El plaer de l'escriptura

El plaer de l'escriptura
el plaer de l'escriptura

divendres, 25 d’abril de 2014

INSTANT

No recordo els esclats de les bombes ni el so insistent de les metralletes ni de tots aquells crits de desesperació i de patiment. Però sí que recordo el temor que em van trasmetre els teus ulls, la teva expressió de pànic que em va arrissar la pell, el teu braç que es va estirar intentant demanar ajut mentre el teu cos queia lentament. La teva pell plorava de suor, el teu cabell intentava fugir volant com la teva sang, que rajava sense cessar del teu pit. I jo, indefens, vaig observar-te desconcertat, sense recordar-me d'expulsar l'aire per desinflar els meus pulmons, sense pensar ni per un segon en tota la gent que s'arrossegava demanant ajuda. Només tu.

Sembla mentida que avui en dia encara hi hagi motius per enfonsar un poble, una nació. Per destrossar famílies, desitjos, sentiments ... per acabar amb un mateix. Sóc iraquià i sí, també musulmà i dels pocs homes que van sobreviure, dissortadament, a la guerra que es va iniciar el 2003. Desconfiança, malícia, poder, van ser alguns dels motius pels quals jo, com molta més gent tant del meu país com no, vam patir.

Vaig perdre la meva mare, el meu pare, el meu germà petit, la meva germana i potser a  més de quatre o sis tiets i tietes, però tot i faltar-me l'aire constantment, el que em va doldre més, esqueixant el meu pit, estrangulant-me i oblidant els motius pels quals encara segueixo aquí, va ser perdre la meva princesa, la meva estimada filla Nàdia. La guerra va deixar-me pres d'aquest horrible record que no em deixa dormir. 

Per a totes aquelles persones que creuen que la guerra és devastadora no saben el que es pateix després, aquells records que romanen dins teu i que cada cop s'apoderen més del teu cap envaint aquells que són dignes de recordar. Que n'és d'esgarrifós veure mirades d'ira preparades per atacar, per pensar en si mateix sense imposar per davant cap sensació! Maleïts aquells que converteixen germans en enemics! Endimoniats aquells que et fan actuar com menys vols!

I jo, amor meu, encara maleeixo aquell instant ... en què et vaig disparar.

Irene Lozano, 1r de Batxillerat

Cap comentari:

Publica un comentari