Terror
En
entrar a la cambra, tenia tanta por que vaig abraçar el meu xicot tan fort com
vaig poder, i ell va aprofitar l’oportunitat per besar-me. Però de sobte, un
pallasso amb una serra mecànica ens va espantar sobtadament. Tenia una cara
endimoniada i el soroll de la serra em perforava el cervell. De l’ensurt, vaig
xisclar i vaig córrer sense un rumb fix, intentant que la meva parella em
seguís i que aquell pallasso deixés de fer-ho.
Per
fi, el vam despistar, vam mirar enrere i no hi era, però al mirar endavant vam
veure una noia castanya, amb una túnica blanca i tan prima que fins i tot se li
notaven tots els ossos facials, que ens va cridar davant dels nostres morros.
Em vaig espantar, és clar, però necessitava trobar sortides i altres
escapatòries per poder deixar al pallasso, que cada cop s’apropava més i aquella
noia que teníem al davant. Bloquejada, el meu xicot va prendre la iniciativa i va
arrencar a córreral veure una porta que semblava la sortida d’aquell malson,
però per desgràcia continuava.
Vam
tancar la porta amb totes les nostres forces, i al girar-nos, vam veure tota classe
de personatges terrorífics: un noi sense cap, un zombi, una noia posseïda, una
quantitat enorme de persones amb ferides, als quals se’ls veien els budells, el
cervell, molta sang... Jo preferia tornar enrere, però el meu xicot va començar
a obrir pas i intentar sortir d’aquell lloc. Jo no podia més, la por que tenia
era immensa, i en l’únic que pensava era a treure-me’ls del damunt i sortir ja
d’aquell lloc.
Donant
voltes i passant per molts passadissos, deixant enrere molts personatges, vam
veure una porta que seria la que ens conduiria a l’exterior. De cop, ens van
agafar pels peus, immòbils i amb el desig enorme de sortir d’allà. Els vaig
trepitjar la mà i per revenja es van quedar amb la meva sabata. Però al final
el meu xicot i jo vam poder abandonar aquella magnífica
casa del terror i sortir més enamorats
que mai.
Judith Robles, 3r d'ESO, 2016-17
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada