El plaer de l'escriptura

El plaer de l'escriptura
el plaer de l'escriptura

dilluns, 26 d’octubre de 2015

La flama dels records

Estimat Jordi:
T'escric en aquest llarg dia d'hivern, en què el fred que sentim per dins no és comparable al que s'amaga darrere la finestra d'aquest lloc tan nostre. Per quan arribi el dia que cap dels dos anhela; per quan s'acabi el camí i no desperti al teu costat. Pot ser que s'apropi el dia en què sigui incapaç de comprendre que no sóc amb tu, que sóc a l'altre costat de les vies i no responc, que un tren m'ha pres tots els records i només ha deixat una mirada dins de la qual  cada cop és més difícil de perdre's.

Per si demà em perdo encara més per casa, plantant-me davant de cada porta, preguntant-me on sóc, qui sóc. Qui ets. Per si demà oblido el teu nom i no recordo en mirar les fotografies que ens passem hores mirant. Seria massa fàcil dir que tinc por i no vull fer-ho, però ho faig, perquè no vull oblidar-ho. Por de no marxar del tot i fer-te mal, por d'oblidar el nostre “ara i sempre”, d'oblidar la teva olor, els teus ulls; por d'oblidar-te.

Et dono les gràcies “per si demà”, sempre amb el temor que arribi el final. Gràcies per recordar-me que jo sóc d'aquelles de: “em quedo si tu et quedes”, dels petons infinits i les nits en vetlla. Gracies per llegir-me cadascun dels paràgrafs que un dia la meva ment era capaç d'escriure. Per llegir-me amb la passió amb què jo ho vaig escriure. Sé que en el fons una part de mi continuarà amb la nostra història, tan sincera com les cançons que sovint escoltàvem i que tornes a reproduir constantment perquè recordi. Una part de mi seguirà recordant i estimant cada carécia de les teves mans, perquè una malaltia no ha de poder amb nosaltres. No ha de poder amb els nostres somriures, que desfan el gel d'allà on anem. M'emportaré una vida plena. De penjar-nos cada nit una mica més de la lluna, de passar-nos hores al terrat i de seguir veient-nos brillant amb la  llum amb què sempre ho hem fet.


Com tu bé saps, l'Alzheimer s'ha convertit en un dels pitjors dimonis per a tots dos i cada nit ens esgarrapa més i més, fent la ferida més profunda. No obstant, no vull que oblidis que sempre has estat tu el que m'ha fet sentir aquell vertigen cada dia de les nostres vides; que has estat tu l'única persona per qui tornaria a viure, encara que ja conegui el nostre final.

                                                                                                Ariadna Rodríguez, 4t d'ESO


Cap comentari:

Publica un comentari