Mercè Rodoreda va néixer al barri de Sant Gervasi de Barcelona el 1909. Destaca d'entre la seva obra la novel.la Mirall trencat, de 1974. Aquesta novel.la és la història d'una família que no pot subsistir passada la postguerra. Reflecteix aquest món mític, però fragmentat, com un mirall trencat, en el qual els temes de la infantesa, la vellesa i la mort prenen protagonisme absolut. De tots els personatges, aquell que ens sembla més poètic és Maria, la protagonista que se suïcida en saber que estima el seu germà, lligada al símbol de l'aigua, present en tants escriptors simbolistes. Llegim-ne un fragment:

Deixà la porta oberta i esbatanà el balcó. El vent li arremolinà la camisa de dormir cap a un 

costat: una ala blanca dins del mirall. Se li marcà el bust menut i les cuixes superbes. Presa en l'amor per ella mateixa mirava greument el seu reflex. De sobte quedà nua. Una mà invisible a l'altra banda del mirall se li havia endut la camisa com si se la hi hagués enduta el vent. Tenia els pits en forma de copa, amb el mugró lleugerament ros, el llombrígol mal lligat ... La mà invisible li posà el mar als peus. Naixia nua d'onades mortes, amb una aliança damunt el cap, com una corona, metrallada de brillants i de robins. Els colors nupcials. El vermell de la virginitat esquinçada i el blanc de la virginitat d'abans. L'anell caigué. Estengué els braços, obrí les cames, dreçà el cap. Feia l'estrella. Quan amb en Ramon estaven cansats de córrer i de cridar, s'aturaven en sec i feien l'estrella de cinc puntes. Immòbils, a veure qui aguantava més. En Jaume se'ls acostava i els donava empentes: "Bellugueu-vos! Bellugueu-vos!" Aliança, mar i estrella, tot desaparegué del mirall, que s'emboirà. I ella. A la meitat de l'escala s'hagué d'agafar a la barana, un moment. S'aturà davant de l'habitació de l'àvia Teresa i escoltà. Féu girar el pom i empenyé la porta. El respir de l'àvia era feixuc. ¿De què devia estar cansada, l'àvia? L'habitació estava completament fosca, però una mica de claror dels finestrals del vestíbul li permeté de veure la taula i la butaca daurada i vermella. Damunt de la taula hi havia l'àlbum dels retrats que l'àvia Teresa mirava sovint. L'agafà. Abans de tancar la porta li vingueren ganes de fer un petó a la mà de l'àvia Teresa, però no pogué. 

Carregada amb l'àlbum encengué el llum petit de la taula de la biblioteca i s'assegué a terra. Buscava una cosa concreta. Girava els fulls de pressa. ¿Només hi havia l'àvia? L'àvia de jove, amb una rosa al pit. L'àvia escotada, carregada de joies. L'àvia amb vestit jaqueta i l'agulla de flors de brillants clavada a la solapa. Els papàs. La mamà com un colom amb la raqueta a la mà. Ella de bolquers als braços d'una dida. Ella amb un pom de xeringuilla a la mà. Ara! En Ramon i ella de costat; en Jaume al davant d'ells dos amb la cara petita, amb les cames primes, amb els genolls grossos. Com si portés una safata aguantava amb les dues mans una fusta plana amb un tros de roba blanca lligada a un bastonet que volia ser una banderola. La barqueta d'en Jaume. Quan agafà el retrat per fer-hi un petó, saltà a terra un retall de diari. Li cridà l'atenció una noia amb una cabellera deixada anar, a dalt d'un home vestit de cavall: s'embadalí amb els ulls d'aquella noia que s'assemblaven als seus. ¿Per què l'àvia havia amagat aquell tros de diari amb aquell retrat? Féu un petó llarg a en Jaume i ho deixà tot tal com ho havia trobat. Tancà l'àlbum. Amb les mans al damunt, pensà una estona en els ulls tristos d'aquella noia. Sortí, s'acostà al banc de glicines. S'abocà al pou sec. Un raig de lluna es ficava a dins, fins al fons. En un racó veié brillar no sabia què. Alguna cosa que en Jaume hi devia haver tirat. Tot el que no li agradava ho tirava al pou.

Amb una mà agafada a la barana de ferro, amb l'altra aguantant-se els cabells que el vent li tirava a la cara, baixà a la teulada. [...] Amb els braços oberts per no perdre l'equilibri, i amb els cabells davant dels ulls, s'acostà a la cornisa reeixida com una punta; tornà a mirar el banc de pedra que amb prou feines distingia, els arbres que s'acostaven al cel i el cel que s'acostava als arbres... es passà la llengua pels llavis unes quantes vegades. Si tens la llengua cargolada una bona estona contra el paladar, sentiràs el gust del nèctar. El llorer, fullat sota seu, que el vent feia gronxar, semblava un mar d'aigua negra. Una teula es desprengué i un peu li relliscà. En el moment de tirar-se daltabaix li sortí un gemec de la boca oberta.