MANS ENLAIRE

Tranquil.la, tot anirà bé em repeteixo, sense creure-m'ho massa. Entro per la porta del banc, una porta més aviat lletja i molt pesada, em costa bastant d'obrir-la. Les mans em tremolen, i me les poso a les butxaques per a dissimular-ho. M'apropo a l'encarregat amb un ritme tranquil i serè, mentre noto el pes del revòlver a la butxaca interior de la jaqueta. Sembla que a cada passa pesi més.

L'home em mira mentre em pregunta si necessito alguna cosa. Té uns ulls tristos i cansats, no deu haver dormit gaire. Decideixo que és el moment: poso el dit al gallet i apunto entre aquests ulls, que passen d'estar cansats a ser els ulls d'una presa: uns ulls neguitosos i suplicants. Que ningú mogui ni un sol dit, això és un robatori! dic, i veig les intencions de fugir de tots els presents. Hi ha algú que té la valentia (o l'estupidesa) d'intentar trucar a algú amb el mòbil. Mala sort, un ostatge menys. Li disparo primer a la mà, i llença un crit d'esglai, un crit que silencio amb un segon tret al cap. 

Ara em dirigeixo un altre cop a l'home dels ulls tristos, que es troba en estat de xoc. Li dic que si fa tot el que li mano, no prendrà cap mal i, de sobte, noto un cop sec al cap i començo a veure-hi doble. Em marejo i me'n vaig de cop al terra. Qui ho ha fet? em pregunto, i veig un dels ostatges. Ha gosat pegar-me? Penso, i m'assabento que duu una placa de policia. M'han traït, algú deu haver explicat el meu pla a les autoritats, i finalment, quan els ulls se'm tanquen, tinc la certesa que demà els obriré entre barrots.

                                                                                                                                                                                                Nerea Fontseca, 4t d'ESO

DIARI D'UN GUERRER

La guerra m’aterra. No sé què fer. Ara no tinc el dret d’expressar-me. Si la guerra segueix, al  final acabaré mort. Sento molt dolor. La bomba de Nagasaki ha matat a milions de persones. 

Què faré? 

El desconsol aquest no hi ha qui l’aturi. Els meus pares han mort i el meu germà s’ha perdut. 

Què li haurà passat? 

Els rius estan plens de sang i la bomba ho ha arrasat tot. 

Tinc molta angoixa. El perill de la mort està just darrere meu i la impotència em guanya. 

Per què han d’existir les desgràcies? Per què les guerres són així? Per què tenim tots aquests  mals sentiments, por, impotència...? 

La maldat d’aquesta guerra m’enfada tant, que tinc ganes de matar a tota aquella gent que  causes totes aquestes desgràcies. 

Les ferides són tan profundes i doloroses que és com si ja estigués mort. Estic molt desesperat. 

Què faré? On aniré? Què em passarà? 

L’horror i la por em maten. Tinc una fam terrible. Espero trobar alguna cosa per menjar, però  aquest refugi em protegeix i em reconforta bastant. 

Ara mateix tinc l’esperança de trobar el meu germà. Crec que la guerra no s’acabarà per ara. 

En aquest mateix instant acaba de caure una bomba prop d’aquí. El soroll m’aterra. 

La soledat és molta aquí. Has de tenir molt valor per sobreviure en una guerra i més en  aquestes circumstàncies. 

Han acabat de caure les bombes. Ara sortiré a buscar a algú. La catàstrofe que hi ha al costat  em deixa desemparat. Espero que a tu no et passi res. Sort. 

                                                                                   Gabriel Iurian 1r ESO

GUERRA

Grans batalles al llarg de la història.

Unes ha marcat més que les altres.

Esperança és l’únic que els queda després de perdre-ho tot.

Rancúnia contra qui no els ha tingut en compte i els ho ha pres tot.

Ràbia continguda per por a perdre el poquet que els queda.

Ansietat per estar immersos en la més temible de les pobreses i desesperació per patir tant sofriment i tant dolor. No tenir cap més sortida que l’èxode de tot un poble cap a un lloc desconegut.

No saber mai si es posarà fi a les morts, als bombardejos i a les destruccions que les armes han ocasionat.

Les ferides físiques es curaran però sempre els quedarà marcada a la retina la por, el dolor i veure el seu poble en runes, sentir la impotència de no haver pogut fer res, simplement fugir.

El pitjor de tot es veure com militars i polítics es feliciten per haver guanyat aquesta guerra.

Guanyar, què, a quin preu...

                                                                                                                                                                                             Aina Carrillo 1r ESO

UN INSTANT

Era el moment que estava a la part del darrere de l’avió. Veia la bomba. Pensava en el moment que l’hauria de llençar, en el moment que esclataria.

Probablement extermini molta gent innocent.

Odieu-me si voleu, no en tinc cap culpa. Jo només compleixo ordres. No tinc dret a opinar.

No puc parar de pensar en totes aquelles morts que cauran sobre la meva consciència, al llarg de la meva vida.

Tot i que estic molt i molt amunt, els puc sentir cridant de por, com si fos la fi del món. Sento les sirenes d’alerta pel bombardeig; fins i tot, veig tots aquells nens que, ten petits, ja porten armes.

Fa temps que em vull revelar però, em tenen massa vigilat.

Ara mateix estan fent sonar l’alarma de llançament de bombes. Al mateix temps que la llenço, també llenço, o més ben dit, em cau una llàgrima.

                                                                                                            Ricardo Acosta 1.2

UN DIA ENTRE LA GUERRA

M'aixeca un fort brunzit acompanyat d'una lluminositat intensa que es reflecteix a les meves parpelles. Aconsegueixo posar-me dempeus i córrer fins al soterrani. Tinc molta por. Pujo a despertar la mare i tots dos baixem al fortí de casa. El pare està en perill i tots dos comencem a plorar i a preocupar-nos per ell, encara que sé que és molt fort. Ja portem un any de conflicte i tinc por que això no acabi mai. La meva mare m'abraça ben fort i mentre li regalimen llàgrimes dels seus ulls brillants com maragdes verdes em diu que tot anirà bé. Jo la crec malgrat que la meva ànima està inquieta.

Sembla que el bombardeig ha amainat i sortim del soterrani cap a la superfície. La mare em prepara una llesca de pa amb una mica de formatge que va sobrar ahir. Em dóna les gràcies i em fa un petó a la galta.

Quan el sol està a punt de posar-se. el pare entra per la porta i vaig a abraçar-lo amb totes les meves forces. La mare plora d'alegria mentre corre darrere meu per  omplir-lo de petons. Em fixo que el pare coixeja de la cama dreta i el seu pantaló de militar està tacat de sang. "No us preocupeu, no és res. Només una rascada", ens diu. La mare m'envia a buscar la infermera del poble i ve a inspeccionar la cama del pare. Com ens temíem, té una ferida summament profunda al genoll que podria fer-li perdre la cama. L'han d'operar d'urgència. 

Caic. Em desmaio a terra amb aquest comentari de la jove metgessa. Escolta la meva mare que crida em meu nom mentre unes mans suaus i fredes m'acaronen el meu rostre inert abans d'endinsar-me en un profund somni. 

                                                                                                                 Javier Pérez, 4t ESO

INSTANT

No recordo els esclats de les bombes ni el so insistent de les metralletes ni de tots aquells crits de desesperació i de patiment. Però sí que recordo el temor que em van trasmetre els teus ulls, la teva expressió de pànic que em va arrissar la pell, el teu braç que es va estirar intentant demanar ajut mentre el teu cos queia lentament. La teva pell plorava de suor, el teu cabell intentava fugir volant com la teva sang, que rajava sense cessar del teu pit. I jo, indefens, vaig observar-te desconcertat, sense recordar-me d'expulsar l'aire per desinflar els meus pulmons, sense pensar ni per un segon en tota la gent que s'arrossegava demanant ajuda. Només tu.

Sembla mentida que avui en dia encara hi hagi motius per enfonsar un poble, una nació. Per destrossar famílies, desitjos, sentiments ... per acabar amb un mateix. Sóc iraquià i sí, també musulmà i dels pocs homes que van sobreviure, dissortadament, a la guerra que es va iniciar el 2003. Desconfiança, malícia, poder, van ser alguns dels motius pels quals jo, com molta més gent tant del meu país com no, vam patir.

Vaig perdre la meva mare, el meu pare, el meu germà petit, la meva germana i potser a  més de quatre o sis tiets i tietes, però tot i faltar-me l'aire constantment, el que em va doldre més, esqueixant el meu pit, estrangulant-me i oblidant els motius pels quals encara segueixo aquí, va ser perdre la meva princesa, la meva estimada filla Nàdia. La guerra va deixar-me pres d'aquest horrible record que no em deixa dormir. 

Per a totes aquelles persones que creuen que la guerra és devastadora no saben el que es pateix després, aquells records que romanen dins teu i que cada cop s'apoderen més del teu cap envaint aquells que són dignes de recordar. Que n'és d'esgarrifós veure mirades d'ira preparades per atacar, per pensar en si mateix sense imposar per davant cap sensació! Maleïts aquells que converteixen germans en enemics! Endimoniats aquells que et fan actuar com menys vols!

I jo, amor meu, encara maleeixo aquell instant ... en què et vaig disparar.

Irene Lozano, 1r de Batxillerat

LA PÈRDUA

L'insistent soroll d'algú picant a la porta em desperta de la meva migdiada diària. Obro els ulls, una mica desorientat, m'incorporo i m'assec al llit, tot pensant qui podria estar a la porta esperant-me, ja que, que jo recordi, no espero ningú. M'encamino a l'entrada tot fregant-me els ulls amb els les mans, encara una mica adormit, i obro la porta tranquil.lament. En veure qui hi ha, no em cal cap explicació, sé exactament el que em ve a dir i sé que no estic preparat per escoltar-ho.

Avui fa tot just un mes des que va venir aquell jove soldat. Era un noi alt i musculós que portava el cabell marró curt i , encara que maldava per mantenir les faccions inexpressives, se li notava una tristesa reflectida en els seus penetrants ulls grisos. Anava vestit amb el típic uniforme militar d'estampat de camuflatge amb diferents tonalitats de vers, duia botes negres i la gorra, que poc abans devia dur posada, la tenir ben agafada entre les mans. 

Encara tinc gravades al cap les poques però doloroses paraules que em va dir i que sense pietat s'introdueixen en els meus somnis, tot convertint-los en punyents malsons que m'arrabassen el son. Els records de tots els moments compartits amb ella em bombardegen mentre estic conscient, i em minven l'alegria i la felicitat que ella va aconseguir despertar en mi. Intento ser fort i no deixar-me endur per aquest fort sentiment de dolor, però no m'és gens fàcil i sovint aquest em sobrepassa sense poder evitar-ho. Els meus amics i familiars sempre són a casa per animar-me i intentar dissimular el gran forat que ella ha deixat tant a casa com a la meva vida, i els ho agraeixo, ja que tot sol no ho podria suportat.

Demà deurà fer un any que va morir al camp de batalla juntament amb tota la seva unitat, i avui era el dia previst per a la seva tornada i el dia que li demanaria que fos la meva esposa; però tot això ja ha quedat enrere, encara que el dolor de la seva absència encara és present. Sé que serà difícil refer-me del tot, però ho aconseguiré perquè ella vegi que sóc fort com ella ho va ser.

Andrea Egea, 4t d'ESO