ELS ENCANTS

Sembla que dins el mercat dels Encants Vells el rellotge ja fa temps que es va aturar, obrint el portal de Barcelona cap a una terra perduda, deixant enrere la modernitat de la ciutat. Entre els seus ambulants carrerons sempre hi trobaràs objectes inesperats, alguns lleugerament avantguardistes, alguns altres ancestrals. Piles de roba amuntegada, perfums embriagadors i calçats, o fins i tot electrodomèstics i llibres descatalogats.També hi regna el col.leccionisme i l'antiguitat.

Persones de diverses cultures es passegen pel mercat admirant figures de porcellana amb deteniment, escoltant el so dels gramòfons o bé qüestionant-se quina porta deu obrir la clau de bronze que tenen al davant. Cadascú decideix quina suma de diners pot gastar, la diferència en aquest aspecte és diàfana entre els estris de cuina i els mobles clàssics restaurats. Els venedors celebren subhastes i anuncien ofertes difícils de rebutjar, però molta gent avui dia només hi entrar a mirar. 

Cal dir per acabar que molts dels aparadors amaguen l'essència dels Encants. Si tens sort, fas troballes; si no, sempre hi pots tornar l'endemà.

                                      Raül de la Torre Bautista, 3r ESO

CORREDISSES ENMIG DEL MERCAT

Vaig sentir com els meus perseguidors em trepitjaven els talons. I llavors vaig veure la meva única salvació, endinsar-me en el mercat que cada divendres es feia a la plaça del poble. Em vaig escolar entre l'enrenou de gent que intentava obrir-se pas per aconseguir apropar-se al centenar de parades que s'aplegaven una darrere l'altra. Al meu costat hi havia la parada de roba interior, on dues dones es barallaven com a feres per dues calces uns sostenidors de rebaixes. 

Vaig continuar corrents, com podia, enmig de la gent que tafanejava. Al cap de pocs minuts, vaig deixar enrere la llarga parada d'olives on semblava que totes les varietats d'aquest aperitiu s'ajuntaven en aquell gran taulell en el qual galledes i més galledes del producte semblaven no acabar mai. També vaig passar per un expositor amb tot de collarets, rellotges i braçalets de tota mena. La jove dependenta intentava vendre el collaret més car a un ancianet que se l'escoltava amb poc interès.

Una dolça olor em va arribar i la meva panxa va rugir com un lleó mort de gana. Al meu davant es trobava la parada més plena de tot el mercat, la de xurros. Tot un assortit de deliciosos capritxos es veien al davant de tot, on un munt de gent esperava el seu torn amb la boca feta aigua i somiant ja en queixalar aquell suculent aliment. Darrere l'aparador hi havia una dona i el seu marit treballant sense descans per satisfer totes les demandes dels seus clients. Al costat d'aquesta sol.licitada parada hi havia un fruiter d'Olot que exposava i venia, orgullós, la seva sucosa fruita conreada i recol.lectada per les seves mans. Vaig mirar cap a l'altre costat, una tenda d'embotits de la comarca marcava la fi d'aquell voluminós mercat. En arribar a la parada, on el comerciant estava venent llonganissa i pernil a un home esvelt, em vaig girar. No vaig veure rastre dels meus perseguidors. 

Ara podia tornar tranquil a casa. Però abans vaig aprofitar aquell moment per endur-me a la meva llar algun producte d'aquells que havia vist mentre fugia dels meus perseguidors.

Irene Abad, 3r d'ESO 

"Ja feia deu hores que queia un gran xàfec..."

La situació era terrible. Ja feia més de deu hores que plovia sense cap pausa i la desesperació semblava haver acabat amb l'esperit de tothom. Jo no ho entenia; realment era tan molesta, la pluja? A mi no m'ho semblava, però en fi ...

Vaig sortir a comprar quatre cosetes que necessitava i, de camí, no vaig trobar-me sinó amb persones que corrien desesperadament per poder refugiar-se en algun lloc. Em va semblar molt natural però, alhora, sospitós. No era tot això massa oportú per als comerços? Després de meditar-hi durant uns breus segons, vaig acabar per creure que aquest aiguat havia estat provocat per una organització poderosíssima que controlava el món des de les fosques ...

En qualsevol cas, vaig decidir continuar el camí cap al Mercadona; no fos que me'l tanquessin!

Hèctor Pascual, 2n de Batxillerat

EL MERCAT

Tèoricament, un mercat no és més que un lloc qualsevol on diferents individus o associacions intercanvien béns. Això és , almenys, el que es pensa, però ...

En realitat, un mercat "qualsevol"és la pitjor de les trinxeres; és una àrea bèl.lica on centenars de persones lluiten per aquell metre quadrat d'oxigen que sembla haver-hi al final del túnel, per aquella talla L que ja s'esgota, per aquell torn que t'ha robat la velleta del costat, que s'excusa d'una forma una mica prehistòrica ...

Ningú no ho diu clarament i, de fet, tothom aparenta estar tranquil. No obstant això, aquesta és una falsa impressió: es palpa clarament la tensió en l'ambient. 

El clímax de la situació arriba, però, passada ja una bona estona des de l'obertura del mercat, quan la majoria de la clientela ja està ben sufocada; s'avança lentament, a uns deu centímetres per minut, colzes i carros causen greus lesions arreu i, a més a més, hi comencen a aparèixer els típics il.luminats donant bufetades a tort i a dret per sortir-ne de l'embús ...

Hèctor Pascual  2n de Batxillerat

Continuació conte Dorothy Parker en forma narrativa

La senyora Carrington i la senyora Crane estaven tranquil·lament assegudes parlant a casa d’aquesta última. La primera dona li estava explicant a la seva amfitriona com va ser la partida de bridge de casa l’ Àngela; bé, més bé estava criticant la seva estada allà. La senyora Crane l’escoltava atentament mentre li donava la raó i, de sobte, la conversa va canviar a un altre tema. Es van passar el que restava de tarda parlant de temes varis, cosa que incloïa també criticar l’altra gent, esdeveniments i festes. 

Quan va començar a fer-se fosc, l’ esplèndid marit de la senyora Carrington va anar a buscar-la a casa de la senyora Crane, on havien passat la tarda, i se la va emportar a sopar a un fabulós i car restaurant del centre de la ciutat. Per altra banda, la senyora Crane va agafar un dels seus vestits de gala, es va arreglar i va anar cap a la festa que celebrava el seu marit aquella nit. No li agradaven massa aquestes celebracions, però ho havia de fer. Per donar suport al seu marit i no perdre la seva estimada reputació.

Aquí us deixo una de les meves versions sobre la vida de dues dones de l’alta societat del segle XXI, plena de falsedats, mentides, hipocresia i luxes. Espero que us hagi agradat i que en pugueu llegir una altra al següent número d’aquesta fantàstica revista.

Andrea Egea 4.3 C

Continuació del conte de Dorothy Parker en forma narrativa.

Les dues amigues van decidir traslladar la conversació al jardí de la Sra. Crane. Aquest jardí era d’una extensió incalculable, com els seus ingressos. Les flors elegants i acolorides es posaven en la immensa catifa verda que il·luminava el jardí. Els arbres formaven un bosc de vermells i taronges que atorgava a l’ambient una posta de sol infinita. Un riu en què es reflectia tot allò que l’envoltava, amb un pont de pedra, completava aquest harmoniós paisatge.

Juntes, van caminar i caminar durant molt de temps. Òbviament els seus passos eren proporcionals a les conversacions sobre la Sra. Àngela , la Sra. Lowood o fins i tot les altres. Després que les amigues s’haguessin separat, la Sra. Carrington va rebre una notícia sobre els nous llogaters de Chatsworth Park: que estava convidada al ball que organitzava el senyor de la casa. Poc després es va saber que la Sra. Crane també hi estava convidada i aquest fet la va enfurrunyar extremadament, perquè no li queia tan bé com la Sra. Crane pensava. Aquella arrogància que tenia i  l’aire pendant amb què sempre anava submergida  la posava encara més nerviosa.

La Sra. Carrington, acompanyada del Sr. Carrington i les dues filles, es va presentar al ball tal  com els llogaters de Chatsworth Park li havien demanat, amb l’esperança  de trobar algun cavaller per a les seves filles.  Allà hi eren  en unaracó jugant al Loo, la Sra. Àngela, la Sra. Lowood i finalment la Sra. Crane.

La Sra. Carrington va deixar les seves filles ballant un Reel amb uns soldats del règim militar, que també havien estat convidats, amb la supervisió del seu pare, mentre ella es disposava a encaminar-se a la taula de les seves amigues. Encara que el resultat la va sorprendre moltíssim, i és que , en aproximar-se  a aquella taula, totes van callar de sobte com si tinguessin alguna cosa que amagar. Però no només el seu misteri la va indignar, a continuació totes es van aixecar dels seus seients i deixaren sola  la Sra. Carrington.

Havia detectat que tots aquells comentaris que li va dedicar a les senyores presents havien estat descoberts per la Sra. Crane. Ara es trobava sola, perduda en els seus pensament. Ho havia fet malament, la Sra. Crane era més llesta del que es pensava.

Layla Zaoui El Aggari 4.1

Continuació del conte de Dorothy Parker en forma dialogada.

- Mira que són superficials aquestes dones, jo a casa de l’Àngela tinc clar que no hi aniré més. Tu ets pots creure...tres hores parlant de la veïna, de roba, de la mare de la Sònia que s’ha engreixat, és que no puc amb elles. – va dir la Sra. Carrigton amb cara de pomes agres.

- I això és poc; recordo una vegada que vam anar a sopar a un petit restaurant del poble de molt bona qualitat- va intervenir la Sra. Crane.

- I què va passar? - va preguntar neguitosa.

- Bé, doncs, jo em vaig vestir normaleta per anar-hi i quan hi vaig arribar anaven totes amb vestits imponents, pentinats extravagants, tocadors als cabells... i nena em van fer canviar de roba.

- Que dius ara? No m’ho puc creure -va respondre la Sra. Carrignton al·lucinant amb el que li estava dient.

-  Sí,sí, de fet van tenir la cara de dir-me que m’havien dut una muda perquè sabien que aniria informal.

- Doncs, jo sóc tu i li dic quatre coses ben clares i me’n vaig, això sí, el vestit me’l quedo.

- Des d’aquell dia mai més he tornat a quedar amb elles. Mira que jo et vaig avisar de com eren.

- Ho sé Sra. Crane, però em semblaven amables i simpàtiques. Vaig pensar que estaria bé relacionar-me amb altres persones, i em sabia greu no acceptar la seva invitació a casa l’Àngela.

- Així ens adonem que les aparences enganyen -va dir la Sra. Crane.

- Tota la raó.

- Apa! Ens veiem demà, Sra. Carrignton.

- Adéu.

                                                                                                        Júlia Muñoz, 4t d'ESO C