EL NOSTRE CARAMEL

Veig el caramel, l’agafo, torno enrere en el temps.

Mai ho oblidaré, mai t’oblidaré.

Desembolico el caramel, lentament, i és quan m’agafes de la mà. Em pregunto perquè te’n vas anar. Ja he desembolicat el caramel, llenço l’embolcall a terra. Em fico el caramel a la boca, i sé que ets amb mi, al meu costat. Milers de sensacions recorren el meu cos, també llàgrimes, gràcies a aquell caramel, gràcies a aquell simple dolç. S’està acabant, però no vull que s’acabi, mai. 

Ja no m’agafes de la mà, la teva silueta va desapareixent, era com si els núvols tapessin el sol, no el veus, però segueix estant allà, amb tu, amb mi. Doncs és quan comprenc que et vas submergir en un somni, un somni profund, que perdurarà per sempre. Però també sé que ets amb mi, al meu costat i que sempre hi seràs.

Agafo l’embolcall del dolç, el llenço a la paperera. Adéu caramel, adéu àvia.   

                                                                                                Jordi Martín (3r d'ESO)