Tranquil.la, tot anirà bé em repeteixo, sense creure-m'ho massa. Entro per la porta del banc, una porta més aviat lletja i molt pesada, em costa bastant d'obrir-la. Les mans em tremolen, i me les poso a les butxaques per a dissimular-ho. M'apropo a l'encarregat amb un ritme tranquil i serè, mentre noto el pes del revòlver a la butxaca interior de la jaqueta. Sembla que a cada passa pesi més.
L'home em mira mentre em pregunta si necessito alguna cosa. Té uns ulls tristos i cansats, no deu haver dormit gaire. Decideixo que és el moment: poso el dit al gallet i apunto entre aquests ulls, que passen d'estar cansats a ser els ulls d'una presa: uns ulls neguitosos i suplicants. Que ningú mogui ni un sol dit, això és un robatori! dic, i veig les intencions de fugir de tots els presents. Hi ha algú que té la valentia (o l'estupidesa) d'intentar trucar a algú amb el mòbil. Mala sort, un ostatge menys. Li disparo primer a la mà, i llença un crit d'esglai, un crit que silencio amb un segon tret al cap.
Ara em dirigeixo un altre cop a l'home dels ulls tristos, que es troba en estat de xoc. Li dic que si fa tot el que li mano, no prendrà cap mal i, de sobte, noto un cop sec al cap i començo a veure-hi doble. Em marejo i me'n vaig de cop al terra. Qui ho ha fet? em pregunto, i veig un dels ostatges. Ha gosat pegar-me? Penso, i m'assabento que duu una placa de policia. M'han traït, algú deu haver explicat el meu pla a les autoritats, i finalment, quan els ulls se'm tanquen, tinc la certesa que demà els obriré entre barrots.
Nerea Fontseca, 4t d'ESO
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada