UN DIA ENTRE LA GUERRA

M'aixeca un fort brunzit acompanyat d'una lluminositat intensa que es reflecteix a les meves parpelles. Aconsegueixo posar-me dempeus i córrer fins al soterrani. Tinc molta por. Pujo a despertar la mare i tots dos baixem al fortí de casa. El pare està en perill i tots dos comencem a plorar i a preocupar-nos per ell, encara que sé que és molt fort. Ja portem un any de conflicte i tinc por que això no acabi mai. La meva mare m'abraça ben fort i mentre li regalimen llàgrimes dels seus ulls brillants com maragdes verdes em diu que tot anirà bé. Jo la crec malgrat que la meva ànima està inquieta.

Sembla que el bombardeig ha amainat i sortim del soterrani cap a la superfície. La mare em prepara una llesca de pa amb una mica de formatge que va sobrar ahir. Em dóna les gràcies i em fa un petó a la galta.

Quan el sol està a punt de posar-se. el pare entra per la porta i vaig a abraçar-lo amb totes les meves forces. La mare plora d'alegria mentre corre darrere meu per  omplir-lo de petons. Em fixo que el pare coixeja de la cama dreta i el seu pantaló de militar està tacat de sang. "No us preocupeu, no és res. Només una rascada", ens diu. La mare m'envia a buscar la infermera del poble i ve a inspeccionar la cama del pare. Com ens temíem, té una ferida summament profunda al genoll que podria fer-li perdre la cama. L'han d'operar d'urgència. 

Caic. Em desmaio a terra amb aquest comentari de la jove metgessa. Escolta la meva mare que crida em meu nom mentre unes mans suaus i fredes m'acaronen el meu rostre inert abans d'endinsar-me en un profund somni. 

                                                                                                                 Javier Pérez, 4t ESO

INSTANT

No recordo els esclats de les bombes ni el so insistent de les metralletes ni de tots aquells crits de desesperació i de patiment. Però sí que recordo el temor que em van trasmetre els teus ulls, la teva expressió de pànic que em va arrissar la pell, el teu braç que es va estirar intentant demanar ajut mentre el teu cos queia lentament. La teva pell plorava de suor, el teu cabell intentava fugir volant com la teva sang, que rajava sense cessar del teu pit. I jo, indefens, vaig observar-te desconcertat, sense recordar-me d'expulsar l'aire per desinflar els meus pulmons, sense pensar ni per un segon en tota la gent que s'arrossegava demanant ajuda. Només tu.

Sembla mentida que avui en dia encara hi hagi motius per enfonsar un poble, una nació. Per destrossar famílies, desitjos, sentiments ... per acabar amb un mateix. Sóc iraquià i sí, també musulmà i dels pocs homes que van sobreviure, dissortadament, a la guerra que es va iniciar el 2003. Desconfiança, malícia, poder, van ser alguns dels motius pels quals jo, com molta més gent tant del meu país com no, vam patir.

Vaig perdre la meva mare, el meu pare, el meu germà petit, la meva germana i potser a  més de quatre o sis tiets i tietes, però tot i faltar-me l'aire constantment, el que em va doldre més, esqueixant el meu pit, estrangulant-me i oblidant els motius pels quals encara segueixo aquí, va ser perdre la meva princesa, la meva estimada filla Nàdia. La guerra va deixar-me pres d'aquest horrible record que no em deixa dormir. 

Per a totes aquelles persones que creuen que la guerra és devastadora no saben el que es pateix després, aquells records que romanen dins teu i que cada cop s'apoderen més del teu cap envaint aquells que són dignes de recordar. Que n'és d'esgarrifós veure mirades d'ira preparades per atacar, per pensar en si mateix sense imposar per davant cap sensació! Maleïts aquells que converteixen germans en enemics! Endimoniats aquells que et fan actuar com menys vols!

I jo, amor meu, encara maleeixo aquell instant ... en què et vaig disparar.

Irene Lozano, 1r de Batxillerat

LA PÈRDUA

L'insistent soroll d'algú picant a la porta em desperta de la meva migdiada diària. Obro els ulls, una mica desorientat, m'incorporo i m'assec al llit, tot pensant qui podria estar a la porta esperant-me, ja que, que jo recordi, no espero ningú. M'encamino a l'entrada tot fregant-me els ulls amb els les mans, encara una mica adormit, i obro la porta tranquil.lament. En veure qui hi ha, no em cal cap explicació, sé exactament el que em ve a dir i sé que no estic preparat per escoltar-ho.

Avui fa tot just un mes des que va venir aquell jove soldat. Era un noi alt i musculós que portava el cabell marró curt i , encara que maldava per mantenir les faccions inexpressives, se li notava una tristesa reflectida en els seus penetrants ulls grisos. Anava vestit amb el típic uniforme militar d'estampat de camuflatge amb diferents tonalitats de vers, duia botes negres i la gorra, que poc abans devia dur posada, la tenir ben agafada entre les mans. 

Encara tinc gravades al cap les poques però doloroses paraules que em va dir i que sense pietat s'introdueixen en els meus somnis, tot convertint-los en punyents malsons que m'arrabassen el son. Els records de tots els moments compartits amb ella em bombardegen mentre estic conscient, i em minven l'alegria i la felicitat que ella va aconseguir despertar en mi. Intento ser fort i no deixar-me endur per aquest fort sentiment de dolor, però no m'és gens fàcil i sovint aquest em sobrepassa sense poder evitar-ho. Els meus amics i familiars sempre són a casa per animar-me i intentar dissimular el gran forat que ella ha deixat tant a casa com a la meva vida, i els ho agraeixo, ja que tot sol no ho podria suportat.

Demà deurà fer un any que va morir al camp de batalla juntament amb tota la seva unitat, i avui era el dia previst per a la seva tornada i el dia que li demanaria que fos la meva esposa; però tot això ja ha quedat enrere, encara que el dolor de la seva absència encara és present. Sé que serà difícil refer-me del tot, però ho aconseguiré perquè ella vegi que sóc fort com ella ho va ser.

Andrea Egea, 4t d'ESO

ELS ENCANTS

Sembla que dins el mercat dels Encants Vells el rellotge ja fa temps que es va aturar, obrint el portal de Barcelona cap a una terra perduda, deixant enrere la modernitat de la ciutat. Entre els seus ambulants carrerons sempre hi trobaràs objectes inesperats, alguns lleugerament avantguardistes, alguns altres ancestrals. Piles de roba amuntegada, perfums embriagadors i calçats, o fins i tot electrodomèstics i llibres descatalogats.També hi regna el col.leccionisme i l'antiguitat.

Persones de diverses cultures es passegen pel mercat admirant figures de porcellana amb deteniment, escoltant el so dels gramòfons o bé qüestionant-se quina porta deu obrir la clau de bronze que tenen al davant. Cadascú decideix quina suma de diners pot gastar, la diferència en aquest aspecte és diàfana entre els estris de cuina i els mobles clàssics restaurats. Els venedors celebren subhastes i anuncien ofertes difícils de rebutjar, però molta gent avui dia només hi entrar a mirar. 

Cal dir per acabar que molts dels aparadors amaguen l'essència dels Encants. Si tens sort, fas troballes; si no, sempre hi pots tornar l'endemà.

                                      Raül de la Torre Bautista, 3r ESO

CORREDISSES ENMIG DEL MERCAT

Vaig sentir com els meus perseguidors em trepitjaven els talons. I llavors vaig veure la meva única salvació, endinsar-me en el mercat que cada divendres es feia a la plaça del poble. Em vaig escolar entre l'enrenou de gent que intentava obrir-se pas per aconseguir apropar-se al centenar de parades que s'aplegaven una darrere l'altra. Al meu costat hi havia la parada de roba interior, on dues dones es barallaven com a feres per dues calces uns sostenidors de rebaixes. 

Vaig continuar corrents, com podia, enmig de la gent que tafanejava. Al cap de pocs minuts, vaig deixar enrere la llarga parada d'olives on semblava que totes les varietats d'aquest aperitiu s'ajuntaven en aquell gran taulell en el qual galledes i més galledes del producte semblaven no acabar mai. També vaig passar per un expositor amb tot de collarets, rellotges i braçalets de tota mena. La jove dependenta intentava vendre el collaret més car a un ancianet que se l'escoltava amb poc interès.

Una dolça olor em va arribar i la meva panxa va rugir com un lleó mort de gana. Al meu davant es trobava la parada més plena de tot el mercat, la de xurros. Tot un assortit de deliciosos capritxos es veien al davant de tot, on un munt de gent esperava el seu torn amb la boca feta aigua i somiant ja en queixalar aquell suculent aliment. Darrere l'aparador hi havia una dona i el seu marit treballant sense descans per satisfer totes les demandes dels seus clients. Al costat d'aquesta sol.licitada parada hi havia un fruiter d'Olot que exposava i venia, orgullós, la seva sucosa fruita conreada i recol.lectada per les seves mans. Vaig mirar cap a l'altre costat, una tenda d'embotits de la comarca marcava la fi d'aquell voluminós mercat. En arribar a la parada, on el comerciant estava venent llonganissa i pernil a un home esvelt, em vaig girar. No vaig veure rastre dels meus perseguidors. 

Ara podia tornar tranquil a casa. Però abans vaig aprofitar aquell moment per endur-me a la meva llar algun producte d'aquells que havia vist mentre fugia dels meus perseguidors.

Irene Abad, 3r d'ESO 

"Ja feia deu hores que queia un gran xàfec..."

La situació era terrible. Ja feia més de deu hores que plovia sense cap pausa i la desesperació semblava haver acabat amb l'esperit de tothom. Jo no ho entenia; realment era tan molesta, la pluja? A mi no m'ho semblava, però en fi ...

Vaig sortir a comprar quatre cosetes que necessitava i, de camí, no vaig trobar-me sinó amb persones que corrien desesperadament per poder refugiar-se en algun lloc. Em va semblar molt natural però, alhora, sospitós. No era tot això massa oportú per als comerços? Després de meditar-hi durant uns breus segons, vaig acabar per creure que aquest aiguat havia estat provocat per una organització poderosíssima que controlava el món des de les fosques ...

En qualsevol cas, vaig decidir continuar el camí cap al Mercadona; no fos que me'l tanquessin!

Hèctor Pascual, 2n de Batxillerat

EL MERCAT

Tèoricament, un mercat no és més que un lloc qualsevol on diferents individus o associacions intercanvien béns. Això és , almenys, el que es pensa, però ...

En realitat, un mercat "qualsevol"és la pitjor de les trinxeres; és una àrea bèl.lica on centenars de persones lluiten per aquell metre quadrat d'oxigen que sembla haver-hi al final del túnel, per aquella talla L que ja s'esgota, per aquell torn que t'ha robat la velleta del costat, que s'excusa d'una forma una mica prehistòrica ...

Ningú no ho diu clarament i, de fet, tothom aparenta estar tranquil. No obstant això, aquesta és una falsa impressió: es palpa clarament la tensió en l'ambient. 

El clímax de la situació arriba, però, passada ja una bona estona des de l'obertura del mercat, quan la majoria de la clientela ja està ben sufocada; s'avança lentament, a uns deu centímetres per minut, colzes i carros causen greus lesions arreu i, a més a més, hi comencen a aparèixer els típics il.luminats donant bufetades a tort i a dret per sortir-ne de l'embús ...

Hèctor Pascual  2n de Batxillerat