Aquest fragment de conte de Dorothy Parker, una de les escriptores novaiorqueses més brillants de principis del segle XX, fa una crítica d'aquella societat usant la seva fina ironia i bon humor.

LA SRA. CARRINGTON I LA SRA. CRANE

-Nena - va dir la sra. Carrington - n'he quedat tan farta que no les podia aguantar ni un moment més. Ni un moment més.

-T'entenc molt bé - va dir la sra. Crane. - És el mateix sentiment que tinc jo sempre.

-T'ho juro, si no m'arribo a escapar de la partida de bridge de casa l'Àngela et juro que no sé pas què hauria fet.

-No m'has de dir res, t'entenc perfectament. No m'has de dir res.

-Aquella buidor. I aquella superficialitat. I sempre han d'estar criticant. I sempre han d'estar parlant de la roba que es compraran i de què fan per estar primes. N'estic tipa, en tinc ben bé prou. No, gràcies maca, potser que no prengui cap entrepà més, sinó demà hauré de rebaixar-ho anant tot el dia a peu.

-A mi caminar no em serveix de res. El que faig és arribar amb els peus fins a l'altura del cap trenta-cinc vegades cada matí, i després, estar-me de dinar.

Dorothy Parker

Més enllà de la realitat que percebem a través dels nostres sentits, més enllà de la nostra quotidianitat, se'ns apareix la realitat oculta, amagada, dels nostres somnis, les nostres pors, les nostres esperances, soterrats en el més profund del nostre subconscient. Aquest text - excel.lentment escrit i suggeridor de diversos sentits, segons el meu parer-  vol ser una petita mostra de l'exploració de  les cavitats més pregones de l'ésser humà.

SORRA

La clau tenia forma d’ocell, encara que el mateix ocell em deia que una clau no pot tenir forma d’ocell, perquè llavors no és una clau. El fred va matar l’ocell, i el dolç soroll de les ones del mar em va fer voler anar fins a la gelateria a peu de platja. Quan hi vaig arribar, un surfista em va advertir dels preus exagerats que hi havia allà. Malgrat això, vaig comprar un pot de salsa pagant amb la clau que no era una clau. La nit hivernal feia que els meus peus descalços es cremessin al trepitjar la sorra, encara que a vegades entrava a dins de les sabates, que estaven una mica trencades, i això era incòmode. Una veu familiar em va cridar, i la sorra es va transformar en un terra de cristalls. 

    Julio Schimbator, 1r Batx.

HAYTSU

Obro els ulls i endevino el serè rostre de la meva estimada companya, adormida, somiant en un món ple de possibilitats. Li faig un petó al front i em vesteixo per anar a treballar. Abans de sortir de l'habitació, faig una ullada per la finestra i em quedo admirant el bell paisatge que se'm presenta. Clars contrastos entre la natura del Mont Fuji i els majestuosos gratacels de la ciutat. Obro la porta de l'habitació i la tanco suaument, amb cura.

Entro al meu despatx i encenc l'ordinador, preparat ja per a la jornada de treball. Em preparo un cafè i obro el programa amb què treballo i començo a teclejar mentre escolto una suau música del cèlebre compositor Nobuo Nematsu, amb la qual el meu cervell es relaxa i treballa millor.

L'endemà em sorprenc quan la Haytsu m'abraça pel pit em besa a la galta, somrient. Jo li dono el bon dia i anem a donar una volta per la ciutat. Anem a menjar Ramen al lloc més famós de la metròpoli i , després, a la tarda ens passem l'estona jugant a videojocs i veint sèries d'animació japonesa, fins que ens quedem adormits, atapeïts per la calor de la vida de què estem envoltats, treta com d'un somni.

Òscar Muñoz, 4r ESO C

TOT ESFORÇ TÉ LA SEVA RECOMPENSA

Em llevo a dos quarts de sis del matí per anar a l'oficina com faig de costum. No m'emociona gaire el meu treball. Sempre hi ha el mateix ambient: l'home fort i corpulent fent fora aquells que protesten  quan no se'ls dóna més temps per fer els pagaments endarrerits, la secretària parlant per telèfon mentre es pren el seu cafè i, finalment, els treballadors sotmesos a les ordres tiràniques del seu cap. Aquesta és la visió que tinc davant meu tots els dies menys el diumenge, en què ningú hi va , a treballar.

Faig el que he de fer i surto de casa, però el meu cotxe està espatllat, així que no em queda altre remei que agafar el transport públic. Vaig a la parada de la cantonada i espero fins que arriba l'autobús. Pago bitllo-bitllo i hi pujo. M'assec sola i començo a escoltar música. Quan arribo a la meva destinació, baixo i camino fins a l'edifici blavós del carrer oposat. Agafo l'ascensor i premo el botó on hi posa el tres. No arribava molt d'hora, així que vaig fer les passes més llargues. Per a la meva sorpresa, el director restava dret prop de la meva taula. Em vaig espantar però vaig rumiar si havia comès alguna negligència. M'equivocava. Un somriure es va dibuixar al meu rostre quan em van comunicar que havien decidit augmentar-me el sou. Mai a la vida havia estat tan contenta com aquell dia. En aquell moment, em vaig adonar que deu anys de treball i esforç havien valgut la pena.

Laura Soriano, 4r d'ESO C

JAMES JOYCE I LA SEVA OBRA ULISSES (1922): L'ÚS DEL MONÒLEG INTERIOR

L'Ulisses és una obra mestra de la literatura contemporània. Seguint l'estructura de l'Odissea, Bloom torna a casa, no sense haver salvat el jove Dèdalus-Telèmac d'un enfrontament en el barri xinès de Dublín. La varietat de to, de la tragèdia a la paròdia, l'habilitat amb què usa les estructures sintàctiques i el llenguatge, la utilització del temps, reduït a divuit hores, i, molt especialment, el monòleg interior fan d'aquesta obra un punt de referència incontestable per als narradors actuals. 

Els fets que s'hi exposen queden brillantment presentats per mitjà de la tècnica esmentada. Vegem-ho en la traducció de la narració de Joaquim Mallafré:

"Al marxapeu es palpà la butxaca del darrere per si portava la clau. Aquí no. Als pantalons que em vaig treure. L'haig d'agafar. La patata, ja la tinc. L'armari cruix. No cal que la destorbi. S'ha girat com si encara tingués son. Ajustà la porta d'entrada darrere d'ell sense fer gens de soroll, una mica més, fins que la part de baix caigué suaument sobre la llinda, una tapadora fluixa. Semblava tancat. Ja estarà bé fins que torni. 

Travessà cap al costat del sol esquivant la trampa desajustada del soterrani del número 75. El sol s'acostava al campanar de Sant Jordi. Farà calor, em penso. Sobretot amb aquesta roba negra se sent més. El negre condueix, reflecteix,  (o refracta?), la calor. Però no em podia pas posar el vestit clar. Semblaria un pícnic. Cloïa les parpelles amb freqüència plàcidament mentre caminava per la tebior agradable. La furgoneta de pa de Boland repartint en safates el nostre pa de cada dia, però ells s'estima més les barres del dia abans, torrades de tots dos costats, crostes cruixents calentes. Et fa sentir jove. En algun lloc d'Orient; de bon matí: surts de matinada. Dónes la volta davant del sol, prenent-li un dia d'avantatge. Segueixes sempre així, mai no envelleixes un dia, tècnicament. Camines per la costa en un país foraster, arribes a la porta d'una ciutat, allí un sentinella, veterà a més, els grans mostatxos del vell Tweedy, repenjant en una mena de llança llarga. Passeges pels carrers envelats. Cares enturbantades passant. Les coves fosques de les tendes d'estores, home cepat, Turko el Terrible, assegut amb les cames plegades, fumant una pipa recaragolada. Crits de venedors pels carrers. Beus aigua amb fragància de fonoll, refresc. Vagues amunt i avall tot el dia. Podries trobar-te amb un lladre o dos. Doncs el trobes. El sol se'n va cap a la posta. Les ombres de les mesquites per les columnes; un sacerdot amb un pergamí enrotllat. Tremolor d'arbres, senyal, el vent del capvespre. Segueixo endavant. Cel d'or descolorint-se. Una mare em vigila de la porta estant. Crida els nens a casa amb el seu fosc llenguatge. Una paret alta; darrere, un arpegi de cordes. Cel de nit, lluna, morada, el color de les lligacames noves de la Molly. Escolta. Una noia tocant un d'aqueixos instruments, com es diuen: dulcimers. Passo. 

Probablement no s'hi assembla gens en realitat. La mena de farciment que llegeixes: en la ruta del sol. Esclat de sol a la portada. Somrigué complagut. El que Arthur Griffith va dir de l'encapçalament de l'article de fons de l'Home lliure: un sol d'autonomia surt per nord-oest del carreró de darrere el Banc d'Irlanda. Prolongà el complagut somriure. Quin acudit de jueu, aquest: sol d'autonomia sortint pel nord-oest"

Informació extreta del llibre Literatura Universal, Ed. Castellnou (a cura de Vicenç Llorca i Susanna Rafart)

UNA MIRADA AL FUTUR: LA MEVA VIDA ALS 30 ANYS

RIIIIIIIING! Les set del matí, ja comença un nou dia. Miro al meu costat, ell continua dormint. M’aixeco sense fer soroll procurant no despertar-lo i agafo la roba. Vaig cap al lavabo a dutxar-me; en acabar, em vesteixo, em pentino i vaig a la cuina a esmorzar. Quan he acabat, ell s’ha despertat i ha vingut a veure’m abans que marxés a la feina. Agafo el cotxe i me’n vaig, és l’hora de posar-se a treballar.. Les hores van passant, mica en mica s’apropa l’hora de plegar i tornar a casa. 

En sortir del treball al migdia, marxo cap a casa a dinar. Ell ja ha arribat, la taula ja està parada, només falta fer el dinar. Mengem els dos junts i parlem una estona fins que arriba l’hora que ell ha de marxar a treballar. M’assec una estona perquè no he de tornar a la feina a la tarda i, com cada dimecres, a les cinc marxo a fer la compra de la setmana. Al tornar a casa, com que ell ja ha arribat de la feina, surt a ajudar-me a pujar les bosses. Entre els dos, guardem les coses i ens n’anem a donar un tomb amb el gos fins que es fa fosc. Ara li toca a ell fer el sopar; mentrestant jo vaig parant taula. Sopem els dos junts, veiem la tele una estoneta, recollim i ja va sent hora d’anar-nos a dormir.

Demà ja serà un altre dia, ara toca descansar, bona nit!

                                                                                           Maria Barrantes, 4t d'ESO B

La meva relació amb la lectura i l'escriptura.

Fes-me recordar allò que hom perd

Milers de sensacions que penetren els meus ulls s'escapen per la meva boca, s'alcen ben amunt i arriben a un lloc inassolible, on tot és possible, on és permès de tornar enrere, tenir amics invisibles o, fins i tot, vèncer el que tothom tem tant: la mort. Pocs són els afortunats que poden gaudir d'aquest lloc anomenat imaginació. La millor manera d'endinsar-te en aquest món és somniar, però de vegades, per tal de recordar, cal deixar-ho per escrit. És per aquest motiu que saber escriure i llegir és tan important, no tan sols pel fet de poder comunicar-nos, d'entendre el nostre entorn i  poder transmetre tot el que som a les noves generacions, sinó perquè sovint hi ha valors que la gent acaba perdent, valors que acaben fugint i que no tornen. Llegint i escrivint exercitem la nostra ment i , de més a més, aquests dos processos aconsegueixen transportar-nos a dimensions que mai havíem arribat a creure que podíem assolir.

Irene Lozano, 1r Batxillerat