RECORDS ENSUCRATS

M’ajupo i recullo alguna cosa del terra; està tota deformada, aixafada pels cotxes i ennegrida per la brutícia però encara es reconeix. Un caramel, un record que queda del Nadal, una setmana després. Me’l miro i em porta al passat, de petit obrint caramels la nit de reis.

Desembolcallant el plàstic lluent i virolat, que sonava com el crepitar d’un foc encès. Després una fina capa de paper encerat, blanc i més petit que el seu germà de plàstic que ja és sobre la taula. Recordo, inútilment, treure'n l’embolcall amb cura, però sempre acabava enganxant-se al caramel i acabaves deixant-hi les ungles.

Finalment, el premi dolç, d’un color groc llampant. Me’l ficava a la boca amb la mà, gairebé sense tocar els llavis i es perdia per a dintre. Es removia, com una fulla moguda per la brisa, entre les dents i la llengua.

A poc a poc, però, començava a desfer-se fins que no en quedava gairebé res, que acabava aixafant amb les dents i empassant-me'l. Acabat aquest, n’agafava un altre de la pila i el ritual tornava a començar.

                                                                             Álex Esteban (1r Batxillerat)