Contemplació

Escoltes el silenci de la nit.

 Acabes l'última cigarreta i

en la penombra de la casa

entres a l'habitació.

Thi  quedes i la contemples.

durant uns minuts. 

Moment epifànic, de revelació, 

sembla un àngel caigut del cel.

                            Domènec Garrido

Posada en llibertat

 Hauries imaginat alguna vegada llevar-te al matí i ser un altre? Sembla impossible, però és el

que em va passar. Un està tota la seva vida buscant un treball fix, un sou decent, un cotxe ridículament

car i una casa amb una hipoteca que no es pot permetre; i quan te n’adones, aquesta s’acaba i tu et

despertes sent un peix. Sí, ho has llegit bé. Aquest era el meu estil de vida fins que l’anterior nit havia

mort als meus 63 anys mentre dormia.

Ara estava en la següent vida, la que diuen que és l’eterna, i haver-me convertit en un peix

implicava que havia d’assimilar una lliçó: ser lliure. Havia d’aprendre a fer tot el que no havia pogut

fer estant viu; sense lligams, pors o límits que m’ho impedeixin. L’oceà és infinit igual que les meves

possibilitats, ja que, després de tants anys, l’estrès del segle de la digitalització ha cessat.

Catalina Micu, 1r de Batxillerat

Un sol color

T’imagines despertar un dia a l’hospital i només veure-hi d’un sol color? I què aquest

justament sigui el vermell? El teu preferit. I a sobre, és el color corresponent als

signes del zodíac Àries, al planeta Mart i a la pedra Rubí. Eren massa coincidències,

el món m'estava enviant un senyal, si veia aquest color era per algun motiu.

D'una banda, el significat del color vermell està fortament relacionat amb la sang i el

foc. A causa d'això, sol associar-se amb: el perill, la lluita, el conflicte o la guerra,

l’energia i la força, la passió, la ira, la còlera o l'odi.

I aquí és quan te n’adones que aquest color descriu perfectament la nostra societat.

Benvingut al segle XXI, on el sexe és gratuït i l'amor és car. On la pizza arriba més ràpid que una ambulància. On perdre el telèfon és més dolorós que perdre la dignitat. On la roba determina el valor d’una persona. On la lleialtat no és una cosa prioritària. On els teus amics s'han tornat envejosos. On els diners són l'estàtua de la llibertat, la justícia i la igualtat. Benvinguts a l'era vermella, on la mentida és una moda, la traïció és intel·ligència i la pobresa és un defecte.

                                                              Maria Ramos, 1r de Batxillerat

Premonició

 Un corb t'observa atentament

 damunt d'una branca nua.

 Esgarrifances.

Domènec Garrido

Paraules

Sembla que la nostàlgia formi part dels éssers humans. És una mirada cap enrere, cap a un paradís perdut, la nostra infantesa i adolescència. Món de descobriments, de descobertes, de mirades netes, verges i nítides, que encara no han estat prostituïdes pel pas del temps. Un paradís on semblava que el temps s'hagués aturat, s'hagués esvanit com els núvols del cel després d'una gran tempesta. Immortals, aliens a les preocupacions dels adults, tan sols vivint el present i gaudint-lo. 

Primeres descobertes amoroses, intenses, encara recordes beure dels seus llavis com si no hi hagués el demà. Aquella intensitat de sentiments per allò viscut. No recordes ja com era el seu rostre, el seu cos,  tan sols l'olor que desprenien els seus llavis, una olor de maduixa, una aroma que anys després, quan la sents, inconscientment et transporta a aquells anys. 

Tal vegada, però, aquell paradís perdut no sigui ben bé com el recordes. Els records al llarg del temps es van desdibuixant, fent-se més inestables, més líquids; al capdavall, potser hi hagis afegit algunes sensacions i sentiments que no van existir mai. La distància entre el record i l'oblit és una fina línia que en qualsevol moment pot esquinçar-se.

Sí que recordes haver viscut diverses vides; en definitiva, cada etapa de les nostres vides no és com una microvida? Som i no som alhora aquells nens, aquells adolescents. Les experiències que has anat passant al llarg de la teva vida ha anat deixant emprentes en la teva identitat, en qui ets. Ja no ets aquell, tot i que continuï restant-hi un pòsit, 

Escriure per explicar-te, per entendre't, per passar l'estona, tant se val. L'altra cara de la moneda; llegir.  Per gaudir de la bellesa, per  submergir-se en mons que tal vegada no podrem viure mai, obsedits  per experimentar noves emocions. És el que tenen els lectors d'històries: una voluntat d'ampliar el nombre d'experiències donada la nostra limitada vida.

 

A vegades, et preguntes si l'art no ens pot salvar d'un món que sembla anar a la deriva.  La música, la literatura, al final sí que poden tenir un efecte guaridor. Un refugi davant un món hostil, un món que ha abddicat d'allò que ens fa humans, els sentiments, i que ha apostat  per un sistema tecnocràtic que ens robotitza cada cop més. 

Les nostres vides com un mirall que alguns cops s'ha esmicolat i que l'hem hagut de reconstruir. Al capdavall, tots, alguns més , alguns menys, hem hagut de fer-lo per poder continuar. I és llavors, quan t'hi acares, quan el mirall torna a reflectir el racó més pregon de la teva ànima, quan t'adones que l'esforç ha pagat la pena.

Només són paraules, paraules que no dibuixen cap realitat acabada, tan sols retalls d'una vida, fragments que van sorgint involuntàriament a través de l'escriptura. Som massa complexos per pretendre anar un pas més enllà; no vulguem pecar d'excessiva ambició i comparar-nos amb els déus. El somni de la immortalitat haurà d'esperar.

Mentrestrant, escoltes la música de Max Richter, una música feta poesia a a la qual no li calen paraules per assolir la seva finalitat: commoure'ns.

Domènec Garrido

La meva vida comença ara

 Estava a l’hospital, m’acabava de llevar i vaig adonar-me’n que ho veia tot en un sol

color rosa. No m’ho podia creure, vaig quedar completament estupefacte. Després

de tants anys el meu somni s’havia fet realitat, per fi la meva família havia tingut el

plaer de concedir-me’l.

Eutanàsia. Durant molts anys havia lluitat dia rere dia per veure la vida de color

rosa, bé, la vida que jo considerava vida.

Fa tres anys vaig patir un greu accident de cotxe que va deixar-me paralítica de

tronc en avall. No m’imaginava la possibilitat de no fer un sol pas sense ajut, de no

poder reproduir-me i de no sentir plaer mai més.

I vet aquí el problema existencial, no tornaria a ser capaç de fer esport. L’atletisme, que havia estat la meva forma de vida des dels tres anys, acabaria sent un borrós record d’allò que una vegada m’havia fet immensament feliç.

Aquella vida que m'esperava  no estava feta per mi; per mi no era viure, sinó sobreviure. Així que, des de llavors, vaig demanar del dret i del revés l’opció de morir voluntàriament. 

Volia dormir eternament i despertar-me de nou veient la meva nova vida de  colors.

                                              Andrea Gil, 1r de Batxillerat

Rosa

Escolto el meu cor accelerat, molt accelerat. Intento situar-me, però la foscor

m'envaeix. Em costa respirar cada vegada més. Estrenyo tot el que puc els meus

punys i intento obrir els ulls. No puc. En un tercer intent una llum molt intensa

colpeja tots els meus sentits quan finalment aconsegueixo obrir el teló. Parpellejo

uns quants cops per treure'm aquesta claró de la pupil·la. A l'enfocar la vista penso

que encara estic somiant. Absolutament tot és de color rosa. Se m’accelera la

respiració encara més. Una infermera de mans glaçades toca el meu braç i jo

m'aixeco instintivament, despertant-me del meu trànsit. Estic a l'hospital? Em giro

cap a la noia mentre obro i tanco els ulls amb tota la meva força, odiava el rosa, i li

pregunto desesperadament que faig aquí.

-Vas tindre un accident de cotxe, tu conduïes i al darrere hi anava el teu fill. Després d'això has estat en coma un mes però ell... no se n’ha pogut sortir. Ho sento.

Les llàgrimes recorren cada racó del meu rostre amb molta delicadesa, mentre que un forat dins la meva ànima creix d'esgarrant cada record que tinc amb la meva criatura. Tanco els ulls desitjant no tornar a obrir-los, el rosa era el seu color preferit.
                                                                              

                                                               Núria Abad, 1r de Batxillerat