del nostre subconscient. Aquest text - excel.lentment escrit i suggeridor de diversos sentits, segons el meu parer-  vol ser una petita mostra de l'exploració de  les cavitats més pregones de l'ésser humà.

SORRA

La clau tenia forma d’ocell, encara que el mateix ocell em deia que una clau no pot tenir forma d’ocell, perquè llavors no és una clau. El fred va matar l’ocell, i el dolç soroll de les ones del mar em va fer voler anar fins a la gelateria a peu de platja. Quan hi vaig arribar, un surfista em va advertir dels preus exagerats que hi havia allà. Malgrat això, vaig comprar un pot de salsa pagant amb la clau que no era una clau. La nit hivernal feia que els meus peus descalços es cremessin al trepitjar la sorra, encara que a vegades entrava a dins de les sabates, que estaven una mica trencades, i això era incòmode. Una veu familiar em va cridar, i la sorra es va transformar en un terra de cristalls. 

    Julio Schimbator, 1r Batx.

HAYTSU

Obro els ulls i endevino el serè rostre de la meva estimada companya, adormida, somiant en un món ple de possibilitats. Li faig un petó al front i em vesteixo per anar a treballar. Abans de sortir de l'habitació, faig una ullada per la finestra i em quedo admirant el bell paisatge que se'm presenta. Clars contrastos entre la natura del Mont Fuji i els majestuosos gratacels de la ciutat. Obro la porta de l'habitació i la tanco suaument, amb cura.

Entro al meu despatx i encenc l'ordinador, preparat ja per a la jornada de treball. Em preparo un cafè i obro el programa amb què treballo i començo a teclejar mentre escolto una suau música del cèlebre compositor Nobuo Nematsu, amb la qual el meu cervell es relaxa i treballa millor.

L'endemà em sorprenc quan la Haytsu m'abraça pel pit em besa a la galta, somrient. Jo li dono el bon dia i anem a donar una volta per la ciutat. Anem a menjar Ramen al lloc més famós de la metròpoli i , després, a la tarda ens passem l'estona jugant a videojocs i veint sèries d'animació japonesa, fins que ens quedem adormits, atapeïts per la calor de la vida de què estem envoltats, treta com d'un somni.

Òscar Muñoz, 4r ESO C

TOT ESFORÇ TÉ LA SEVA RECOMPENSA

Em llevo a dos quarts de sis del matí per anar a l'oficina com faig de costum. No m'emociona gaire el meu treball. Sempre hi ha el mateix ambient: l'home fort i corpulent fent fora aquells que protesten  quan no se'ls dóna més temps per fer els pagaments endarrerits, la secretària parlant per telèfon mentre es pren el seu cafè i, finalment, els treballadors sotmesos a les ordres tiràniques del seu cap. Aquesta és la visió que tinc davant meu tots els dies menys el diumenge, en què ningú hi va , a treballar.

Faig el que he de fer i surto de casa, però el meu cotxe està espatllat, així que no em queda altre remei que agafar el transport públic. Vaig a la parada de la cantonada i espero fins que arriba l'autobús. Pago bitllo-bitllo i hi pujo. M'assec sola i començo a escoltar música. Quan arribo a la meva destinació, baixo i camino fins a l'edifici blavós del carrer oposat. Agafo l'ascensor i premo el botó on hi posa el tres. No arribava molt d'hora, així que vaig fer les passes més llargues. Per a la meva sorpresa, el director restava dret prop de la meva taula. Em vaig espantar però vaig rumiar si havia comès alguna negligència. M'equivocava. Un somriure es va dibuixar al meu rostre quan em van comunicar que havien decidit augmentar-me el sou. Mai a la vida havia estat tan contenta com aquell dia. En aquell moment, em vaig adonar que deu anys de treball i esforç havien valgut la pena.

Laura Soriano, 4r d'ESO C

JAMES JOYCE I LA SEVA OBRA ULISSES (1922): L'ÚS DEL MONÒLEG INTERIOR

L'Ulisses és una obra mestra de la literatura contemporània. Seguint l'estructura de l'Odissea, Bloom torna a casa, no sense haver salvat el jove Dèdalus-Telèmac d'un enfrontament en el barri xinès de Dublín. La varietat de to, de la tragèdia a la paròdia, l'habilitat amb què usa les estructures sintàctiques i el llenguatge, la utilització del temps, reduït a divuit hores, i, molt especialment, el monòleg interior fan d'aquesta obra un punt de referència incontestable per als narradors actuals. 

Els fets que s'hi exposen queden brillantment presentats per mitjà de la tècnica esmentada. Vegem-ho en la traducció de la narració de Joaquim Mallafré:

"Al marxapeu es palpà la butxaca del darrere per si portava la clau. Aquí no. Als pantalons que em vaig treure. L'haig d'agafar. La patata, ja la tinc. L'armari cruix. No cal que la destorbi. S'ha girat com si encara tingués son. Ajustà la porta d'entrada darrere d'ell sense fer gens de soroll, una mica més, fins que la part de baix caigué suaument sobre la llinda, una tapadora fluixa. Semblava tancat. Ja estarà bé fins que torni. 

Travessà cap al costat del sol esquivant la trampa desajustada del soterrani del número 75. El sol s'acostava al campanar de Sant Jordi. Farà calor, em penso. Sobretot amb aquesta roba negra se sent més. El negre condueix, reflecteix,  (o refracta?), la calor. Però no em podia pas posar el vestit clar. Semblaria un pícnic. Cloïa les parpelles amb freqüència plàcidament mentre caminava per la tebior agradable. La furgoneta de pa de Boland repartint en safates el nostre pa de cada dia, però ells s'estima més les barres del dia abans, torrades de tots dos costats, crostes cruixents calentes. Et fa sentir jove. En algun lloc d'Orient; de bon matí: surts de matinada. Dónes la volta davant del sol, prenent-li un dia d'avantatge. Segueixes sempre així, mai no envelleixes un dia, tècnicament. Camines per la costa en un país foraster, arribes a la porta d'una ciutat, allí un sentinella, veterà a més, els grans mostatxos del vell Tweedy, repenjant en una mena de llança llarga. Passeges pels carrers envelats. Cares enturbantades passant. Les coves fosques de les tendes d'estores, home cepat, Turko el Terrible, assegut amb les cames plegades, fumant una pipa recaragolada. Crits de venedors pels carrers. Beus aigua amb fragància de fonoll, refresc. Vagues amunt i avall tot el dia. Podries trobar-te amb un lladre o dos. Doncs el trobes. El sol se'n va cap a la posta. Les ombres de les mesquites per les columnes; un sacerdot amb un pergamí enrotllat. Tremolor d'arbres, senyal, el vent del capvespre. Segueixo endavant. Cel d'or descolorint-se. Una mare em vigila de la porta estant. Crida els nens a casa amb el seu fosc llenguatge. Una paret alta; darrere, un arpegi de cordes. Cel de nit, lluna, morada, el color de les lligacames noves de la Molly. Escolta. Una noia tocant un d'aqueixos instruments, com es diuen: dulcimers. Passo. 

Probablement no s'hi assembla gens en realitat. La mena de farciment que llegeixes: en la ruta del sol. Esclat de sol a la portada. Somrigué complagut. El que Arthur Griffith va dir de l'encapçalament de l'article de fons de l'Home lliure: un sol d'autonomia surt per nord-oest del carreró de darrere el Banc d'Irlanda. Prolongà el complagut somriure. Quin acudit de jueu, aquest: sol d'autonomia sortint pel nord-oest"

Informació extreta del llibre Literatura Universal, Ed. Castellnou (a cura de Vicenç Llorca i Susanna Rafart)

UNA MIRADA AL FUTUR: LA MEVA VIDA ALS 30 ANYS

RIIIIIIIING! Les set del matí, ja comença un nou dia. Miro al meu costat, ell continua dormint. M’aixeco sense fer soroll procurant no despertar-lo i agafo la roba. Vaig cap al lavabo a dutxar-me; en acabar, em vesteixo, em pentino i vaig a la cuina a esmorzar. Quan he acabat, ell s’ha despertat i ha vingut a veure’m abans que marxés a la feina. Agafo el cotxe i me’n vaig, és l’hora de posar-se a treballar.. Les hores van passant, mica en mica s’apropa l’hora de plegar i tornar a casa. 

En sortir del treball al migdia, marxo cap a casa a dinar. Ell ja ha arribat, la taula ja està parada, només falta fer el dinar. Mengem els dos junts i parlem una estona fins que arriba l’hora que ell ha de marxar a treballar. M’assec una estona perquè no he de tornar a la feina a la tarda i, com cada dimecres, a les cinc marxo a fer la compra de la setmana. Al tornar a casa, com que ell ja ha arribat de la feina, surt a ajudar-me a pujar les bosses. Entre els dos, guardem les coses i ens n’anem a donar un tomb amb el gos fins que es fa fosc. Ara li toca a ell fer el sopar; mentrestant jo vaig parant taula. Sopem els dos junts, veiem la tele una estoneta, recollim i ja va sent hora d’anar-nos a dormir.

Demà ja serà un altre dia, ara toca descansar, bona nit!

                                                                                           Maria Barrantes, 4t d'ESO B