Recordo aquell
dia com si fos ahir, sentir que no saps res del que està passant , no tenir ni
la més mínima idea de per què ho fan, et fa sentir impotència. Impotència en no
poder gairebé ni articular paraula
perquè l’ossuda mà d’un vell home no t’ho permet. Por. Sentia com les cames em
tremolaven, tant que temia que ells també ho notessin.
Amb prou feines
podia escoltar què deien aquells homes; només vaig poder distingir-ne l’idioma,
però no recordo res més del trajecte. Això sí, recordo detalladament com era el
paratge on em tenien segrestada. Recordo el soroll que provocaven les gotes que
queien del sostre en xocar contra terra. Recordo moltíssimes coses, que mai
podré oblidar. Però només hi ha una cosa que no recordo; el seu rostre. Després
de quinze anys, segueixo intentant recordar un sol tret que el pugui
identificar, però els metges no em creuen, i mai em deixaran sortir d’aquí.
Noèlia López, 4t d'ESO
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada