NI TAN SOLS NOSALTRES MATEIXOS

No em diguis que no et preguntes què succeïria si tornéssim a creuar a aquella cantonada que arribava a casa teva des de l'estació. Si tornéssim a creure en la flama d'aquelles espelmes, que semblaven riure's de nosaltres fent veure que es consumien sota la foscor que tenyia la teva terrassa. Si tornéssim a caure un cop més. És clar que mai és massa tard. Mai. Com tu bé saps, jo i el temps no hem estat pas bons amics, mai m'ha agradat comptar amb ell, sempre procurava que ensopegués amb la pedra més dura. És per això que et vaig donar tantes vides, perquè per a mi no tenien mesura, ni tan sols tenia la mínima idea del que valien. Sempre bojos per continuar el camí de la mà, sense saber on podriem arribar a parar, quin semàfor ens aturaria aquella vegada. I és que entre tants trens i tu he après tantes coses. El que no m´has donat tu m'ho ha fet aprendre la distància que ens separava. Que no tot és blanc o negre, i ho sé perquè jo visc envoltada de tots els grisos tacats d'ombres, que semblen amagar-se a l'últim carreró perdut d'aquella ciutat de la qual ni tu recordes el nom.

Es allà on em sento com a casa, on recordo cadascuna de les vides que t'he entregat, i fins i tot torno a esforçar-me per veure el número exacte, encara que mai sóc capaç d'aconseguir-ho. Miro enrere i torno a sentir-me idiota, sense trobar l'alè i la infinitat de somnis que vivien entre tots dos. Torno a balancejar i vaig tan perduda que tampoc entenc per què dissimulem, per què fingim que no ens coneixem, que no ens hem vist mai a la vida i que no hem lluitat. I és aquí quan ens abracen els records i no ens abandona ni un segon l'esperança. Es llavors quan crec que ni mig món podria haver-nos tret allò. Ni tan sols les ganes d'acabar. Ni tan sols totes les vides. Ni tan sols totes les estacions de tren. Ni tan sols totes les hores. Ni tan sols nosaltres mateixos.

                                                                            Ariadna Rodríguez (4t ESO)