CRIDA!  de Gala Barnés

 Sovint penso què se n'hauria fet del Marc. Un noi amb molt de talent, però amb por

de desplegar les seves ales i aventurar-se a allò desconegut. Va perdre tant de

temps… Des de petit, els seus pares li havien deixat les coses molt clares; el seu

únic propòsit a la vida havia de ser estudiar i treure les millors notes possibles,

casar-se amb una bona xicota i viure una vida molt millor de la que ells li podien

oferir. Dins d'aquella casa de bojos perfeccionistes, amants de les aparences, de

desprestigiar somnis aliens a les seves ideologies i considerar barbàrie estimar una

persona d'igual sexe... Difícilment tenia un el valor per aventurar-se amb

independència al món. En Marc no va aprendre a pensar per si mateix, no va viure

experiències que l'ajudessin a definir qui era i vull pensar que durant aquells anys va

ser feliç, malgrat no estar vivint la seva vida, sinó la que volien els seus pares.

Durant aquella época només veia en blanc i negre, li havien ensenyat que no

existien els grisos i que tot allò considerat diferent era dolent. Quan va iniciar la seva

etapa adolescent, va començar a conèixer gent nova i es va adonar que no tot

havien de ser extrems i que no tot estava naturalment predeterminat com li havien

donat a entendre. Tampoc li va costar veure que en realitat no li agradaven les

noies. El que sí que se li va fer difícil va ser reconèixer que això no tenia res de

dolent i que lluny de ser una creu més que dur a les seves espatlles, podia significar

l'alliberament que tan ansiosament esperava amb les mans obertes...

Durant aquella època recordo que va refugiar-se molt en la música, llargues tardes

reclòs a la seva habitació. Allò sí que era una veritable odissea; des que sortia de

l'institut fins que arribaven els seus pares, aquella casa s'omplia de joia i felicitat. Va

perjurar que en una altra vida es diria Megan Blue, en honor a una de les seves

artistes preferides del món de la bateria: Megan White. Va intentar explicar als seus

pares la seva nova manera de percebre el que tenia a veure amb la seva identitat

sexual. Hores i hores practicant davant el mirall, dies i dies ideant el discurs perfecte

per fer-se digne d'escoltar i setmanes esperant el moment correcte... Quan va

passar, el disgust per part dels pares va ser tan immens, que qualsevol esperança

que en Marc pogués tenir es va esvair ràpidament. En Marc va arribar a plantejar-se

si realment valia la pena conèixer-se a si mateix o era millor mantenir-se en port

segur. Una tarda va sentir que no podia més, va considerar idees esgarrifadores per

tal de deixar de patir, però un cop va arribar al mirador on pretenia acabar amb tot,

va veure un pamflet mig arrugat a terra, tractava d'una associació de joves que

reivindicava la diversitat amb el seu eslògan; CRIDA! I això va fer, va deixar anar la

ràbia continguda, la decepció, la tristesa, la por...I just quan va sentir que no podia

més el va envair una calma absoluta. Ho va veure tot molt clar. Per primera vegada

a la seva vida va decidir què fer, preferia arriscar-se a viure una vida plena abans

que enfonsar-se en la tristesa més absoluta. Va fer les maletes, acomiadar-se dels

seus pare i entre llàgrimes d'alegria emprendre el trajecte de la seva vida. Un

trajecte que per primera vegada desconeixia quines parades tindria o quin seria el

final.

I aquí em teniu, escrivint l'inici del que ve a ser la seva biogràfica, perquè sé que a

ell li hauria agradat. Potser us preguntareu per què no l'escriu ell mateix, però cal

que entengueu que després de tot el que va passar, el Marc no pot tornar. Va ser

sortir d'aquella casa que va decidir passar pàgina. Si encara hi ha algú encuriosit a

saber qui sóc, ho lamento, però no us ho puc dir, però bé, ara que ho penso potser

us ho puc deixar caure… Un petó molt fort a qui m'està llegint ara mateix.

                                                                                                           Megan Blue

Narració guanyadora del Concurs Literari "Roca Plana", de Roda de Berà