|
Era una nit fosca,
els carrers freds de la ciutat es trobaven inundats de pluja, llàgrimes i sang,
de por; d’inquietud i temor. Feia molt que el sol havia deixat d’aparèixer.
Potser s’havia espantat en veure tals abominacions i havia fugit, o només, potser
només, seguia apareixent cada dia però ningú ja no el podia veure. Els crits no havien cessat, però, jo ja no
els escoltava. Ningú els escoltava ja. Caminava a l’uníson com un cos sense
ànima, buit, sense esperança ni escapada. Fa temps que vaig deixar d’escanejar
rostres i cossos mentre caminava, buscant les respiracions irregulars, els
moviments de parpelles, alguna cosa que em suggerís que la gent llençada al
terra estava simulant estar inconscient. Fins ara totes les respiracions eren
uniformes i totes les parpelles estaven quietes.
|
La cara em cremava pels talls superficials,
però els meus ulls estaven secs. Aquestes morts nomes eren una altra càrrega
que no era capaç de suportar. Feia molt que m’havia abandonat, que havia après
a evadir-me d’aquest món. Ja no m’esperava ningú a casa.
Havia aconseguit escapar de la
persecució dels nazis,; en canvi, no sabia si la meva família havia tingut la
mateixa sort. El meu subconscient sabia que no podien seguir vius, però jo,
simplement, no volia pensar-hi més. Durant aquest temps, la soledat havia sigut
la meva companya i el meu coixí a les nits fredes al dur terra.
El dia que estava esperant va
arribar. Va ser una tarda plujosa, jo em trobava ajupit en un racó consumit per
la gana i el cansament. Uns soldats es van apropar a mi, alçant violentament
les seves armes. Possiblement les mateixes armes que van matar milers de persones o fins i totes les mateixes
que van amenaçar la meva família.
Seguidament van cridar unes paraules ja inaudibles per a mi i a continuació el
fred metall en el clatell que anunciava la fi del sofriment, l’arribada de la
llibertat i la tranquil·litat eterna.
Layla
Zaoui El Aggari , 4t d’ESO
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada