Rosa

Escolto el meu cor accelerat, molt accelerat. Intento situar-me, però la foscor

m'envaeix. Em costa respirar cada vegada més. Estrenyo tot el que puc els meus

punys i intento obrir els ulls. No puc. En un tercer intent una llum molt intensa

colpeja tots els meus sentits quan finalment aconsegueixo obrir el teló. Parpellejo

uns quants cops per treure'm aquesta claró de la pupil·la. A l'enfocar la vista penso

que encara estic somiant. Absolutament tot és de color rosa. Se m’accelera la

respiració encara més. Una infermera de mans glaçades toca el meu braç i jo

m'aixeco instintivament, despertant-me del meu trànsit. Estic a l'hospital? Em giro

cap a la noia mentre obro i tanco els ulls amb tota la meva força, odiava el rosa, i li

pregunto desesperadament que faig aquí.

-Vas tindre un accident de cotxe, tu conduïes i al darrere hi anava el teu fill. Després d'això has estat en coma un mes però ell... no se n’ha pogut sortir. Ho sento.

Les llàgrimes recorren cada racó del meu rostre amb molta delicadesa, mentre que un forat dins la meva ànima creix d'esgarrant cada record que tinc amb la meva criatura. Tanco els ulls desitjant no tornar a obrir-los, el rosa era el seu color preferit.
                                                                              

                                                               Núria Abad, 1r de Batxillerat