El plaer de l'escriptura

El plaer de l'escriptura
el plaer de l'escriptura

dimecres, 11 de maig de 2022

L'infinit

Veure aquest paisatge m'omple de felicitat, no veure res més que arbres i més arbres em dona 

tranquil·litat.

Allà és on em sento bé, en aquella petit penya-segat del meu poble ,on m'oblido de

les responsabilitats i només sento com el vent m'acaricia la cara.

El fet de no veure passar cotxes per les carreteres, el soroll de l'autobús, el xiulet

del tren, els nens cridant i corrent pel pas de vianants fa que em senti sola. La

diferència és que el meu sentiment de trobar-me sola no és trist, tot el contrari,

sentir-me sola per uns instants és el que m'aporta felicitat dels dies en què

necessito desconnectar. Aquella soledad és a vegades necessària per pensar

sense inconvenients, sense opinions exteriors i per respirar un aire no

contaminat.

Aquest penya-segat és la meva escapatòria


                                                  Paula Copoví, 1r Batx. Literatura Catalana (basat en el quadre de C. 

Friedrich "El caminant sobre un mar de núvols"

La meva llar

 Són les cinc de la tarda, és divendres i la meva setmana ha sigut esgotadora. Em trobo situada al llit quan piquen a la porta. El veig pujar les escales i en el moment en què la meva mirada descobreix la seva sento que torno a respirar, que tota aquesta angoixa i la soledat infinita que havia sentit durant quatre dies desapareix en aquell mateix instant. Sento que s’ha esfumat aquell nus en la gola que m’ofega.

Ens trobem en el sofà veient la nostra sèrie preferida, aquella que tant ens agrada. Ell m’abraça i el meu cap es submergeix entre els seus braços, i torno a ser jo, ja no em preocupa res. En aquell moment els problemes han desaparegut i amb ells tothom, només estem ell i jo. Em quedo tombada sobre el seu pit mentre que ell em fa aquelles carícies que em fan submergir-me en un somni profund.

Sé que és un somni quan em trobo amb la meva àvia, ella va marxar al cel fa dotze anys. Està situada dalt una petita muntanya i m’observa. Estiro els meus dits tot el que puc, vull tornar-la a sentir, però no hi arribo, tanmateix, escolto amb claredat les seves paraules. Em diu que se'n penedeix d’haver marxat tan d’hora, que ella no volia, però la van obligar. Sabia que arran de la seva marxa s’havia emportat la meva felicitat amb ella i per això va accelerar el procés de trobar-me amb ell, de posar-lo en el meu camí. Totes dues sabíem que ell era l’únic que podria salvarme d’aquella tristor que em consumia dia rere dia. Fa dos anys el meu estat d’ànim va empitjorar molt, no hi havia manera de sortir d’aquella depressió. Ella podia salvar-me però no hi era allà per poder-ho fer, llavors va crida-lo i ell no va dubtar un instant en retornar-me aquella felicitat que un dia vaig perdre. Continuàvem parlant quan de sobte els seus petons em van despertar, era l’hora de sopar.

Tots dos paràvem taula, una tasca tan quotidiana però que em feia tan feliç que a la fi ho vaig comprendre tot. Amb el pas dels anys al seu costat he comprès que la meva llar no es trobava en un lloc, sinó en una persona: ell.


                                                               Laura Cobos, 1r Batx Literatura Catalana 






Imaginar era la meva raó de viure

 M’aferrava al silenci de la meva imaginació per esvair-me dels crits. Ja fa anys que era allà, sense sortida per enlloc. No trobava la llibertat, no em trobava a mi. Fa mesos que havia perdut la noció del temps, no sé qui era ni d’on venia. Quan pensava que ja no resistia més, m’amagava en els meus pensaments i buscava aquella llum de records feliços, on podia apreciar la meva família…

L’únic que recordo és aquell dia. Aquell maleït dia. Si no hagués anat… si no hagués portat… si no hagués sortit… tot es remunta al jorn en el qual havia d'entregar el meu treball de final de curs. En el moment que vaig sortir de casa, tot se’m quedà borrós. L’únic que se m'aparegué va ser l’angoixa que m'envaïa i l’esgarrifor que m’acaronà el cos. Seguidament, la mà que m’agafà el cos, em tapà els ulls i la boca. Només puc dir, que aquell vespre, em va canviar la vida.


Avui dia, el patiment per fi ha passat. Miro els records amb ràbia i em continuo preguntant si de veritat vaig fer alguna cosa per mereix-ho. Tot i això, ja no hauré de patir més; el cel m’ha abraçat, el silenci m’ha commogut, l’immensitat m’ha amansit i l’eternitat viurà sempre amb mi. 

Paula Jiménez, 1r Batx Literatura Catalana (narració basada en el poema de Leopardi "L'infinit" i el quadre de Friedrich "El caminant sobre un mar de núvols"



dissabte, 26 de març de 2022

Solitud

 La tènue llum es filtra per les 

escletxes de la persiana.

Tan sols hi resta de la nit

l'aroma d'un perfum barat

i el record del teu cos.

I la teva absència.

                   Domènec Garrido

dijous, 24 de març de 2022

Una època profundament trista

La societat del segle XXI som una generació realment insatisfeta que quant més tenim més en volem. No valorem ni entenem l'ús dels productes i ens movem per pures aparences. I sí, en efecte, estic parlant en primera persona perquè aquest fet és tan exageradament generalitzat que també m'inclou.

Està clar que les marques han estat creades per tal que que existeixi una diferenciació i la rivalitat entre les persones ens dugui a comprar-les i dur-les. Tanmateix, en moltes ocasions, el pensament no va enfocat a l'objecte en qüestió que t'emportaràs a casa, sinó més aviat al logotip de la marca a la qual pertany. Els sentiments i emocions que proporciona el producte resulten molt reconfortants de manera instantània, però són efímers.

L'excitació de posseir l'últim model, posem per cas d'unes Nike, desapareix tan bon punt el mercat en treu un de millor, i aleshores apareix una sensació de frustració que només s'esvairà amb la compra d'aquest darrer.

Malauradament, tenim tan baixa autoestima i poca personalitat que la nostra màxima motivació es basa a tenir el màxim poder adquisitiu i si no és així la felicitat sembla inabastable.

                                               Andrea Gil, Literatura 1r de Batxillerat


Soc una dona

Soc una dona perquè estimo. Soc una dona perquè ploro. Soc una dona perquè

m’emociono. Soc una dona perquè em fan il·lusió les petites coses de la vida. Soc

una dona i n’estic orgullosa.

D’una banda, soc forta, perquè cuido a qui em necessita, vaig a l’institut i m’esforço

per seguir endavant, no deixo que les paraules m’afectin i penso per mi matèixa.

D’altra banda, soc dèbil, perquè ploro quan m’estresso, em sento insegura amb el

meu cos i em sento sola . Però no estic sola. Tinc les meves companyes, amigues,

conegudes, dones fortes que son diferents, cada una més especial que l’altra. Soc

una dona, i m’encanta.






                                 Natalia Andrea Iuran

dimecres, 23 de març de 2022

Experiències versus coses

"Fins i tot del consum de coses esperem ara experiències. El contingut informatiu de les coses, la imatge d'una marca, per exemple, és més important que el valor d'ús. De les coses en percebem sobretot la informació que contenen. En adquirir coses, comprem i consumim emocions. Els productes es carreguen d'emocions mitjançant alguna storytelling. Per a la creació de valor és importantíssim la producció d'informació distintiva que prometi als consumidors experiències especials o l'experiència de l'especial. La informació és sempre més important que l'aspecte de la mercaderia. El contingut esteticocultural d'una mercaderia és el veritable producte. L'economia de l'experiència substitueix l'economia de la cosa"

                                                                              Byung-Chul Han, No-coses


No és gens estrany que avui dia la informació que ens venen dels productes sigui més  important a l'hora de comprar-los que els mateixos productes.

Primer de tot, hem de prendre consciència de l'època en la qual vivim, és a dir, una etapa històrica en què l'opinió de la gent influeix molt quant als articles que consumim. Trobo que tothom alguna vegada ha volgut quelcom, sigui perquè ho té algú o perquè és el que està de moda. Personalment, jo ho he arribat a fer, però reconec que a mesura que passa el temps t'adones que la qualitat del producte no té res a veure amb com t'ho presenten. 

D'altra banda, estem acostumats a mirar sempre la informació del producte, de quina manera es vol vendre i de vegades acabem buscant més una experiència que no pas el producte en si. És més, els anuncis de televisió condicionen molt la nostra percepció a l'hora de comprar articles, ja que anem a buscar allò que ens crida l'atenció, el que és diferent. Aquí és on trobem el prestigi dels productes: "no és el mateix compar-ne de marca que els que ens ofereixen els de mercat".

En conclusió, la societat és la que decideix el que comprarem. Els mecanismes per fer-ho són molts i complexos, entre els quals cal destacar els valors emocionals que transmeten, i la finalitat és captar l'atenció de la gent, sigui com sigui, perquè cerquin l'experiència que inconscientment -o no- volen viure i, per consegüent, acabin adquirint el produccte.

                              Paula Jiménez, Literatura de 1r Batxillerat