El plaer de l'escriptura

El plaer de l'escriptura
el plaer de l'escriptura

dimecres, 4 de maig de 2016

...per sempre

“…PER SEMPRE.”

 “… per sempre.” Aquestes van ser les últimes paraules que va creuar amb el seu estimat. Però, comencem pel principi…
Tot va començar fa aproximadament 4 anys. El va conèixer a les festes populars del seu poble. Ella venia d’una família molt humil, i ell era un afortunat fill de la família Creus, possiblement una de les famílies més riques de tota la comarca. Va ser un amor a primera vista. Ell anava tan ben vestit, i aquell somriure... A banda d’això, ella no tenia forces per dibuixar un somriure semblant al seu rostre. Es passava el dia treballant, i malgrat els seus esforços, gairebé no tenia per sopar cada nit. Va seure a contemplar com els altres habitants lluïen les seves millors gales i gaudien ballant. Al cap d’una estona, ell va seure al seu costat. Van passar els minuts, silenciosos, però al final ell li va preguntar el seu nom: “Joana” va dir ella, “Eiden, encantat”. De cop i volta, al seu voltant tot es va congelar, només hi eren  ells dos, mirant-se. Durant una bona estona, van estar parlant i, quan la Joana va haver de  marxar, van decidir que s’enviarien cartes sense que ningú ho sapigués, ja que, per molt que s’estimessin, no podrien estar junts, les seves famílies eren pols oposats. A més, ell estava compromès amb una altra noia, també de família molt adinerada.
Van passar dos anys, i el seu amor creixia i creixia cada cop més. L’Eiden era la raó per la qual la Joana es llevava  cada matí, però ell estava cada cop més amoïnat... els dies passaven i cada vegada quedava menys pel seu casament, i un cop s’hagués casat, ja no hi hauria marxa enrere i la possibilitat de tornar a saber alguna cosa  de la Joana, per petita que fos, s’esfumaria per complet. Però l’Eiden no estava disposat a perdre-la per sempre, i molt menys, a casar-se amb una noia a la qual mai havia estimat. La Joana, esperant ansiosa la carta de l’Eiden, va sortir a mirar la bústia i... allà era. El que la Joana no s’esperava, era el que posava en aquesta carta. Hi havia un pla, un pla per fugir junts del país. Quedarien al pont de la sortida del poble, l’Eiden ja tenia els bitllets... a Cuba. L’emoció es va apoderar de la Joana i no va poder evitar contenir les llàgrimes. Van passar tres dies des que va rebre la carta i, per fi, va arribar el moment. Els dos van agafar una mica  de roba, prou diners per poder sobreviure un temps a Cuba, fins que trobessin un treball, i es van veure al pont. La trobada va ser d’allò més emocionant i romàntica, fins que tot es va espatllar. Estaven enmig de l’abraçada quan, de cop i volta, va apropar-se un home apuntant a la Joana amb una pistola. Aquest home era el germà de l’Eiden, l’home més cobdiciós i interessat del món. Ell solament volia que el seu germà es casés amb l’altra noia per poder aconseguir encara més diners i quan va veure que l’Eiden s’escrivia amb la Joana, va enfurir-se molt i va decidir matar  la Joana i impedir que aquell amor continués.

L’Eiden no va perdre la calma en cap moment, sabia que si mataven  la Joana,li ho faria pagar molt car al seu germà, però sobretot sabia que no podria continuar vivint sense ella. El seu germà estava decidit a prémer el gallet, però abans que ho fes va pujar a la barana del pont i va declarar: “Si jo la perdo a ella, vosaltres em perdreu a mi per sempre, també.” Llavors el seu germà va fer cruixir les dents i va fer força amb la mà... però abans de disparar, ella també va pujar a la barana amb l’Eiden i va dir: “A Cuba o a qualsevol lloc. Tu i jo, estarem junts... per sempre.” I després d’un “t’estimo” es van agafar de la mà ben fort i van saltar, amb els ulls tancats, per poder imaginar millor el seu futur “junts... per sempre”.

                                                                                       Claudia Cárdenas (2n ESO)


Cap comentari:

Publica un comentari