M'aixeca un fort brunzit acompanyat d'una lluminositat intensa que es reflecteix a les meves parpelles. Aconsegueixo posar-me dempeus i córrer fins al soterrani. Tinc molta por. Pujo a despertar la mare i tots dos baixem al fortí de casa. El pare està en perill i tots dos comencem a plorar i a preocupar-nos per ell, encara que sé que és molt fort. Ja portem un any de conflicte i tinc por que això no acabi mai. La meva mare m'abraça ben fort i mentre li regalimen llàgrimes dels seus ulls brillants com maragdes verdes em diu que tot anirà bé. Jo la crec malgrat que la meva ànima està inquieta.
Sembla que el bombardeig ha amainat i sortim del soterrani cap a la superfície. La mare em prepara una llesca de pa amb una mica de formatge que va sobrar ahir. Em dóna les gràcies i em fa un petó a la galta.
Quan el sol està a punt de posar-se. el pare entra per la porta i vaig a abraçar-lo amb totes les meves forces. La mare plora d'alegria mentre corre darrere meu per omplir-lo de petons. Em fixo que el pare coixeja de la cama dreta i el seu pantaló de militar està tacat de sang. "No us preocupeu, no és res. Només una rascada", ens diu. La mare m'envia a buscar la infermera del poble i ve a inspeccionar la cama del pare. Com ens temíem, té una ferida summament profunda al genoll que podria fer-li perdre la cama. L'han d'operar d'urgència.
Caic. Em desmaio a terra amb aquest comentari de la jove metgessa. Escolta la meva mare que crida em meu nom mentre unes mans suaus i fredes m'acaronen el meu rostre inert abans d'endinsar-me en un profund somni.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada