Estimat
Jordi:
T'escric
en aquest llarg dia d'hivern, en què el fred que sentim per dins no és
comparable al que s'amaga darrere la finestra d'aquest lloc tan
nostre. Per quan arribi el dia que cap dels dos anhela; per quan
s'acabi el camí i no desperti al teu costat. Pot ser que s'apropi el
dia en què sigui incapaç de comprendre que no sóc amb tu, que sóc
a l'altre costat de les vies i no responc, que un tren m'ha pres tots
els records i només ha deixat una mirada dins de la qual cada cop és més
difícil de perdre's.
Per
si demà em perdo encara més per casa, plantant-me davant de cada
porta, preguntant-me on sóc, qui sóc. Qui ets. Per si demà oblido
el teu nom i no recordo en mirar les fotografies que ens passem hores
mirant. Seria massa fàcil dir que tinc por i no vull fer-ho, però
ho faig, perquè no vull oblidar-ho. Por de no marxar del tot i fer-te
mal, por d'oblidar el nostre “ara i sempre”, d'oblidar la teva
olor, els teus ulls; por d'oblidar-te.
Et
dono les gràcies “per si demà”, sempre amb el temor que
arribi el final. Gràcies per recordar-me que jo sóc d'aquelles de:
“em quedo si tu et quedes”, dels petons infinits i les nits en
vetlla. Gracies per llegir-me cadascun dels paràgrafs que un dia la
meva ment era capaç d'escriure. Per llegir-me amb la passió amb què jo ho vaig escriure. Sé que en el fons una part de mi continuarà
amb la nostra història, tan sincera com les cançons que sovint
escoltàvem i que tornes a reproduir constantment perquè recordi.
Una part de mi seguirà recordant i estimant cada carécia de les
teves mans, perquè una malaltia no ha de poder amb nosaltres. No
ha de poder amb els nostres somriures, que desfan el gel d'allà on
anem. M'emportaré una vida plena. De penjar-nos cada nit una mica
més de la lluna, de passar-nos hores al terrat i de seguir veient-nos brillant amb la llum amb què sempre ho hem fet.
Com
tu bé saps, l'Alzheimer s'ha convertit en un dels pitjors dimonis per a
tots dos i cada nit ens esgarrapa més i més, fent la ferida més
profunda. No obstant, no vull que oblidis que sempre has estat tu el
que m'ha fet sentir aquell vertigen cada dia de les nostres vides;
que has estat tu l'única persona per qui tornaria a viure, encara
que ja conegui el nostre final.
Ariadna Rodríguez, 4t d'ESO
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada