M’aferrava al silenci de la meva imaginació per esvair-me dels crits. Ja fa anys que era allà, sense sortida per enlloc. No trobava la llibertat, no em trobava a mi. Fa mesos que havia perdut la noció del temps, no sé qui era ni d’on venia. Quan pensava que ja no resistia més, m’amagava en els meus pensaments i buscava aquella llum de records feliços, on podia apreciar la meva família…
L’únic que recordo és aquell dia. Aquell maleït dia. Si no hagués anat… si no hagués portat… si no hagués sortit… tot es remunta al jorn en el qual havia d'entregar el meu treball de final de curs. En el moment que vaig sortir de casa, tot se’m quedà borrós. L’únic que se m'aparegué va ser l’angoixa que m'envaïa i l’esgarrifor que m’acaronà el cos. Seguidament, la mà que m’agafà el cos, em tapà els ulls i la boca. Només puc dir, que aquell vespre, em va canviar la vida.
Avui dia, el patiment per fi ha passat. Miro els records amb ràbia i em continuo preguntant si de veritat vaig fer alguna cosa per mereix-ho. Tot i això, ja no hauré de patir més; el cel m’ha abraçat, el silenci m’ha commogut, l’immensitat m’ha amansit i l’eternitat viurà sempre amb mi.
Paula Jiménez, 1r Batx Literatura Catalana (narració basada en el poema de Leopardi "L'infinit" i el quadre de Friedrich "El caminant sobre un mar de núvols"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada