La meva vida comença ara

 Estava a l’hospital, m’acabava de llevar i vaig adonar-me’n que ho veia tot en un sol

color rosa. No m’ho podia creure, vaig quedar completament estupefacte. Després

de tants anys el meu somni s’havia fet realitat, per fi la meva família havia tingut el

plaer de concedir-me’l.

Eutanàsia. Durant molts anys havia lluitat dia rere dia per veure la vida de color

rosa, bé, la vida que jo considerava vida.

Fa tres anys vaig patir un greu accident de cotxe que va deixar-me paralítica de

tronc en avall. No m’imaginava la possibilitat de no fer un sol pas sense ajut, de no

poder reproduir-me i de no sentir plaer mai més.

I vet aquí el problema existencial, no tornaria a ser capaç de fer esport. L’atletisme, que havia estat la meva forma de vida des dels tres anys, acabaria sent un borrós record d’allò que una vegada m’havia fet immensament feliç.

Aquella vida que m'esperava  no estava feta per mi; per mi no era viure, sinó sobreviure. Així que, des de llavors, vaig demanar del dret i del revés l’opció de morir voluntàriament. 

Volia dormir eternament i despertar-me de nou veient la meva nova vida de  colors.

                                              Andrea Gil, 1r de Batxillerat