El plaer de l'escriptura

El plaer de l'escriptura
el plaer de l'escriptura

dijous, 9 de gener de 2014

JAMES JOYCE I LA SEVA OBRA ULISSES (1922): L'ÚS DEL MONÒLEG INTERIOR

L'Ulisses és una obra mestra de la literatura contemporània. Seguint l'estructura de l'Odissea, Bloom torna a casa, no sense haver salvat el jove Dèdalus-Telèmac d'un enfrontament en el barri xinès de Dublín. La varietat de to, de la tragèdia a la paròdia, l'habilitat amb què usa les estructures sintàctiques i el llenguatge, la utilització del temps, reduït a divuit hores, i, molt especialment, el monòleg interior fan d'aquesta obra un punt de referència incontestable per als narradors actuals. 
Els fets que s'hi exposen queden brillantment presentats per mitjà de la tècnica esmentada. Vegem-ho en la traducció de la narració de Joaquim Mallafré:

"Al marxapeu es palpà la butxaca del darrere per si portava la clau. Aquí no. Als pantalons que em vaig treure. L'haig d'agafar. La patata, ja la tinc. L'armari cruix. No cal que la destorbi. S'ha girat com si encara tingués son. Ajustà la porta d'entrada darrere d'ell sense fer gens de soroll, una mica més, fins que la part de baix caigué suaument sobre la llinda, una tapadora fluixa. Semblava tancat. Ja estarà bé fins que torni. 

Travessà cap al costat del sol esquivant la trampa desajustada del soterrani del número 75. El sol s'acostava al campanar de Sant Jordi. Farà calor, em penso. Sobretot amb aquesta roba negra se sent més. El negre condueix, reflecteix,  (o refracta?), la calor. Però no em podia pas posar el vestit clar. Semblaria un pícnic. Cloïa les parpelles amb freqüència plàcidament mentre caminava per la tebior agradable. La furgoneta de pa de Boland repartint en safates el nostre pa de cada dia, però ells s'estima més les barres del dia abans, torrades de tots dos costats, crostes cruixents calentes. Et fa sentir jove. En algun lloc d'Orient; de bon matí: surts de matinada. Dónes la volta davant del sol, prenent-li un dia d'avantatge. Segueixes sempre així, mai no envelleixes un dia, tècnicament. Camines per la costa en un país foraster, arribes a la porta d'una ciutat, allí un sentinella, veterà a més, els grans mostatxos del vell Tweedy, repenjant en una mena de llança llarga. Passeges pels carrers envelats. Cares enturbantades passant. Les coves fosques de les tendes d'estores, home cepat, Turko el Terrible, assegut amb les cames plegades, fumant una pipa recaragolada. Crits de venedors pels carrers. Beus aigua amb fragància de fonoll, refresc. Vagues amunt i avall tot el dia. Podries trobar-te amb un lladre o dos. Doncs el trobes. El sol se'n va cap a la posta. Les ombres de les mesquites per les columnes; un sacerdot amb un pergamí enrotllat. Tremolor d'arbres, senyal, el vent del capvespre. Segueixo endavant. Cel d'or descolorint-se. Una mare em vigila de la porta estant. Crida els nens a casa amb el seu fosc llenguatge. Una paret alta; darrere, un arpegi de cordes. Cel de nit, lluna, morada, el color de les lligacames noves de la Molly. Escolta. Una noia tocant un d'aqueixos instruments, com es diuen: dulcimers. Passo. 

Probablement no s'hi assembla gens en realitat. La mena de farciment que llegeixes: en la ruta del sol. Esclat de sol a la portada. Somrigué complagut. El que Arthur Griffith va dir de l'encapçalament de l'article de fons de l'Home lliure: un sol d'autonomia surt per nord-oest del carreró de darrere el Banc d'Irlanda. Prolongà el complagut somriure. Quin acudit de jueu, aquest: sol d'autonomia sortint pel nord-oest"

Informació extreta del llibre Literatura Universal, Ed. Castellnou (a cura de Vicenç Llorca i Susanna Rafart)

Cap comentari:

Publica un comentari