PECATS D’UN PASSAT LLUNYÀ
Després de donar massa voltes al seu
llit, els ulls de la Jana van topar amb un petit retrat sobre la raconera de la
seva habitació. Un retrat petit i discret, en un marc vell i anteriorment de
plata. El dibuix mostrava un home, jove i despert, de cabell curt i arrissat. El
color safrà dels seus cabells s’oposava al somriure blanc, gairebé infantil del
seu promès. Rere un últim somriure melancòlic al retrat, s’aixeca del jaç.
Els peus descalços de la Jana
s’arrossegaven pel terra de pedra, fred
i polit. Ja estava acostumada a la
temperatura i els seus peus s’adaptaven a les petites irregularitats per les
quals ja hi havia passat un centenar de vegades. Els budells li roncaven de fam.
Sabia que en la seva situació no podia malgastar menjar i que si el seu pare se
n’assabentava, l’escridassaria. Calia anar amb compte i agafar quelcom petit i
discret. Una llesca de pa ja faria el fet.
Ja a l’armariet del rebost i
remenant cautelosament entre els paquets embolicats en paper aspre, trobà un
rossegó de pa i un ganivet, que agafà per facilitar el ressopó. Mentre sortia
del rebost, veié una escletxa de llum, reflectida sobre el vidre d’un pot gairebé
buit d’ametlles. Es girà, de cara a la porta i en descobrí l’origen. La claror
s’esmunyia sota la porta estellada de l’habitació de sa germana.
La Jana s’hi acostà, ràpidament, confiant
que les parets de pedra i calç amagarien els seus passos. Un cop amb l’orella
sobre la fusta, parà atenció. Silenci. Nomes silenci i algun desvergonyint espetec
provinent de les brases de la llar. De sobte, una rialla esmorteïda trencà la
pau de la casa.
La Jana empal·lidí. Si el seu pare
descobria que l’Aïnes era amb algú a casa, la correria a fuetades. Però la
curiositat podia amb la seva por. Amb cura, empenyé la porta, intentant no fer
grinyolar les frontisses rovellades. Per la prima escletxa va veure l’origen de
la llum; una llàntia, col·locada estratègicament sobre un tamboret.
Encuriosida, va empènyer encara mes la porta, fins a arribar a llambregar els
peus del llit. Veia com es movia suaument, com si algú hi dormís i no trobés la
postura idònia. Llavors, una esquena nua va posar-se sobre la flassada que
cobria el jaç. Una esquena d’home de la qual queien uns cabells roigs i
arrissats
S’aixecà de cop. Primer, les
pupil·les van dilatar-se i el front va arrugar-se-li. La pell va tornar-se blanca
i el cor començà a bombejar frenèticament. La respiració va accelerar-se-li i
va tancar els punys, blancs ja no per la por si no per la força. El pa caigué a
terra, en silenci, juntament amb dues llàgrimes de ràbia. El ferro, fred i fi
no caigué. Obrí la porta de bat a bat i un crit ensordidor recorre la casa. Un
crit que encara ara acompanya la història de la casa, juntament amb la sang i
les llàgrimes que si vessaren.
Alex Esteban (1r Batxillerat)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada