Vaig sentir com els meus perseguidors em trepitjaven els talons. I llavors vaig veure la meva única salvació, endinsar-me en el mercat que cada divendres es feia a la plaça del poble. Em vaig escolar entre l'enrenou de gent que intentava obrir-se pas per aconseguir apropar-se al centenar de parades que s'aplegaven una darrere l'altra. Al meu costat hi havia la parada de roba interior, on dues dones es barallaven com a feres per dues calces uns sostenidors de rebaixes.
Vaig continuar corrents, com podia, enmig de la gent que tafanejava. Al cap de pocs minuts, vaig deixar enrere la llarga parada d'olives on semblava que totes les varietats d'aquest aperitiu s'ajuntaven en aquell gran taulell en el qual galledes i més galledes del producte semblaven no acabar mai. També vaig passar per un expositor amb tot de collarets, rellotges i braçalets de tota mena. La jove dependenta intentava vendre el collaret més car a un ancianet que se l'escoltava amb poc interès.
Una dolça olor em va arribar i la meva panxa va rugir com un lleó mort de gana. Al meu davant es trobava la parada més plena de tot el mercat, la de xurros. Tot un assortit de deliciosos capritxos es veien al davant de tot, on un munt de gent esperava el seu torn amb la boca feta aigua i somiant ja en queixalar aquell suculent aliment. Darrere l'aparador hi havia una dona i el seu marit treballant sense descans per satisfer totes les demandes dels seus clients. Al costat d'aquesta sol.licitada parada hi havia un fruiter d'Olot que exposava i venia, orgullós, la seva sucosa fruita conreada i recol.lectada per les seves mans. Vaig mirar cap a l'altre costat, una tenda d'embotits de la comarca marcava la fi d'aquell voluminós mercat. En arribar a la parada, on el comerciant estava venent llonganissa i pernil a un home esvelt, em vaig girar. No vaig veure rastre dels meus perseguidors.
Irene Abad, 3r d'ESO
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada