La Susanna s’apropà, temorosa i
lenta, a l’intèrfon del seu pis. Una boira omplia els carrers d’Hospitalet
d’una tristesa gairebé inevitable. La cansada noia va pressionar el botó molt
breument, semblava que tingués por que el receptor s’enfurismés amb el so del
timbre. Una veu molt ronca i greu va respondre:
-Qui és?- va dir mentre tossia.
-La Susanna.- digué la noia amb un fil molt prim de veu.
La porta es va obrir i ella va
entrar, lentament, al replà d’aquell lúgubre pis. L’inquietant silenci que
caracteritzava aquell indret es va veure trencat pel plor d’un nadó acabat de
llevar. En arribar a la porta, la Susanna va sospirar i entrà a l’interior
sense fer soroll. El seu marit era a la cuina, visiblement begut, estava
repenjat a la tauleta que hi havia a la vora del refrigerador. Tot d’una va cridar:
-On cony eres?! Porto estona esperant-te!
La Susanna es va moure amb cura
cap al marbre, sense atrevir-se a respondre. Aquell ordinari
i malhumorat home la subjectà bruscament pel braç.
-Deixa’m en pau, Marc !- li
suplicà la dona, mentre els seus ulls arrencaven a plorar. Va
aconseguir fugir de la força d’aquell ésser, al qual abans estimava amb tota la
seva ànima i va dirigir-se al menjador, on es trobava el seu fill.
Desafortunadament , el nen petit havia viscut molt conflictes com aquells, però
la Susanna va fer tot el possible perquè el que acabava de presenciar fos el
darrer.
David Cobos, 1r Batxillerat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada