Un dia com qualsevol altre

 Un dia com qualsevol altre, mentre em prenia la meva xocolata desfeta, ben calenta, mirava a través de la finestra del local la gent que passava pel carrer. Tothom semblava tenir les coses clares, miraven un punt fix com si sabessin ben bé on anaven, però cap d’ells no ho sabia del cert. Recordo que justament aquell dia hi havia menys gent a la cafeteria del que era habitual, fet que convertia en un passatemps molt entretingut examinar detingudament les poques ànimes de la sala. 

A la cantonada esquerra seia una àvia, prenia un suc de préssec mentre llegia unes cartes antigues. Qui sap? Potser eren les memòries d’un home de guerra que li parlava del seu amor impossible. Tenia les faccions tristes i plenes de malenconia, el que és segur és que aquells ulls blaus envoltats d’arrugues tenien mil històries per explicar.

Davant seu seia un pare i el seu fill petit; el pare prenia un cafè i el nen menjava una ensaïmada. L’home semblava cansat, esbufegava mentre li espolsava el sucre del nas al petit. Segur que era un senyor de negocis que vivia plenament dedicat a la feina (ho vaig interpretar pel maletí que hi havia repenjat a la pota de la taula), amb una dona preciosa però que mai parava per casa, cosa que feia que s’hagués de preocupar del seu fill les 24 hores del dia. La rutina semblava haver consumit tota la seva il·lusió de viure.

Just al meu costat dret seia una noia, tenia el mòbil a les mans i no parava d’enviar missatges sense descans, no semblava fer gaire cas a l’entrepà que li acabaven de servir. Tenia cara d’emprenyada, i cada cop exprimia més i més el telèfon, els ulls li brillaven i semblava que hagués de plorar en qualsevol moment. L’únic que vaig ser capaç d’imaginar va ser que parlava amb la seva exparella, que l’havia enganyat amb una altra, i que pel seu cap només passaven idees venjatives i malèvoles.

Tots ells feien que els matins, durant tres anys i mig de la meva vida, fossin més amens. Veure els seus problemes reflectits en cada gest que feien em feia sentir una mica més afortunada, un sentiment egoista potser, però no cal dir que tot eren prejudicis i suposicions ingènues. 

                      Aina Serra (2n Batxillerat, guanyadora del premi literari de Sant Jordi 2016)