VIDA EFÍMERA
Bé, com que reencarnar-se en quelcom vivent pel que sembla ja
és una cosa massa vista, se'm va assignar el títol de subjecte de proves, que
molt amablement (vet aquí la ironia) em cediren els meus honorables superiors. He
de suposar que es tractava d'una mena de càstig, perquè l'experiència no fou
del tot enriquidora.
L'assumpte començà de la següent manera: foscor i més
foscor, quan de sobte... PUM! Es va fer la llum.
En aquell precís moment vaig sentir com si algú m'hagués
despullat, o alhora extirpat alguna part del meu nou cos, notablement esvelt
però desconegut. A continuació em capgiraren, què carai feien amb mi?
Vaig iniciar un ininterromput vòmit vermellós sobre un
foli, el qual contenia una lletrota estranya, on no cessaven d'encastar-me. Fruit
de l'avorriment, vaig decidir atendre als jeroglífics i la meva consciència
s'esgarrifà. Allà hi podia veure aberracions que m'estaven matant sense estar
exactament viu.
Paraules com "claçe", "prohivit" o
"alchol" foren les últimes que vaig poder guaitar abans de defallir
per una sobredosi d'errors ortogràfics.
Hi ha una cosa que tinc completament clara: peti qui peti,
no penso tornar a ser mai més el bolígraf vermell de la professora de català!
Judit Borràs (2n Batxillerat)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada