Són les cinc de la tarda, és divendres i la meva setmana ha sigut esgotadora. Em trobo situada al llit quan piquen a la porta. El veig pujar les escales i en el moment en què la meva mirada descobreix la seva sento que torno a respirar, que tota aquesta angoixa i la soledat infinita que havia sentit durant quatre dies desapareix en aquell mateix instant. Sento que s’ha esfumat aquell nus en la gola que m’ofega.
Sé que és un somni quan em trobo amb la meva àvia, ella va marxar al cel fa dotze anys. Està situada dalt una petita muntanya i m’observa. Estiro els meus dits tot el que puc, vull tornar-la a sentir, però no hi arribo, tanmateix, escolto amb claredat les seves paraules. Em diu que se'n penedeix d’haver marxat tan d’hora, que ella no volia, però la van obligar. Sabia que arran de la seva marxa s’havia emportat la meva felicitat amb ella i per això va accelerar el procés de trobar-me amb ell, de posar-lo en el meu camí. Totes dues sabíem que ell era l’únic que podria salvarme d’aquella tristor que em consumia dia rere dia. Fa dos anys el meu estat d’ànim va empitjorar molt, no hi havia manera de sortir d’aquella depressió. Ella podia salvar-me però no hi era allà per poder-ho fer, llavors va crida-lo i ell no va dubtar un instant en retornar-me aquella felicitat que un dia vaig perdre. Continuàvem parlant quan de sobte els seus petons em van despertar, era l’hora de sopar.
Tots dos paràvem taula, una tasca tan quotidiana però que em feia tan feliç que a la fi ho vaig comprendre tot. Amb el pas dels anys al seu costat he comprès que la meva llar no es trobava en un lloc, sinó en una persona: ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada